Trump i l’antipolítica Revisat per Revista Treball a . Un nou llibre sobre Trump i la seva administració publicat aquesta setmana està hegemonitzant els cicles de notícies dels EUA. Les revelacions fluctuen des dels Un nou llibre sobre Trump i la seva administració publicat aquesta setmana està hegemonitzant els cicles de notícies dels EUA. Les revelacions fluctuen des dels Rating: 0
Esteu aquí: Home » Internacional » Trump i l’antipolítica

Trump i l’antipolítica

Trump i l’antipolítica

Un nou llibre sobre Trump i la seva administració publicat aquesta setmana està hegemonitzant els cicles de notícies dels EUA. Les revelacions fluctuen des dels costums més desagradables del president fins a les accions del seu personal per evitar desencadenar conflictes mundials productes d’una enrabiada. El ja best-seller és obra de Bob Woodward, conegut pel seu paper per destapar el cas Watergate a través de la font anònima més famosa de la història, “Deep Throat”, amb el seu company Carl Bernstein.

En els primers capítols del llibre es relaten els últims mesos de les primàries republicanes, així com la campanya de les presidencials, a partir dels punts de vista de dues persones clau: Reince Priebus, president del Comitè Nacional Republicà del 2011 al 2017 i especialment, Steve Bannon, exestratega de l’Administració Trump i editor en cap de Breitbart.com. És evident que el magnetisme i la capacitat d’espectacle de Trump van ser elements importants a l’hora d’explicar la seva victòria, però aquesta no hagués estat possible sense els recursos humans i financers del partit republicà dominat per Priebus ni l’estratègia Bannon.

Després d’aconseguir la nominació republicana, ni tan sols el candidat Trump creia en les seves possibilitats de guanyar. Els donants anaven a la baixa i els senadors republicans exigien que els recursos del partit es retiressin de la campanya per centrar-se en les campanyes de reelecció. En aquest context, Trump fitxa a Bannon i relega Paul Manafort, el fins aleshores director de campanya, que acabaria sent acomiadat arran d’un escàndol de corrupció pel qual avui dia està condemnat per blanqueig de capitals, conspiració per defraudar als EUA, manipular testimonis i un llarg etcètera. Bannon era l’únic que confiava en la victòria; “we win, 100%”, deia.

Durant les primàries, l’estratègia de Trump havia estat saltar de polèmica en polèmica, mantenint com a fil conductor un únic lema en positiu: “Make America Great Again“. A l’hora d’enfrontar-se a Hillary Clinton, Trump no podia competir d’igual a igual en propostes de política econòmica, afers exteriors o sanitat, i Bannon n’era molt conscient. Per aquest motiu, l’estratègia es va centrar a contraposar els Clinton (matís important, ja que no només s’enfrontaven a Hillary sinó també a l’herència de l’expresident) amb Trump.

Hillary representa l’elit de Washington amb amistats de Wall St. incapaç de parlar amb naturalitat com la gent del carrer, producte d’hores i hores de consultories polítiques i d’imatge. Trump era un més, algú que no desentona en un dinner d’arreu del país conversant amb els clients habituals. Tot i ser un milionari que viu, literalment, rodejat d’or en els mobles de casa seva, era percebut com “un dels nostres”.

Potser el cas més representatiu de l’estratègia Bannon va ser la seva reacció a l’àudio on Trump –aleshores presentador del reality “The Apprentice”– confessava que magrejava dones amb impunitat. Amb només dos dies de marge abans del segon debat contra Hillary, la campanya de Trump va emetre un comunicat amb més excuses que disculpes. L’àudio es reproduïa cada 15 minuts a les principals cadenes i les xarxes bullien. Des de la campanya de Trump, silenci. Molts col·laboradors, fins i tot el mateix Priebus, afirmen que durant aquelles 48 hores van tirar la tovallola, i els principals donants demanaven rescatar els diners; la desbandada era majúscula.

Un parell d’hores abans de començar el debat, els periodistes són convocats per sorpresa a una petita sala on Trump els espera acompanyat de 4 dones. Totes acusen l’expresident Clinton d’abús sexual o directament de violació, i a Hillary d’encobrir al seu marit i amenaçar-les. Durant el debat, les 4 dones eren a primera fila, rere el moderador. La qüestió ja no eren els comentaris de Trump, sinó si aquestes eres més o menys reprovables que les accions de la parella Clinton.

Cap enquesta donava com a favorit al candidat republicà, ni durant les primeres hores de la nit electoral es preveia la sorpresa. D’acord amb tots els pronòstics, Hillary va guanyar el vot popular amb més de 3 milions de diferència, però Trump es va fer amb suficients compromissaris del col·legi electoral per a ser elegit president dels Estats Units.

És ben sabut que fer política a la contra d’algú és molt més fàcil i efectiu que fer política defensant el que un mateix proposa. Demonitzar el rival aconsegueix restar vots entre els seus votants, alhora que blanqueja aquell que ho practica. Evidentment, aquesta pràctica té un cost: la pèrdua del respecte del rival polític i la divisió de la societat. Aquesta polarització dificulta i, fins i tot, arriba a impedir la negociació i l’acord, en definitiva, la política.

Cada cop ens anem acostumant més a què el debat públic es produeix seguint aquestes línies on l’acord i la negociació són vistos com a debilitats en el lideratge, l’assumpció de responsabilitats una relíquia i l’admissió d’un error com un pretext per al “i tu, més”. És prou evident com aquesta antipolítica ha perjudicat els EUA, i a casa nostra cada cop més gent n’és conscient, independentment de les seves preferències. Si, com ens agrada tant dir, aspirem a viure en una democràcia, cal expulsar del debat públic i del poder aquells qui fan de l’antipolítica el seu modus vivendi.

Autor/Autora

Marc Bertomeu

Consultor

Articles publicats : 7

Deixa el teu comentari

Scroll to top