Una esquerra desmotivada contra la guerra a Ucraïna? Revisat per Revista Treball a . Escric aquest article a la llum de la guerra a Ucraïna i amb l'oïda posada a les giragonses de l'esquerra a l'hora de qualificar el conflicte. Parteixo de la se Escric aquest article a la llum de la guerra a Ucraïna i amb l'oïda posada a les giragonses de l'esquerra a l'hora de qualificar el conflicte. Parteixo de la se Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Una esquerra desmotivada contra la guerra a Ucraïna?

Una esquerra desmotivada contra la guerra a Ucraïna?

Una esquerra desmotivada contra la guerra a Ucraïna?

Escric aquest article a la llum de la guerra a Ucraïna i amb l’oïda posada a les giragonses de l’esquerra a l’hora de qualificar el conflicte. Parteixo de la següent premissa: l’esquerra catalana (com bona part de l’esquerra occidental) amb aquesta guerra està mostrant una gran dificultat per precisar un missatge entenedor i que arrisqui una posició concreta ajustada als fets que ara s’esdevenen. Ara mateix, és com si aquesta guerra estronqués els marcs cognitius llargament apresos; com si ens incomodés més que no ens esperonés per perfilar una política creïble i comunicable de què significa, en el context d’aquesta guerra, actuar per contribuir a generar les condicions per superar-la.

Un dels indicadors d’aquesta, diguem-ne, ensulsiada cognitiva és que la capacitat de mobilització demostrada en altres contexts, especialment contra la guerra d’Iraq de fa 19 anys, és ara molt menor. Sembla com si les mobilitzacions les convoquéssim d’ofici i, més enllà d’un lacònic “No a la guerra”, no sabéssim ben bé per a què ens hem de manifestar. És clar que el fet que avui hi hagi menys manifestants antibel·licistes que el 2003, o que en la manifestació “Volem acollir” del 18 de febrer de 2017 (xifrada en centenars de milers de persones), no és únicament imputable a les deficiències i la manca de claredat dels posicionaments polítics (convocar manifestacions sempre és una acció política, convé recordar-ho), però crec que en part sí, o almenys hi contribueix en alguna mesura. Aventuro el perquè.

L’antimilitarisme de l’esquerra beu d’un marc contextual propi dels vuitanta del darrer segle, el qual s’ha anat mantenint a grans trets fins ara. El seu punt nodal és el cicle de mobilitzacions antiatlantistes que van des de l’adhesió d’Espanya a l’OTAN el 1982 fins al referèndum de 1986. Com és sabut, el sí es va imposar a tot l’Estat per un ajustat 52,5%. A Catalunya, el País Basc i Las Palmas va vèncer el no, al nostre país amb un 53,72%. Pel que aquí ens interessa, els centenars de milers de persones que es varen mobilitzar contra l’ingrés definitiu d’Espanya a l’OTAN van conformar una cultura antimilitarista contrària a l’estratègia geopolítica dels EUA. El cas és que el “No a l’OTAN” es podia declinar de diverses maneres, des de posicions netament pacifistes fins a d’altres de prosoviètiques. Sincerem-nos, amb la URSS sempre ha passat que la seva història construïda sobre l’estatisme, el militarisme i l’absència de democràcia es venia a relativitzar per importants segments de l’esquerra. Com si la bona intenció original de l’experiència soviètica hagués quedat estroncada víctima d’una falla històrica, i més per causa dels altres (els oponents capitalistes) que per responsabilitat pròpia (l’organització del poder soviètic).

Però els anys vuitanta acaben amb la caiguda del mur de Berlín el 1989, el símbol físic d’un conjunt de revoltes populars (de vellut, se’n va dir) que col·lapsen l’Europa de l’Est. Els que ja tenim una edat vam veure atònits com el 26 de desembre de 1991 es dissolia la URSS. Les reformes (perestroika) de Mikhaïl Gorbatxov per a una versió democràtica del socialisme van arribar massa tard. La URSS també col·lapsava. I, hem d’admetre-ho, tots aquells que la criticàvem ens vam quedar de cop orfes de contrincant estratègic. Crec, sincerament, que l’esquerra (a l’esquerra de la socialdemocràcia) encara no ha fet del tot net d’això. Queda com una mena de nostàlgia del que hauria pogut ser i no ha estat que dificulta la capacitat de passar pàgina definitivament; que encara ara distorsiona la comprensió de l’esquerra sobre la dinàmica del món.

Ara bé, la qüestió és que en el període 89/91 el món es torna unipolar, amb uns EUA sense competidor estratègic. En aquest periple històric es produí l’oblidada Guerra del Golf. Llavors una coalició militar de 34 estats sota el mandat de l’ONU responia a la invasió de Kuwait per part de l’Iraq de Saddam Hussein (recordem, del partit Baas, originàriament socialista) el 2 d’agost de 1990. Al voltant de la Guerra del Golf s’inicia un cicle de mobilitzacions en què es contaven per desenes de milers les persones participants, i entre les manifestacions més importants cal xifrar les que van aplegar 50.000 persones a Madrid i a Barcelona. “Teníem més raó quan vàrem votar no”, es deia. Això sí, poques o gens referències a l’agressió iraquiana. El 28 de febrer de 1991 acabava en fals una guerra que, per cert, la URSS contribuí a realitzar en col·laborar com mai ho havia fet amb el Consell de Seguretat de l’ONU. En qualsevol cas, semblava llavors prou clar que al món es desfermava un poder que s’havia de frenar: el dels EUA sense contrapart geopolítica. Això es comprèn.

I prou que la postura és comprensible i àmpliament compartida. De fet, perdura per qualificar la segona Guerra a l’Iraq. Aquesta s’inicia el 20 de març de 2003 amb una coalició militar liderada pels EUA amb el Regne Unit i altres potències menors. Espanya hi participa. Dos pretextos la justifiquen: l’existència d’unes armes de destrucció massiva que mai no es va demostrar que existissin; la lluita contra el terrorisme derivada del marc frenètic antiterrorista arran de l’atemptat contra les Torres Bessones i el Pentàgon. Aquesta guerra no disposa de la cobertura legal de l’ONU. Les protestes delimitaven l’oposició a un poder gegantí geopolític i militar sense contrapartides. Es vertebrà una opinió pública mundial que es mobilitzava a l’uníson aplegant desenes de milions de persones. El 15 de febrer de 2003 es convocaren simultàniament manifestacions arreu del món. La de Roma aplegà tres milions de persones; Barcelona en reuní a tantes com, aproximadament, tota la població de Barcelona mateix. Emergia una societat civil internacional. I aquí encara podíem emprar l’utillatge cognitiu interioritzat als anys vuitanta del segle XX: al capdavall, l’agressor eren principalment els EUA, en connivència amb la versió conservadora europea de la famosa foto de les Azores: Bush, Blair i Aznar. Somrients a l’avantsala de la matança.

Segurament encara arrosseguem el context de 2003, els fets i les narratives que el qualificaren. Imaginem que un manifestant pacifista del 1986 viatja en el temps i pren un cafè amb una manifestant de 2003: s’entendrien en gairebé tot. Però si aital viatge es produís ara, en mig de la guerra a Ucraïna, la conversa discorreria força més complicada i oberta a lacerants contradiccions. L’interlocutor actual del manifestant dels vuitanta tindria força dificultats per explicar-se. A la passió de manifestar-se contra la guerra, tan pròpia de les multituds antibel·licistes anteriors, hi contraposaria reflexions profundes i sovint contradictòries de com n’és d’important manifestar-se contra la guerra, malgrat tot.

I és que, durant aquestes dues darreres dècades, l’esquerra no ha estat capaç d’avançar cap a un marc cognitiu adaptat a unes circumstàncies contextuals postsoviètiques que ja no es defineixen per la unipolaritat nord-americana. Seria llarg d’explicar i jo no en sóc un expert, però resulta que en aquest període, Àsia és una polaritat amb la Xina al front; que Rússia ha seguit una política cap a la remilitarització i l’autocràcia, que conforma en si mateixa una polaritat amb la Xina; que aquestes altres polaritats geopolítiques practiquen un capitalisme il·liberal o directament autocràtic/dictatorial; que les oposicions entre poders mundials no es juguen seguint la lògica de sistemes econòmic-ideològics oposats, i que, en aquest aspecte, poc marge li queda al romanticisme de les causes nobles a mig fer; que Rússia s’ha conformat en centre de promoció de les extremes dretes europees; que l’antiga àrea europea d’influència soviètica vira cap a la UE però també experimenta amb règims de dreta radical. I sí, és cert que una OTAN somorta des del 1999 s’estén per tots els enclavaments de l’antic imperi soviètic fins arribar a les fronteres russes. És cert que Ucraïna es condueix pel segle XXI pretenent recalar a la UE, i que ara, per postres, pretenia també l’ingrés a l’OTAN. L’Euromaidan de 2013 és un punt d’inflexió en aquesta història. Hi ha guerra des de 2014 al Donbass. I sí, amb faccions filonazis com la del famós batalló Azov. Però bé, també hem d’admetre que a la UE l’extrema dreta va de pujada, i que entre nosaltres hi ha filonazis. I a Rússia, en versió patriòtica “rus”. Sense ànim de relativitzar, però si hi ha un fet incontrovertible, és que arreu d’Europa i d’Occident les diferents versions radicals de dreta estan en auge i constitueixen una amenaça a la democràcia. Singularitzar el cas ucraïnès en aquesta trista història és hipòcrita.

La qüestió que ens ha de preocupar/interessar a la gent d’esquerres és que l’esquerra no pot posicionar-se ara com si res no hagués canviat essencialment des del 2003. O, encara més, com si el marc cognitiu del 1986 encara fos productiu per situar-se en el món tal com és actualment. El “No a la guerra a Ucraïna: les nostres guerres, les nostres morts” del passat 2 de març es va convocar amb tota la simbologia i amb bona part dels ingredients discursius del 2003. Hi van participar, segons la Guàrdia Urbana, 3.500 persones; segons els organitzadors, unes 9.000. Ha costat parlar d’invasió de les tropes russes. Sobre Ucraïna, recau el prejudici de pretendre entrar a l’òrbita atlàntica i de reclamar la intervenció de l’OTAN, cosa que desincentiva les estructures de mobilització de l’esquerra. Les convocatòries a manifestar-se són com de baixa intensitat. Fa de mal dir, però, curiosament, els judicis sobre Iraq (que havia envaït Kuwait) el 1990 no van ser tan severs quan el país, al seu torn, va ser envaït per la coalició internacional, tot i que el règim no era una democràcia exemplar, precisament, i que, entre d’altres barrabassades político-militars, s’havia dedicat a massacrar el poble kurd.

Com que tot plegat ens sembla tan complicat i disruptiu respecte dels esquemes preestablerts de diagnosi de la situació, acabem per no parar atenció sobre el que és obvi i ens escudem en la retòrica. Sovint només transmetem confusió. Així que m’arrisco i culmino aquest article amb una simple postura posicional que em sembla necessària com a esquema de definició de l’esquerra sobre el conflicte que transcorre en aquests moments:

1. L’agressor concret des del 24 de febrer d’enguany és el Kremlin i el seu responsable personal és el president Vladimir Putin. Punt. En política pràctica s’avaluen els fets, no les intencions. Exemple: les intencions manifestades pel president Putin 24 hores abans de la invasió eren no envair. És evident que no el podem jutjar en base a les seves intencions manifestades. Hem de saber més sobre els orígens i les causes imputables al conflicte? Sí, perquè el coneixement (no les ocurrències ideològiques) ha de continuar formant part de l’ADN de l’esquerra i ha d’informar les solucions polítiques aplicables. Es tracta d’allò de l’anàlisi concreta de la realitat concreta. No s’hi val, però, a adoptar la retòrica de la complexitat per passar de puntetes sobre el binomi concret agressor-agredit. La posició a priori ha de ser acceptar sense bagatel·les l’agressió principal que es desencadena en un temps concret. I que es pugui arribar a comprendre les claus de l’agressió mai no ha de comportar com a derivada que s’accepti en cap grau.

2. És normal que un país envaït per un exèrcit exterior mostri motivació per defensar-se. Si hi ha components d’aquest país que ens generen malfiances o suspicàcies, què hi farem, hem de tenir-les en compte, però no poden ser determinants per acceptar o no la idea de la legítima defensa en si mateixa. Perquè podria ser que, per a determinada esquerra, el fet de resistir defensant-se només podria justificar-se sense embuts en casos d’exquisidesa ideològica, com ara la resistència kurda de Rojava. És sobre la base d’aquesta voluntat de resistència -concreta- que convé prendre posició en aspectes com el de facilitar el subministrament d’armes si qui és envaït les demana als seus aliats. En aquest punt, sóc del parer que l’eurodiputat Ernest Urtasun ha arriscat una posició política que s’entén, és aplicable i és perfectament comunicable. L’esquerra ha de fer per manera de contribuir políticament a combinar el sosteniment de la resistència (que inclou les sancions) amb una diplomàcia orientada a aturar la guerra. I, especialment, ha de donar suport sense fissures a la desobediència civil ucraïnesa i russa. El que, des del meu punt de vista, mai no ha de fer l’esquerra és advocar per la rendició de qui té les de perdre si l’agredit persisteix en resistir l’agressor, perquè si en el cas d’Ucraïna aquest fos el cas, a mi per principi no em semblaria honest aplaudir incondicionalment la resistència bizantina de palestins, saharauís o kurds, per posar tres exemples clàssics amb seguiment de l’esquerra que tenen les de perdre des de fa dècades.

3. Admetem definitivament que la Unió Europea i la seva institucionalitat és el nostre espai geopolític. No siguem tacticistes amb la UE. En la mesura que som ciutadanes i ciutadans europeus participem de les institucions europees. Hi hem de poder i voler influir per tal que constitueixi un espai consolidat de democràcia des del qual construir més democràcia. Que hi ha molta feina a fer? Segur. Però la UE és el nostre Estat gran i també depèn de nosaltres quina evolució podrà tenir aquest Estat. En aquesta línia, l’esquerra ha de ser estratègicament propositiva en pensar en un sistema de seguretat propi i autònom dels EUA, el que vol dir europeu, democràtic i no atlantista. I ha de ser així, perquè en termes de política pràctica (el famós mentrestant, vaja) si no s’aborden aquesta mena de temes, o bé es posterguen per més endavant, o bé decidim no parlar-ne per continuar advocant per paradisos encara per venir, al final els termes de la seguretat sempre s’acaben declinant des de la dreta. De manera que, quan esclata un conflicte com el que ara ens ocupa, l’esquerra bascula entre la fantasia i les ocurrències verbals (com ara “la diplomàcia de precisió”) o es limita a admetre reactivament l’esquema disponible en no tenir-ne cap altre. Això és, la seguretat de sempre.

4. Finalment, un apunt per aquelles faccions de l’esquerra que somiegen amb la URSS i amb el món que era i no va ser: és un fet que Rússia no és la URSS. És més, ni l’actual Kremlin ni el president Putin tenen cap mena de relació de continuïtat substantiva respecte de la URSS que no sigui de caràcter geogràfic (Rússia, que fou l’eix vertebrador del sovietisme) i biogràfic (el president es bregà a la KGB). Ho dic perquè hi ha qui està temptat a comprar la idea que l’actual conflicte és hereu d’una causa en origen justa sucumbida per falles històriques. Està en joc una crua voluntat de poder, no la confrontació de models alternatius sobre els quals en podríem parlar. Les escorrialles d’un prosovietisme sense URSS es fan notar més en cercles d’una esquerra occidental entre nostàlgica i retroutòpica que entre les bambolines del poder del Kremlin, que per començar assenyala el pecat original de Lenin en admetre determinades autodeterminacions. Detectareu aquest capteniment entre amics, coneguts i saludats vostres, capaços d’omplir pàgines sobre l’OTAN i de despatxar el Kremlin amb una sola frase.

Final. En general, donem suport a causes que considerem nobles. Tothom entén que una causa noble és resistir una invasió i alhora manifestar-se contra la guerra. No s’entén que es convoquin manifestacions o altres protestes antibel·licistes amb una llista de condicions per manifestar-se amb rectitud segons esquemes preestablerts sense disputa. I crec que, en bona part, d’aquí plora la criatura. El comú de la gent es mobilitza, pren iniciatives; hi ha massa crítica susceptible d’omplir carrers. Però, alhora, el potencial organitzatiu que ha estat el ciment d’altres mobilitzacions va encara a ralentí. I hi ha qui, mostrant disponibilitat per manifestar-se, no acaba de decidir-se amb les convocatòries que hi ha hagut fins ara, perquè la impressió és que no se sap massa ben bé per a què es fan; no queda clar què pretenen. Veurem més endavant, perquè sembla que la guerra durarà, malauradament.

Autor/Autora

Xavier Godàs

Sociòleg

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top