“Una democràcia que ha emmalaltit”: lluita hegemònica per definir democràcia Revisat per Revista Treball a . "La democràcia espanyola té un problema estructural que la va deteriorant, és una democràcia que ha emmalaltit". Aquestes paraules del president de la Generalit "La democràcia espanyola té un problema estructural que la va deteriorant, és una democràcia que ha emmalaltit". Aquestes paraules del president de la Generalit Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » “Una democràcia que ha emmalaltit”: lluita hegemònica per definir democràcia

“Una democràcia que ha emmalaltit”: lluita hegemònica per definir democràcia

“Una democràcia que ha emmalaltit”: lluita hegemònica per definir  democràcia

“La democràcia espanyola té un problema estructural que la va deteriorant, és una democràcia que ha emmalaltit”. Aquestes paraules del president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont van ser dites en el Parlament i van generar enrenou. Ho va fer el 8 de febrer en demanar la paraula per fer una declaració després de l’inici del judici al seu antecessor en el càrrec, Artur Mas, i les que van ser conselleres del seu govern Joana Ortega i Irene Rigau. El motiu del judici és la suposada desobediència i prevaricació que hi hauria darrere de l’organització i celebració de la consulta convertida en procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Veure vídeo

Per a Carles Puigdemont, i no només per a ell, el judici no és per desobediència i prevaricació, i sí per haver estat fidels a l’encàrrec que els va fer el Parlament, que, al seu torn, era fidel a l’encàrrec dels ciutadans. Puigdemont entén que aquesta és un situació excepcional, inadmissible, i que la majoria de la ciutadania de Catalunya està en contra d’aquesta judicialització de la vida política, pensi el que pensi de quina ha de ser la relació entre Catalunya i Espanya.

Els indicis d’aquesta malaltia de la que parla Puigdemont els troba en la deriva recentralitzadora accelerada i agreujada per la sentència contra l’Estatut del 2010 i la recollida de signatures anterior. Per a Puigdemont, el 9N va ser una jornada edificant i sana, que crea un profund i noble sentit de ciutadania. Planteja que la democràcia espanyola no va fer net durant la Transició i ara va perdent credibilitat a mans d’uns “poders” que ara sabem que sempre han estat allà. Per a Puigdemont, durant uns anys va semblar que s’havien apartat o reconvertit, però no és així.

En la seva intervenció, posa una llarga llista de casos de les contradiccions d’aquesta democràcia malalta (corrupció, guerra bruta…). Tots aquests casos ens haurien de fer pensar. Per exemple, ens dirà que es pot subvencionar la Fundació Francisco Franco, i homenatjar la División Azul, i acusar de nazi al president Mas per haver posat les urnes. O es pot acompanyar a convictes de terrorisme d’estat i no es tolera acompanyar als acusats del 9N. Tots aquests casos han de fer pensar en la qualitat de la democràcia, però també en com de tard apareix la crítica per part del món de Convergència i el Partit Demòcrata de Catalunya. Resulta sorprenent que tot i tenir presents els episodis que són citats en la seva intervenció per assenyalar males pràctiques democràtiques, es situï la malaltia en un moment recent com la sentència de l’Estatut i el 9N. No estava malalta la democràcia en la que es va viure el terrorisme d’estat dels GAL? ¿No estava malalta la democràcia que des de la sortida de la dictadura fomenta l’apologia i la impunitat del franquisme amb, o sense, el suport a la Fundació Francisco Franco?

La diputada Mireia Boya, de la CUP, va intervenir fa pocs dies al Parlament amb motiu de la proposta de resolució de creació d’una comissió d’investigació sobre l’anomenada “Operació Catalunya”, i va fer memòria dels atacs que des de governs espanyols, però també catalans, s’han fet cap a persones que fa anys que lluiten per l’alliberament social i nacional a Catalunya. Res de nou sota el sol. Potser diferent, però sorprèn la voluntat de novetat i d’oblit. Estem en una nova fase d’una malaltia que ve de lluny. Veure vídeo.

Hi ha qui va acusar d’adamistes les mobilitzacions del 15M per pensar que amb elles naixia tot. Hi podia haver adamisme en aquells espais el 2011, però també persones que tenien llargues trajectòries de lluita per la democràcia, i d’altres que per edat no la podien tenir, però que en el seu interior recollien passats dels que d’alguna manera en tenim herència. Al procés independentista potser se li pot fer la mateixa crítica, l’adamisme. També hi haurà que hi estarà molt lluny. Però costa de veure com aquest adamisme té tanta centralitat. Aquest potser és un dels problemes de l’anomenat “Procés”.

Però aquest no és un article sobre el “Procés”, té com a objectiu la democràcia. El problema és què passa amb la democràcia. Si el procés independentista o el 15M contribueixen a què creem més i millor democràcia, o l’estaquen, o la debiliten. Els problemes, les malalties de la nostra societat, que es vol democràtica, vénen de lluny, vénen des del seu naixement. Segurament, un d’aquests problemes és que la democràcia només apareix com a problemàtica quan no respon a les necessitats de determinats sectors. És el que ara passa amb el món de Convergència i el PDECAT. Però hi ha altres sectors de la nostra societat que sempre han patit els problemes de la democràcia, o que han vist els seus efectes sobre persones properes. Tots els partits de govern, no només Convergència i el PDECAT, han tendit a justificar la democràcia existent, i això ens hauria de fer pensar. Hi ha opcions polítiques que avui, per exemple, han arribat a les institucions amb un discurs alt i clar de crítica a la democràcia realment existent; no tindria cap sentit que no continués sent així des del govern fins que puguin contribuir a canviar la democràcia.

Puigdemont ens diu que, en democràcia, el primer que cal atendre i escoltar són els ciutadans que la fan possible. Sense ells hi pot haver govern, legalitat, tribunals, però no democràcia i llibertat. Una democràcia a la que no importa què volen els seus ciutadans és incomplerta. Ell ho relaciona amb el referèndum sobre la independència. I diu bé, al meu parer, quan insisteix que no només allò legal pot ser democràtic.

Allò democràtic va més enllà de la legalitat. Tenim múltiples exemples històrics de societats amb llei sense democràcia i de societats que es volen democràtiques i que tenen comportaments que són considerats contraris a la democràcia. Això passa a casa nostra, però no passa només en relació al recent procés independentista i al referèndum. Puigdemont diu que cal atendre i escoltar les persones que fan possible la democràcia. Quantes persones no són ateses i escoltades a la nostra societat? Pensem només en les condicions de vida de les persones. Són ateses i escoltades les persones que no tenen llar ni subministraments garantits? Són ateses i escoltades les persones que, tot i tenir feina, són pobres (un 11,7%)? Son ateses i escoltades el 44,8% de les persones menors de 18 anys que viuen en risc de pobresa i exclusió? Podríem seguir amb les preguntes aprofitant les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya o altres fonts, que ens permeten conèixer les realitats de les nostres societats.

Vivim en temps de lluita hegemònica per definir la idea de democràcia. Hi ha qui diu que votar és democràcia. Hi ha qui diu que no votar és garantir la democràcia… Una de les víctimes d’aquesta lluita pot acabar sent la pròpia qualitat de la democràcia. Hi ha molt poc espai per al debat, per a l’argumentació, i per fer-ho amb rigor. Convindria tenir present que la idea de democràcia s’ha construït al llarg de la història a partir de molts altres anhels, a més del de votar. Sense igualtat de drets, igualtat d’oportunitats, sense drets garantits, sense necessitats bàsiques satisfetes, sense administracions que oprimeixen… Sense tot això, i més, hi ha qui no entén que es pugui parlar de democràcia. I per això hi ha qui pensa que la democràcia entesa com el govern del poble encara no l’hem coneguda; o que la democràcia existent té una qualitat molt allunyada de la que necessitem per dir que vivim justament en societat.

Autor/Autora

Jordi Mir

Professor del Dpt. d'Humanitats de la UPF. Director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la UPF. @llambordes

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top