Un sol poble, dues memòries i tres institucions Revisat per Revista Treball a . Tal i com estableix l’Estatut, la Generalitat de Catalunya és una institució integrada pel Parlament, el President de la Generalitat i el Consell Executiu o Gov Tal i com estableix l’Estatut, la Generalitat de Catalunya és una institució integrada pel Parlament, el President de la Generalitat i el Consell Executiu o Gov Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Un sol poble, dues memòries i tres institucions

Un sol poble, dues memòries i tres institucions

Un sol poble, dues memòries i tres institucions

Tal i com estableix l’Estatut, la Generalitat de Catalunya és una institució integrada pel Parlament, el President de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Tres institucions en una, vaja, encara que sovint això no es té present i contribueix, lamentablement, a la degradació del nostre autogovern. Va quedar en evidència el passat 7 de setembre, en vigílies d’aquesta Diada del 2020, quan, sense coordinació institucional de cap mena, la Generalitat va programar exactament a la mateixa hora tres actes de memòria democràtica: un homenatge a Josep Benet al Palau de la Generalitat, presidit per Quim Torra amb motiu del centenari del naixement del polític, historiador i advocat catalanista; l’acte de celebració dels 40 anys del restabliment del Parlament en una sessió que volia ser solemne i que va presidir Roger Torrent; i un acte del Memorial Democràtic -organisme del Govern, adscrit a la direcció general de Memòria Democràtica del Departament de Justícia- en record de l’anomenada operació Bolero-Paprika que, fa 70 anys, va marcar la repressió de l’exili republicà de signe comunista a França.

Òbviament limitats de participació per les mesures de seguretat imposades per la pandèmia, el seguiment en streaming dels tres actes, i singularment dels dos primers, va revelar l’existència de com a mínim dues memòries democràtiques. De fet, a la pràctica, només se’n va destacar una. O, per ser més precisos, en realitat es van ometre, tergiversar o directament silenciar aspectes i veus molt rellevants de la memòria històrica del país. Sempre sota referències ampul·loses a la unitat, la pluralitat, la concòrdia i la cohesió social, el que en realitat va quedar palès en els actes del Parlament i del Palau de la Generalitat és el sectarisme polític i la degradació democràtica que viuen les institucions i l’autogovern de Catalunya. I en aquest cas no per culpa de l’Estat espanyol, que ja sabem que juga el seu paper, sinó per responsabilitat pròpia i exclusiva dels dirigents polítics que tenim al capdavant del país.

En l’acte del Parlament, del que Pere Ríos va destacar en la seva crònica a ‘El País’ que va sorprendre pel seu “clima insòlit de concòrdia” i del que Sara González a ‘Nació Digital’ va destacar igualment l’enyorança pel “sentit institucional”, van intervenir, a banda del president Torrent i l’expresident Ernest Benach (ambdós d’ERC), diversos exdiputats en representació de les 919 persones que han ocupat algun escó durant les 11 legislatures viscudes des del restabliment de la Generalitat: Concepció Ferrer (Unió), Manuela de Madre (PSC), Dolors Montserrat (PP) i Francesc Codina (CDC). Sorprenentment, no va intervenir ningú en representació del PSUC o d’ICV, i l’assistència responsable a l’acte de la líder dels Comuns Jèssica Albiach no va amagar la incomoditat i el malestar en aquest espai polític. Perquè més enllà que problemes d’agenda o de precipitació i incompetència en l’organització de l’acte (posposat a l’abril) puguin explicar (que no justificar) l’oblit o marginació del PSUC i d’ICV en la celebració dels 40 anys del restabliment del Parlament, el cert és que això no és de cap manera innocent, ni que sigui a efectes del subconscient de la democràcia o d’alguns dels nostres polítics.

En el seu parlament, l’exdiputada democristiana Concepció Ferrer va voler il·lustrar la concòrdia o el ‘fair play’ regnants en el passat del parlamentarisme amb una anècdota protagonitzada durant la primera legislatura pel president Heribert Barrera. Tot citant com de passada “el debat de la moció de censura” però sense explicitar que es referia a la que Josep Benet, en nom del PSUC, va presentar a Jordi Pujol el 1982, Ferrer va recordar que el dia de la votació Barrera no presidia el ple perquè estava convalescent d’una operació a l’oïda. Però va dir que, atesa l’ajustada aritmètica parlamentària que sustentava el primer Govern de Pujol (CiU, ERC i CC-UCD), el líder d’ERC i president del Parlament es va presentar al Palau de la Ciutadella i es va asseure en un escó per si la cosa anava del seu vot. Algú va objectar, reglament en mà, que si Barrera era al ple havia de presidir-lo; si no, havia d’abandonar l’hemicicle. Com que no estava en condicions d’exercir les seves funcions, Barrera va marxar no sense que abans, respectant el ‘fair play’ parlamentari, s’aixequés i marxés voluntàriament amb ell, per equilibrar un hipotètic biaix de vots, el diputat socialista Josep Andreu i Abelló (un dels fundadors d’ERC el 1931 i militant republicà fins el 1976, quan es va sumar al procés fundacional del PSC i, com a diputat socialista electe el 1977, va presidir l’Assemblea de Parlamentaris prèvia a la restauració de la Generalitat i, el 1978, també la comissió redactora de l’Estatut). Això ja no ho va recordar Concepció Ferrer, però el doble gest de Barrera i Andreu i Abelló no va tenir més transcendència perquè ni els socialistes ni els diputats prosoviètics escindits feia poc d’un PSUC en guerra fratricida no van votar la moció de censura que Benet i Antoni Gutiérrez Díaz van defensar brillantment però van perdre per 56 vots en contra (CiU i ERC) i 53 abstencions (PSC, PSA, CC-UCD, CDS i PCC) davant dels únics 21 vots a favor del PSUC. La conseqüència, com és sabut, és que Jordi Pujol es va poder consolidar llargament en el poder.

Tot això ens porta, finalment, a l’acte d’homenatge a Benet que el president Torra va introduir a la sala d’actes del Palau de la Generalitat abans de marxar “per problemes d’agenda” i deixar la paraula al comissari de l’Any Benet, Josep Maria Solé i Sabaté, i els també historiadors Mercè Renom, Josep Maria Roig Rosich i Jaume Sobrequés. En l’hora llarga que va durar l’homenatge, en cap moment ningú no va fer menció a la vinculació de Benet amb el PSUC i tampoc al seu pas pel Parlament (sí com a senador més votat d’Espanya el 1977), com a candidat a la presidència de la Generalitat el 1980 i durant la moció de censura contra Pujol el 1982. Es pot entendre atès que l’acte del 7 de setembre estava destinat a ressaltar el paper de Benet no com a polític sinó com a historiador i director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC), creat el 1984 per Pujol precisament per a ell. Tots els ponents, vinculats en un moment o altre al CHCC, es van centrar en el Benet historiador però Sobrequés, com ja va fer en l’acte inicial i semiclandestí de l’any Benet al mes de febrer al Palau de la Generalitat, no es va estar de fer una reivindicació apassionada no ja de Benet, sinó de Pujol com “el polític més important de Catalunya al segle XX”.

També, i sense cap mena de complex ni ressò mediàtic, Sobrequés (senador i diputat socialista entre 1977 i 1995) va defensar que la tasca del CHCC que ell dirigeix des del febrer del 2012, quan el va nomenar el president Artur Mas, no se centra ni en l’estudi del catalanisme contemporani ni de la repressió contra Catalunya, que és cap a on va orientar Benet la institució mentre la va dirigir fins que es va jubilar als 80 anys, sinó “en estudis identitaris” i sobre el “caràcter universal de la història de Catalunya”. Sense manies a “fer saltar pels aires la contemporaneïtat”, Sobrequés va argumentar: “Si bé és cert que l’Imperi romà, l’expansió mediterrània de l’Edat Mitjana, la revolució francesa o la revolució industrial no les vam inventar nosaltres, sí que els catalans hi vam tenir un paper important”.

Fa una mica de cosa associar la memòria de Benet a conceptes identitaris que es poden fàcilment malinterpretar o manipular en clau supremacista. Sobretot si, com va explicitar el president Torra en la seva intervenció inicial, “la història, per Benet, havia de ser un instrument de comprensió, de coneixement i de germanor, i també una eina de cohesió social indispensable per avançar com a poble”. Però ja no pot estranyar res si el mateix Torra que proclama que Benet va ajudar a entendre “la pluralitat del catalanisme” a un “historiador amateur” com ell és qui, en el mateix discurs, reivindica al creador de la idea d’un sol poble tot amagant una part molt consubstancial de la seva trajectòria i de la seva concepció del catalanisme. No es tracta només de l’oblit deliberat del PSUC o de voler entrar en la ucronia i la instrumentalització de fer parlar un mort per afirmar que Benet “hauria viscut amb alegria immensa i desbordant el mes d’octubre de 2017 i ara continuaria el seu combat per l’esperança”.

Allò més greu és que la reivindicació que fa el president Torra -i que sol fer també, des de fa temps, bona part del sobiranisme- sobre el concepte d’un sol poble és incompleta, tergiversada o interpretada de part, ben allunyada de la idea de Benet i dels qui la van modelar amb ell política i socialment, tant a l’Assemblea de Catalunya com a Comissions Obreres i entre els altres catalans: Antoni Gutiérrez Díaz, Cipriano García i Paco Candel. Però no només ells, i aquí cal reconèixer-li a Jordi Pujol, corrupció a banda, la paternitat d’aquella cita inclusiva que diu que “és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. No sabem si qui també va escriure, als anys 50, textos xenòfobs sobre els andalusos immigrants a Catalunya s’ho creia realment, però el cert és que Pujol va apostar políticament per la idea d’un sol poble; socialment ja seria més discutible. En tot cas, aquest 7 de setembre, qui sí no ho va fer va ser Torra en explicar la primera vegada que Benet va utilitzar l’expressió “un sol poble” en un acte d’homenatge a Pompeu Fabra celebrat a Badalona el 24 de març de 1968: no només va obviar que en aquella taula flanquejaven l’historiador i advocat també el filòleg Joaquim Molas i el filòsof marxista Manuel Sacristán, sino que Torra, sobretot -i així ho van recollir en titulars les poques notícies d’agència de l’acte-, va voler lligar la idea d’un sol poble a la defensa de la llengua catalana i a la denúncia de la seva persecució. Aquest, sí, era un vector molt important per Benet, però no l’únic. Convé no oblidar-ho.

Si convenim amb Torra que Benet és clau com a “home que defensa la unitat del moviment catalanista des de la diversitat”. I si, com va ressaltar Torra, el pensament de Benet és més vigent que mai “en un context de pèrdua de llibertat, de presos polítics i de judicialització de la dissidència de cara a la lluita compartida per avançar socialment i de forma cohesionada nacionalment”, cal afinar molt bé les anàlisi i els homenatges. No s’hi val a jugar a confondre de forma maniquea l’Espanya franquista amb el present, per moltes rèmores que s’arrosseguin. Cal respectar millor la pluralitat del catalanisme i no silenciar-ne una part més que substancial, curiosament la més escorada a l’esquerra, en benefici d’un relat també maniqueu que divideix la societat en dos bàndols. I, sobretot, cal no contribuir a degradar la democràcia i les institucions de l’autogovern, que són tres en una i s’han de coordinar i governar de forma efectiva i no retòrica, i encara més en temps de pandèmia i d’una crisi econòmica, social i democràtica sense gaires precedents. No ens calen historiadors amateurs ni presidents simbòlics, sinó dirigents polítics responsables i que respectin una memòria democràtica plural i no sectària que, només així, serà fidel a la idea d’un sol poble.

Autor/Autora

Marc Andreu

Periodista i historiador, és codirector de 'Treball'

Articles publicats : 14

Deixa el teu comentari

Scroll to top