Una hora greu i gloriosa Revisat per Revista Treball a . Fa tan sols uns dies homenatjàvem la memòria democràtica de Lluís Companys, segurament una de les millors encarnacions de la tradició republicana i catalanista Fa tan sols uns dies homenatjàvem la memòria democràtica de Lluís Companys, segurament una de les millors encarnacions de la tradició republicana i catalanista Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Una hora greu i gloriosa

Una hora greu i gloriosa

Una hora greu i gloriosa

Fa tan sols uns dies homenatjàvem la memòria democràtica de Lluís Companys, segurament una de les millors encarnacions de la tradició republicana i catalanista popular del nostre país, i ho fèiem enmig de les declaracions infames d’un PP que, banalitzant sobre el seu afusellament, seguia identificant-se més amb el franquisme que amb la democràcia. Potser és el moment de recordar avui les paraules del president que, en un moment històric, proclamava que “l’hora és greu i gloriosa”. Aquest oxímoron pot sorprendre, però expressa una contradicció característica de moments constituents com els que estem vivint. La gent està preocupada –i amb raó– per la situació d’incertesa actual, i tanmateix aquesta situació està carregada de potencialitats, especialment per als de baix. Travessem una fase històrica on, malauradament, el curt termini passa per davant de la mirada llarga i la serenor amb què cal encarar temps de canvis, i ens cal poder llegir el present sense mirar de cua d’ull el calendari o el rellotge.

Hi ha dues formes de llegir el moment que travessem. Per una banda, fent una lectura en negatiu, com una innegable “crisi del Règim del 78”, d’Estat o de representació –segons es vulgui veure des de les diferents òptiques de les esquerres– en la que conflueixen, a grosso modo, tres grans crisis: una democràtica, una social i una nacional. Per una altra banda, i evocant la cita de Gramsci sobre el fet que “allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de néixer”, hi ha una altra manera d’entendre que els temps que corren són temps clarament “constituents” i que Catalunya podria jugar, especialment, una posició d’avantguarda dins de l’Estat atesa la conjunció accentuada, més que en cap altre lloc, de la crisi social entrelligada amb la crisi nacional.

Ara bé, aquest moment constituent s’ha d’assumir políticament fins al final i és incompatible amb la privatització de la sanitat, les retallades a l’escola pública, les taxes universitàries desorbitades, una reforma laboral que ataca els drets dels treballadors i les treballadores, desigualtats en l’accés a un treball digne, un model territorial que passi per complexos com Barcelona World, etc. Fa massa temps que debats absolutament centrals per a la construcció d’un país realment lliure han sigut relegats a un dia que mai arriba, i per començar a parlar d’això som molts els qui tenim pressa.

La conjunció entre lluites socials i nacionals neixen en la cruïlla d’un cicle de mobilització popular, com el 15M de 2011, amb una reivindicació sobiranista nacional des de l’11S de 2010 que pot culminar, si s’entrellaça, en un moviment autènticament nacional-popular de potencialitats transformadores. De fet, en les darreres setmanes, on hi ha hagut grans mobilitzacions en defensa de les llibertats i els drets democràtics de Catalunya, ha estat el poble qui ha donat una lliçó de dignitat política. Han estat precisament els sectors populars a qui més ha maltractat econòmicament la dreta catalana els primers a sortir a defensar la sobirania de Catalunya: estudiants a qui se’ls havien apujat les taxes un 66% ocupaven universitats; pagesia a la qual amb tractats com el TTIP i el CETA se la perjudica en el seu dia a dia era manifestant-se als carrers; i estibadors a qui Convergència va vendre vilment amb la reforma de l’estiba al Partit Popular a canvi d’una omertà mútua sobre la corrupció, van negar-se a proveir els creuers enviats per Interior a Barcelona.

En aquest sentit, i davant de les contradiccions que ha suposat contraposar l’eix nacional al social, Catalunya en Comú és l’agent que pot plantejar de manera coherent una agenda constituent en la que s’uneixin les demandes sobiranistes i populars. Precisament, l’error rau a contraposar allò nacional a allò social i esperar que, màgicament, una cosa vulgui dir l’altra sense que això sigui fruit d’una àrdua batalla discursiva pel sentit. Dir que un país és la seva gent implica que l’àmbit social s’ha de convertir en el contingut d’allò que implica l’àmbit nacional. I això no és una cosa que pugui donar-se com un fet casual o improvisat, sinó com un projecte fonamentalment polític.

Els moments de major crisi són també els moments més oberts a la resignificació dels sentits comuns. Prenguem com exemple l’expressió de moda d’aquests dies: “Catalunya, un sol poble”, estesa entre totes les forces polítiques però que beu precisament del triomf del catalanisme popular d’esquerres, del PSUC. Depèn de nosaltres recuperar els mots per parlar del moment present, encarnar la tradició d’unitat popular i ciutadana contra els de dalt i evitar una apropiació etnicista de les paraules en discursos d’aquells que no es fan al càrrec de la meitat del país. Depèn d’allò que siguem capaços de fer per obrir i eixamplar la base sobiranista i per dotar-la de contingut popular. No podem perdre l’impuls, la força, la unitat conquerida davant la repressió.

Entre cop i cop, Rajoy ens va fer un regal, i va ser la unitat de tots els qui creiem en la democràcia.

Autor/Autora

Elisenda Alamany

Portaveu de Catalunya en Comú

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

  • Roman Ceano

    Seguim amb la fantasia de que aconseguirem una majoria independentista del 80%. És certament una posició més honrada que la dels que tiren pel dret amb el 50% (o el 48% o el 38%) però no deixa de ser una fantasia. Si volem crear una majoria del 80%, no pot ser sobre la base de l’independentisme. Hem de definir un model d’estat que sigui acceptable pel 80% dels catalans i aquest no és certament la independència.

    No volem entendre que hi ha un 50% de catalans que no són independentistes. I no ho són perquè no ho són, no perquè siguin d’esquerres i creguin que l’independentisme és de dretes. El “procés constituent” no és mes que la següent entelèquia que ens inventem per tal de seguir fent de comparsa de l’independentisme. És un projecte sense cap futur pràctic però que permet confluir amb l’agit-prop independentista. Màrqueting polític que no adreça el veritable problema: el 50% de la població de Catalunya no vol la independència i l’altre 50% sí que la vol. Uns polítics seriosos i ambiciosos buscarien un projecte que tingués això en compte, precisament el que fa fer el PSUC que tenia exactament el mateix problema i que si hagués fet el que proposes hauria partit el país com s’està partint ara.

    Aquesta tribuna no crec que sigui la pròpia per fer màrqueting polític sinó per parlar seriosament. Parlem seriosament: De veritat no sabíeu que s’aplicaria el 155? No sabíeu que l’exigència de referèndum era una maniobra independentista per obligar a l’estat a posar-se farruco? Pensaveu que es concediria la independència amb tres jocs de paraules? Això heu après de la Història?

    Certament Rajoy ens fa un gran favor, oferint-nos la possibilitat de bastir un relat de bons i dolents que eviti fer cap critica als que han portat al país a una confrontació que no pot guanyar i que portarà patiment a molt catalans.

    Preferim cridar als catalans a la glòria de la barricada “en la hora greu” que construir un projecte de futur sobre al base d’un nou model de pais, perque aixó darrer seria reconeixer que ens haviem equivocat.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top