Una política de Defensa continuista Revisat per Revista Treball a . Margarita Robles, la nova ministra de Defensa, ha decidit no renovar la cúpula d’alts comandaments i ha heretat, per tant, els càrrecs nomenats per Dolores de C Margarita Robles, la nova ministra de Defensa, ha decidit no renovar la cúpula d’alts comandaments i ha heretat, per tant, els càrrecs nomenats per Dolores de C Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Una política de Defensa continuista

Una política de Defensa continuista

Una política de Defensa continuista

Margarita Robles, la nova ministra de Defensa, ha decidit no renovar la cúpula d’alts comandaments i ha heretat, per tant, els càrrecs nomenats per Dolores de Cospedal. Aquest fet ha passat desapercebut per a la majoria de mitjans de comunicació, i sobretot per a la ciutadania. La ministra, en la seva compareixença al Senat, explicava que això es deu a un “gran sentit d’Estat” del nou govern, que no vol fer-ne de les qüestions de defensa “una lluita partidista”. Desgraciadament, aquesta és una oportunitat perduda per demostrar que la política de Defensa també es pot fer d’una manera diferent i que no és necessari sucumbir a l’ordre internacional establert durant el segle passat. Menys, quan la multilateralitat pren força a escala internacional i quan neixen noves potències i globalitzacions impulsades pels països BRIC que fan que els Estats puguin escollir els seus aliats segons interessos propis i no segons interessos del fins ara líder mundial indiscutible: els Estats Units.

L’exèrcit és un tema que incomoda i especialment a Catalunya. La gent, en general, i jo mateixa m’hi afegeixo, tenim un ampli desconeixement sobre què implica la Defensa, en majúscules, també sobre estratègia geopolítica en matèria de seguretat internacional.

Fa un parell d’anys que des del meu Grup se’m va encomanar la responsabilitat de viceportaveu de la Comissió de Defensa del Senat. El fet és que el meu Grup potser va pensar que podria fer-ho bé. Això, o és que em va tocar perquè ningú més ho volia fer. M’inclino més per la segona opció, però com que sóc una optimista incurable, també ho vaig veure com una oportunitat per denunciar la nostra geoestratègia i tot allò que no s’està fent bé dins el mateix exèrcit.

El nou repte em va suposar haver de llegir molt i informar-me bé sobre el pressupost que destinem a defensa, malgrat l’opacitat d’aquesta institució; sobre les missions internacionals, la visió estratègica del govern del PP, heretada pel PSOE, pel que em vaig haver de cabussar en els articles de l’IEEE (Instituto Español de Estudios Estratégicos), de l’Instituto Real Elcano i del Centre Delàs. També en l’obra del coronel Pedro Baños, Así se domina el mundo.

Llastimosament, Baños no va ser elegit com a Director de Seguretat Nacional perquè no balla l’aigua de la majoria d’alts comandaments militars espanyols. Segurament, elegir Baños suposava començar a girar com un mitjó la política de Defensa, però així que va sonar el seu nom per al nou Govern de Pedro Sánchez, tingué lloc la guerra bruta als mitjans contra la seva persona, titllant-lo falsament de prorus o de donar suport a Putin. En el món de les polítiques de Seguretat, tot el que no segueix la “línia de pensament oficial” és titllat de filorús, ja que seguim regint-nos per un marc mental de Guerra Freda que ja no té sentit davant la multilateralitat que emmarca aquest segle i a la que he fet referència al principi de l’article.

Quan t’endinses en aquesta disciplina, t’adones de la importància de tenir un exèrcit internacional, perquè la Defensa és un gran aparador que representa el poder econòmic i bèl·lic d’un país. De forma molt simplificada, ets més o menys respectat en funció de la mida i el nombre dels teus tancs, fet que fa pensar que no hem evolucionat pas tant respecte a èpoques pretèrites d’expansió imperial i colonial. No obstant això, també és cert que seguim assetjats per la incertesa i la inestabilitat en aquest mateix ordre mundial, fet que fa que fins i tot els països sense exèrcit signin convenis amb altres per poder-se defensar en cas de ser atacats internament o externament.

Aquesta psicosi col·lectiva ens duu a la compra d’armament i a les pressions de l’OTAN per invertir un 2% del PIB en Defensa, vorejant l’absurditat, tot responent als interessos de les empreses armamentistes més que no pas als veritables interessos de seguretat de la ciutadania. És per aquesta raó que des d’En Comú Podem defensem la idea d’un exèrcit a escala europea, per trencar amb aquesta competició de les nacions per “tenir el tanc més gros” però també per fer més eficient la despesa militar, i de passada, arraconar la part més filofranquista de l’exèrcit espanyol.

En el nou ordre mundial multilateral, no es tracta tant de qüestionar si hem de tenir o no un exèrcit, sinó quin ús en fem d’aquest exèrcit i com en controlem la seva despesa, la seva manca de transparència i els seus abusos interns quan aquest encara es governa per una jurisdicció militar que sembla contrària als valors constitucionals.

En els darrers 40 anys de democràcia, la qüestió ha estat com reconvertir un exèrcit que havia estat franquista i defensor dels valors de la ultradreta a un exèrcit democràtic al servei de la ciutadania i de la seva seguretat. Si més no, la nostra preocupació actual és que en aquests darrers anys l’exèrcit ha deixat d’estar al servei dels interessos de Franco per passar a estar, majoritàriament, al servei dels interessos de l’OTAN i, sobretot, de les empreses armamentistes. El repte que tenim davant és molt gran si volem tenir unes forces armades realment al servei de la ciutadania.

Aquesta qüestió no és fàcil d’entendre per als catalans i les catalanes, però tampoc a la resta d’Espanya, on l’exèrcit té connotacions molt negatives pel seu paper vergonyós i menyspreable d’aliança amb les tropes franquistes. Ara bé, no podem discutir que des de l’inici de la democràcia l’exèrcit està a les ordres del Ministeri de Defensa i per tant és el Govern qui el controla i el responsable de les seves missions i accions. No podem afirmar que tenim un exèrcit franquista, cal ser rigorosos.

Certament, fa poc vam conèixer que a l’exèrcit hi resten tendències polítiques d’ultradreta, com hem vist amb els militars que van demanar que no s’exhumessin les restes de Franco del Valle de los Caídos; però aquest era un manifest signat per un miler de persones, quan a l’exèrcit hi ha 131.919 militars, de les quals, per cert, només un 13% en són dones. És injust a hores d’ara fer generalitzacions com que tot l’exèrcit és franquista i un disbarat afirmar, com he vist, que és una força d’ocupació a Catalunya, perquè ni tan sols durant l’1-O hi va tenir cap paper. Catalunya no està ocupada, i és millor no cridar el mal temps perquè si això arribés a passar i haguéssim de viure en una societat militaritzada, voldria dir que estem enmig d’un conflicte bèl·lic. No és el cas. Per entendre què és una nació ocupada militarment, només cal veure el cas de Palestina, la que Puigdemont no reconeix com a nació i en canvi en felicita la seva part ocupant: Israel.

El leitmotiv dels exèrcits i la Defensa rau en com justificar la seva existència quan no hi ha amenaces reals. Per això hi ha missions que són tan qüestionables com la de Letònia, anomenada Extend Forward Presence, i que vaig tenir oportunitat de visitar darrerament. De no fer-ho, m’haguera estat molt difícil poder parlar amb el tinent coronel en cap del contingent desplegat, qui ens va reconèixer que el risc d’atac als països bàltics i Polònia per part de Rússia era molt baix i que, en tot cas, si n’hi havia cap tenia a veure amb l’espionatge. Tot el contrari del que han explicat Cospedal i Robles respecte a la presència de l’exèrcit espanyol en aquesta missió.

Sempre diran que “todas son de gran importància” y que “nos sentimos muy orgullosas de la labor que realizan nuestras fuerzas armadas”. De ben segur el problema no és de les persones de la tropa amb què vaig poder parlar durant aquella visita, que semblaven viure en unes condicions complicades i a més feia temps que no podien veure els seus familiars. Algunes d’elles m’asseguraven que trobaven molt a faltar els seus fills i les seves filles, i això em feia pensar quin sentit tenia fer patir les famílies d’aquests militars.

Contradictòriament, les peticions del contingent desplegat es basaven en el trasllat de més armament perquè això “donava prestigi” a Espanya dins la missió. Després de reconèixer que l’amenaça era baixa, el secretari general de Defensa (també heretat del PP per part de Robles) ens va dir que el contingent també tenia com a objectiu “desentumecer a nuestra tropa”. En altres paraules: tenim massa militars i a més els tenim paralitzats per manca d’amenaces reals. Per aquest motiu, des del nostre Grup també defensem una reducció del personal de l’exèrcit. Especialment, dels seus comandaments.

En conclusió, les missions internacionals semblen més aviat parides per poder justificar la gran despesa en armament i personal, despesa que ha suposat un endeutament de 30.000 milions amb les empreses armamentistes, tal com es denunciava en el recentment emès reportatge de la Sexta: “Venta de armas: la hucha de las tensiones”.

Si més no, hi ha missions que ens poden fer reflexionar en el sentit contrari. La missió de l’exèrcit espanyol al Líban, per exemple, que és alhora la més important, es va explicar al principi com una missió de contenció entre Israel i Hezbolà, però a la pràctica ha consistit i consisteix a parar els peus a Israel, que és qui envaïa el territori i que assassinava i assetjava els refugiats palestins en aquest país. Així doncs, la seva funció ha estat definitiva per evitar l’expansió il·legal d’Israel. És per aquest motiu que 13 soldats espanyols hi han perdut la vida a conseqüència dels atacs israelians. Tan de bo l’exèrcit espanyol tingués una missió similar a Gaza o a Cisjordània. Segurament, faria que moltes de nosaltres ens sentíssim més orgulloses de la seva tasca.

Una altra de les qüestions per les quals el nostre Grup ha treballat a fons en les respectives Comissions de Defensa, a banda de la denúncia de les missions inútils i la corrupció amb les armamentistes, és la manca de transparència i de democràcia i la manca de drets del personal dins l’exèrcit. Aquest focus ens ha permès conèixer gent tan valuosa com els militars demòcrates que treballen a AUME, com Teresa Franco, la caporal que ha estat expedientada per defensar la igualtat de gènere dins les forces armades i que és alhora la secretària d’igualtat de l’Associació. Com a feminista i d’esquerres, ha estat un honor poder donar suport a la seva lluita i demanar la seva compareixença al Senat per poder donar visibilitat a la seva problemàtica. Deixar aquesta feina en mans de la dreta fa que sigui difícil que els militars entenguin que es poden identificar amb partits d’esquerres i per tant puguin lluitar per un canvi substancial dins l’exèrcit.

Finalment, també he defensat al Senat que l’exèrcit no ha de ser a les fires d’Educació per una raó molt senzilla: la Llei de Zapatero de Foment de la Cultura de Pau de 2005 diu que els centres educatius estan obligats a ensenyar cultura de pau, i no és el mateix la cultura de pau que la cultura de defensa, encara i que la dreta i el PSOE sovint ho hagin volgut confondre expressament.

Formar part de les forces armades ha de ser una decisió adulta i raonada, i requereix un alt grau de coneixement de què suposa. També requereix una reflexió sobre si un està o no d’acord amb les missions en què poden utilitzar-lo i en les que hi pot perdre la vida. No es pot vendre l’exèrcit en estands on participen els infants com si fos una professió qualsevol, on s’hi dona una falsa imatge d’ONG que salva vides humanes i que rescata gent bona de la gent dolenta. L’exèrcit no és un videojoc. Cal tenir en compte que, si bé al Líban l’exèrcit pot fer una tasca d’utilitat, aquest mateix exèrcit va ser còmplice de la invasió i dels assassinats comesos a Iraq per ordre del president Aznar. Fet que prova que l’exèrcit és el que el seu govern vol que sigui, i no creiem que tota aquesta informació s’estigui facilitant als estands on s’apropen els infants.

Davant la corrupció encastada dins els alts comandaments de l’exèrcit, les portes giratòries entre polítics com Morenés i Argüelles i les armamentistes; davant el seguidisme de l’OTAN amb missions ineficaces; unes forces extrapolades en nombre; la manca de democràcia interna, d’igualtat i d’una jurisdicció militar pròpia antiquada, el nou govern del PSOE ha decidit optar pel “sentido de Estado”, sense qüestionar ni una coma de la política del PP.

No hi ha gens d’interès a capgirar aquesta situació, i si en algun moment l’han tingut pel que fa a la venda d’armes a Aràbia Saudita, se n’han desdit ben aviat. En definitiva, sembla que només queda una força capaç de posar fil a l’agulla a una política de Defensa pensada per i per a les persones. Esperem que sigui la força dels governs que vindran.

Autor/Autora

Sara Vila

Senadora d'En Comú Podem

Articles publicats : 3

Deixa el teu comentari

Scroll to top