Una agenda pròpia per a ICV Revisat per Revista Treball a . Aquestes línies volen ser una aportació a un debat que des del meu punt de vista ha d’iniciar ICV. Ha passat ja mitja legislatura del govern que volia ser de “m Aquestes línies volen ser una aportació a un debat que des del meu punt de vista ha d’iniciar ICV. Ha passat ja mitja legislatura del govern que volia ser de “m Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Una agenda pròpia per a ICV

Una agenda pròpia per a ICV

Una agenda pròpia per a ICV

Aquestes línies volen ser una aportació a un debat que des del meu punt de vista ha d’iniciar ICV. Ha passat ja mitja legislatura del govern que volia ser de “majoria excepcional” d’Artur Mas. Ha passat el 9N. I entretant, a la nostra societat han crescut les desigualtats socials, s’ha consolidat un model de gestió governamental basada en l’austeritat (que vol dir gestió arbitrària de les retallades) i s’han conegut tants casos de corrupció que comencen a ser incomptables.

És cert que en poc temps s’han accelerat els temps polítics, sobretot en dos eixos: l’omnipresència de la qüestió nacional, amb moments d’altíssima intensitat política i mediàtica en les setmanes anteriors al 9N, per una banda; i per altra banda, en el que algunes veus qualifiquen com la “revolució democràtica” que suposa el sorgiment d’una força com Podemos a nivell estatal, que se suma als diferents processos de confluència en molts municipis catalans i espanyols, amb una importància central de en aquest procés de Guanyem Barcelona.

No desvetllo cap novetat si dic que aquests dos eixos han fet que una força política com ICV ha hagut de jugar durant dos anys un partit a camp contrari. Per una banda a ICV, la qüestió nacional mai havia estat central i, per l’altra, teníem clar que el debat de la confluència no és tant entre nova o vella política, sempre hem apostat per una constant regeneració democràtica, sinó en com fem la suma. Tampoc desvetllo cap secret si afirmo que la majoria de militants d’aquesta formació militen amb motivacions més vinculades a l’eix dels drets socials que no pas a la qüestió nacional o cap altra. I també tinc la seguretat que, tot i que amb alguns encerts i alguns errors, des de la direcció s’ha gestionat prou correctament un escenari polític en el qual no hem estat còmodes. La complexitat i la diversitat de la militància d’ICV , i el context en el que ens hem trobat, difícilment permetia una gestió molt diferent.

Ara bé, potser ha arribat el moment de abstreure’s de l’agenda mediàtica del moment. Parar, pensar i definir una estratègia pròpia. La nostra agenda. Com molts, he viscut amb neguit el fet que mentre vivim una situació tan greu d’emergència social, els principals organismes de debat d’ICV hagin dedicat tanta intensitat i energia a un tema, del que no en resto gens la importància, però que no és mobilitzador per a la militància d’ICV, i segurament tampoc per al seu electorat. És cert que en la societat hi ha aquest debat i per tant l’hem d’afrontar, però no és menys cert que hi ha molts altres debats que han quedat volgudament camuflats per aquest.

En paral·lel, mentre hem dedicat bona part de les energies a això, sorgeix Podemos, i les enquestes el situen com una de les tres grans forces polítiques estatals, i amb moltes possibilitats d’obtenir uns grans resultats a unes eleccions al Parlament de Catalunya. Sense cap dubte, l’emergència d’aquesta força té lectures positives, com la possibilitat de ruptura de l’status quo a molts nivells però, per què negar-ho, també és un repte per a una formació com ICV.

L’anàlisi del context, porta a preguntar-se: quan hem deixat de ser vistos com la principal força d’oposició al govern de dretes? Cal recordar com en la campanya de 2012, en la qual tant CiU com ERC per una banda, i C’s i PP per l’altra, van voler centrar els debats en la qüestió nacional, la coalició d’ICV-EUiA va ser capaç de situar el debat de l’austeritat, de les retallades, de la fiscalitat i la redistribució. Estàvem ja en un escenari mono-tema però varem tenir la capacitat de trencar-lo i això es va reflectir en uns bons resultats electorals que convidaven a ser optimistes de cara al futur. Durant la campanya de les europees, ho varem tornar a fer, assenyalant a la Troika i als pactes de gran coalició com un dels riscos per a la UE. Hem estat capaços de definir la nostra agenda, de comunicar-la i d’aparèixer com l’esquerra preocupada per la societat que assenyala als culpables i alhora aporta solucions. Cal tornar-hi.

Com fer-ho? Segurament cal una estratègia de fons, però també algunes actuacions d’impacte, per tornar a ser reconeguts com la principal oposició al govern de dretes de CiU i, per tant, una alternativa. Avui, és més difícil que al 2012, però cal fer front al repte. No hem d’oblidar l’agenda política i mediàtica, però la nostra estratègia no pot passar per anar a remolc d’ella. Parem, reflexionem i definim l’estratègia. Per sort, tenim entre la nostra gent un important capital humà que ens ha de permetre fer aquest exercici. Que ens ha de permetre definir estratègies per tornar a ser el referent de la defensa d’uns servies públics que pateixen quotidianament els efectes dels governs de dretes; el referent de que l’alternativa és possible amb una gestió diferent de les finances de la Generalitat i de la nostra fiscalitat; el referent que sabrà prioritzar els recursos per atendre a les desigualtats; el referent de tots aquells sectors que cerquen respostes en la política a la seva situació com l’educatiu, el cultural, el del medi ambient, el món del treball, del feminisme, de la cooperació i un gran etcètera que sempre ens ha reconegut i que ha fet créixer la nostra base social i electoral.

No canviarem, per molt que insistim, l’agenda mediàtica i del govern. Però hem de ser capaços de, mentre existeix aquesta agenda, i gestionem els nostres posicionaments en ella, centrar la major part dels nostres esforços, de la nostra capacitat organitzativa, la intel·ligència col·lectiva i l’experiència i compromís social de la nostra militància en l’agenda pròpia. Perquè, lamentablement, si l’agenda ens la marquen des de fora, tendim a decréixer.

Autor/Autora

Carles Spa

Responsable de l’àmbit de Cultura d’ICV

Articles publicats : 5

Comentaris (5)

  • Avatar

    Josep M Armengou

    Benvolgut Spa, no comparteixo pas això del “camp contrari”. Els problemes del conjunt de la nostra ciutadania, i, sobretot, els dels més afectats personalment per l’atac brutal del sistema capitalista-financer, de la seva xarxa d’interessos, i, afegit a aquest, el del sistema espanyol centralitzat avui en unes mateixes mans que en detenten autoritàriament tots els poders d’una manera obscena, són “el nostre camp”.

    Això, que tantíssima gent de la nostra societat entén i practica, com és que segueixes pensant que les nostres motivacions “socials” no són “nacionals” ?. A quina nació et refereixes, doncs ?. Jo només en tinc una, com tothom. No en sóc pas nacionalista, però sí ciutadà.

    No és que hi hagi una “agenda mediàtica” única, per bé que sí que comparteixo amb tu que hi ha un excessiu monotema, barrejat amb la pesantor del tricentenari d’enguany, que “tapa” els altres debats transversals, però tampoc no tinc cap dubte que la immensa majoria de la gent percebem que només decidint el nostre futur lliurement ens podrem fer amos del nostre destí. No serà pas “anant a la nostra”, sinó “a la de tots”, que podrem representar aquesta gran quantitat de gent òrfena de les propostes d’esquerres. Aquesta hauria de ser l’agenda d’ICV, la de debò.

    Com a responsable de l’àmbit de Cultura del partit, de quina cultura parleu, al vostre àmbit, que no sigui la nostra, la de tothom ?.

    Només sent conscients de a quin poble pertanyem (un sol poble) i procurant maldar pel benestar de tothom, algú se sentirà cridat a votar-nos. Les nostres propostes “socials”, si no són “nacionals”, no podran pas interessar gaire gent. És com ho veig.

    Respon
  • Avatar

    Pere

    Molt d’acord amb el Sr Armengou: per què aquesta necessitat de contraposar l’eix social al nacional … per acabar privilegiant-ne un de sol, el social?

    Respon
  • Avatar

    Salva

    Rotundament d’acord amb en Carles. Formem part del problema, no pas de la solució. Així ens veu la gent que ens està deixant a causa de seguir una agenda aliena a la nostra cultura i tradició.

    Respon
  • Avatar

    Pere

    Haurem d’aclarir quina és la nostra cultura i tradició, perquè s’evidencien percepcions oposades al respecte.

    Respon
  • Avatar

    Josep M Armengou

    Avui, Spa i altres opinadors, us recomano ferventment un article per mi excel.lent: el de LLUÍS BONET 02/12/2014 a l’ARA. No sé si les normes de la revista em permetran reproduir-lo sencer aquí mateix, però ho intento.

    Efectes de la independència en la cultura
    LLUÍS BONET | Actualitzada el 02/12/2014 21:05
    ARA

    Quins efectes positius i negatius pot tenir la independència per al sector cultural català? Quines estratègies caldria implementar per evitar les amenaces i aprofitar-ne les oportunitats? La resposta depèn fonamentalment de com es produeixi el procés de separació, i de l’actitud, capacitat d’iniciativa i tenacitat del sector cultural català. Fer un pronòstic no és fàcil, ja que vivim una triple crisi -política, econòmica i de model de negoci- amb repercussió directa sobre els recursos públics i privats destinats a la cultura.
    El més plausible és que, un cop superat el traumàtic moment de transició i de manca de recursos fiscals, s’incrementin els pressupostos públics destinats a cultura per la necessitat de cohesionar internament la societat, implicar tots els operadors culturals i explicar internacionalment el nou país. Els efectes negatius, per contra, seran més immediats i se centraran en el procés de separació. Alguns ja es noten (reducció dels intercanvis i la facturació), però s’intensificaran si es manté una sortida conflictiva del procés. Els àmbits més afectats seran els més imbricats al sistema cultural i institucional espanyol, més vulnerables a una opinió pública dolguda o manipulada (propers als decisors polítics o dependents de la imatge pública), i aquells que comparteixen referents (cas del flamenc o la literatura en llengua castellana, per exemple). Per minimitzar l’impacte cal donar suport als professionals, productores i institucions més afectats i enfortir l’estratègia d’internacionalització, començant pel mercat europeu i llatinoamericà (en aquest darrer mostrant una disponibilitat per sumar allunyada de la tradicional prepotència hispànica). També cal compensar la pèrdua de les aportacions de l’administració central (36,9 milions d’euros sobre una despesa pública total a Catalunya de 896,7 milions d’euros el 2012).
    En tot cas, Espanya és i continuarà sent un país atractiu, divers i farcit d’oportunitats, amb actors amb ganes de presentar els seus projectes o venir a treballar a Catalunya, i viceversa. I això no només amb el País Valencià o a les Illes, amb els quals formem un mercat cultural natural, sinó amb el conjunt del país, donada la proximitat, la llarga trajectòria compartida i la densitat de relacions humanes, culturals i comercials.
    El gran avantatge de la cultura catalana és la força de la seva capital, gran metròpoli cultural europea i porta d’influència per als actors culturals d’arreu del país. Aquest fet difícilment s’estroncarà si continua l’ambient obert, cosmopolita i de qualitat. La marca Barcelona té una enorme projecció internacional però cal mantenir-la plena de contingut, donant suport al conjunt d’expressions de creativitat valuoses amb independència de l’idioma o format d’expressió. Una Catalunya independent -el seu govern, societat i indústria cultural- erraria enormement si renunciés al fantàstic capital del castellà o a la realitat multicultural que avui ens defineix.
    El nou estat hauria de modificar ràpidament els models legals i de governança que dificulten la vida cultural: rebaixar l’IVA cultural, potenciar el mecenatge, eradicar la cultura burocràtica de l’administració, potenciar els projectes més innovadors i socialment compromesos, protegir la diversitat cultural interna, enfortir les estratègies d’internacionalització, etc. En aquest darrer àmbit cal evitar copiar errors, fent un rigorós exercici cost – benefici social abans d’engegar certs models. Per lluitar contra la probable exclusió (com a represàlia) de la Unió Europea caldrà signar ràpidament acords multilaterals i bilaterals, entrar a formar part de l’Espai Econòmic Europeu, i fer evident la densitat d’interessos culturals, econòmics, polítics i de seguretat en joc.
    En síntesi, els principals reptes són d’ordre intern: saber aprofitar la capacitat d’adaptació del sector cultural i la finestra d’oportunitat que tot canvi radical comporta. Existeix el potencial demogràfic, educatiu, social, de connectivitat en xarxa, d’esperit d’emprenedoria i capacitat crítica per construir una societat i un sector cultural més eficient, eficaç, competitiu i equitatiu. Caure en la temptació endogàmica i proteccionista seria suïcida. El cost inicial d’una separació traumàtica s’ha de compensar establint un sistema cultural i polític nou. Per a molts, l’oportunitat d’establir unes relacions de no dependència i d’igualtat en el marc ibèric compensa el sacrifici del procés de separació. Però no per a tots, motiu pel qual caldrà donar suport als que més hi perden i reconstruir ponts d’entesa i col•laboració.

    Respon

Deixa el teu comentari

Scroll to top