Un Parlament sense paraules Revisat per Revista Treball a . Ja fa uns mesos, al juliol, Xavier Antich escrivia un d’aquells precisos articles que sovint ens regala como petites obres d’art. Portava per títol La Paraula C Ja fa uns mesos, al juliol, Xavier Antich escrivia un d’aquells precisos articles que sovint ens regala como petites obres d’art. Portava per títol La Paraula C Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Un Parlament sense paraules

Un Parlament sense paraules

Un Parlament sense paraules

Ja fa uns mesos, al juliol, Xavier Antich escrivia un d’aquells precisos articles que sovint ens regala como petites obres d’art. Portava per títol La Paraula Compartida i, usant referents clàssics, ens feia notar que només podem aspirar a un món compartit si, alhora, disposem de paraules compartides. Ja en la primera frase, Xavier Antich es mostrava contundent al afirmar que “tota paraula, si ho és de veritat, és sempre una paraula compartida”. O expressant-ho a la inversa, quan la paraula és meva i no la converteixo amb l’altre, aquesta deixa de ser una veritable paraula i es desdibuixa la seva funció de pont, la seva capacitat per a generar els vincles que defineixen un món comú.

Aquests darrers dies, traslladant-nos potser massa abruptament al vertigen de l’actualitat, el protagonisme ha estat situat al Parlament; el lloc de la paraula, l’espai on es comparteixen i s’intercanvien amb l’objectiu de crear una realitat col·lectiva. Més enllà dels desacords i les decepcions que puguin haver generat els debats parlamentaris d’aquesta setmana, voldria fixar-me en com s’han utilitzat les paraules. Unes paraules que no han estat paraules de veritat i que, lògicament, ens han abocat a una situació estranya on els uns criden unes paraules que els altres es mostren incapaços d’escoltar. Paraules no compartides, paraules de mentida.

Sabem que les paraules són imprescindibles per reconèixer la realitat. També per explicar-la i per incidir-hi -per això són la principal eina d’un Parlament. Però també sabem que aquesta és una feina tant monumental com delicada. La realitat és enormement complexa, de manera que la pretensió d’entendre-la i transformar-la a través de simples paraules és probablement una de les grans fites dels humans. Una tasca que reclama temps i perseverança. Les paraules només ens expliquen el món quan les hem anat construint i polint entre tots, amb molta paciència. Podem discrepar sobre paraules com justícia, però compartim una llarga reflexió sobre el seu significat. Només així ens serveix per mirar el món i per intentar transformar-lo.

A Catalunya, des del meu punt de vista, hem viscut un breu i intens període on han proliferat paraules no compartides; un llenguatge que enlloc de construir un espai comú –encara que sigui des de la discrepància- ha propiciat l’aparició d’un món dividit per una profunda incapacitat de comprensió mútua. Hem creat paraules que no buscaven a l’altre sinó que es limitaven a reforçar les posicions pròpies. Paraules no compartides -i, per tant, falses, buides de contingut real- com ara “dret a decidir”, “mandat democràtic” o “marc constitucional”. Es tracta d’expressions molt rellevants, però que no hem estat capaços de compartir, que han reforçat els motius de diferència sense facilitar les possibilitats de comunicació.

Això que hem anomenat “procés” –una altra paraula- ha estat capaç de generar noves paraules; però no han estat prou compartides. Un llenguatge propi que no serveixen per generar diàlegs sinó per posar les paraules al servei de les seves legítimes posicions. Associar el procés a democràcia i llibertat és un abús, una apropiació de les paraules. I el mateix passa quan els “unionistes” –una altra paraula- es refereixen a un marc jurídic fora del qual no existeix ni democràcia ni llibertat. Un nou abús, una nova apropiació de les paraules. Ara cada bàndol ja té les seves pròpies paraules, com si fossin pedres. De vegades fins i tot són les mateixes, però sempre són seves i només seves. Són part de l’arsenal d’armes de cada part, però no conformen el llenguatge que permet a les parts dialogar. Al Parlament, el lloc per parlar, no li queda res més que ser el teatre dels monòlegs; un Club de la Comèdia amb poca gràcia. Si fóssim honestos, allò que hauríem de fer és tancar el Parlament i evitar-nos aquesta ridícula parodia.

Xavier Antic acabava el seu article dient: “(…) no hi ha alternativa: o negar-se a parlar i bloquejar la possibilitat que el món en comú emergeixi, o compartim la paraula per descobrir un món que només per la paraula esdevé possible.” Un aprenentatge dels clàssics, ens recordava; però un aprenentatge que semblem haver oblidat quan ens dirigim ferms i convençuts cap el bloqueig d’un possible món compartit. Això és el que aquests dies, amb pena i preocupació, he vist en el Parlament de Catalunya.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 19

Deixa el teu comentari

Scroll to top