Tres jornades d’octubre ben particulars Revisat per Revista Treball a . A la darreria del 1977 s’estrenava als cinemes de Barcelona la pel·lícula Una jornada particular, del colossal Ettore Scola, amb la gran Sophia Loren i l’immens A la darreria del 1977 s’estrenava als cinemes de Barcelona la pel·lícula Una jornada particular, del colossal Ettore Scola, amb la gran Sophia Loren i l’immens Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Tres jornades d’octubre ben particulars

Tres jornades d’octubre ben particulars

Tres jornades d’octubre ben particulars

A la darreria del 1977 s’estrenava als cinemes de Barcelona la pel·lícula Una jornada particular, del colossal Ettore Scola, amb la gran Sophia Loren i l’immens Marcello Mastroiani, que transcorre el dia 6 de maig de 1938, quan els carrers de Roma es van omplir per festejar la visita d’Adolf Hitler mentre en un bloc de pisos buits una parella de desconeguts i, aparentment, sense res en comú, aconsegueixen trobar el camí de l’empatia i dels sentiments compartits. Poques vegades he sentit una emoció tan intensa en una sala de cinema (també la vaig sentir en l’adaptació teatral de Josep M. Flotats) i la vaig recordar amb tristesa l’1-O, tancat a casa, mentre un govern de dretes català utilitzava la convocatòria d’un referèndum de forma partidista i irresponsable (com explicar a les filles adolescents que aquesta no era la seva festa?) i un altre govern de dretes espanyol utilitzava endebades el monopoli sagrat de la violència. La jornada particular es va repetir el dimarts amb l’anomenada Aturada de País, que inaugura tot un seguit d’aturades de país (sense descomptes!) després de cada vaga general (recordem els 40 ferits, dels quals cinc molt greus de la vaga del 29 de març del 2012) en el marc de bon rotllo de lluites compartides. I encara vaig viure ahir una altra jornada particular (continuo tancat a casa, només surto a la nit a baixar la brossa) protagonitzada per una majoria silenciosa reviscolada i sorollosa. Déu n’hi do, quin estrès! Tot plegat, la utopia indepe ha fet possible la distopia de centenars de milers de persones omplint els carrers de Barcelona amb banderes espanyoles.

M’ha semblat que havia de compartir aquest sentiments perquè de l’atzucac polític, ben segur, que ens en sortirem, d’una manera o d’altra, però ho tindrem més difícil a nivell personal i, ben segur també, pagant un preu molt més punyent. No és tracta d’una picabaralla política o de partit (alguns ja vam patir les conseqüències del Vè Congrés del PSUC), sindical o de qualsevol entitat, sinó un silenci sepulcral, que ens fa mal de debò, físicament vull dir, i que afecta tots els àmbits de la nostra vida, des del familiar a la colla d’amics passant pels veïns de l’escala o el companys de feina. En tot cas, no feu massa cas si vosaltres esteu vacunats d’aquest mal i viviu feliços en pobles (com alguns de la meva comarca) on no tan sols els vots han superat amb escreix el cens electoral sinó que el Sí frega el 100%. Això sí que és anar de pet al cel cantant el Virolai! Quan parlem de pervivència del franquisme en la societat catalana, potser també haurem de parlar d’aquestes unanimitats, si més no, inquietants.

Fa quaranta anys, com la pel·lícula de Scola, el 29 de setembre de 1977 el BOE publicava el Decret Llei de Restabliment de la Generalitat. Quaranta anys després, l’autogovern penja d’un fil. Ras i curt: hem passat d’un projecte polític inclusiu i àmpliament majoritari a un projecte polític sectari, polaritzador i, al cap i la fi, estèril, de fractura interna i de confrontació externa. Davant la divisió entre vencedors i vençuts pregonada pel franquisme, la profunda divisió social i la divisió cultural i lingüística, l’antifranquisme va saber articular un projecte polític democràtic i nacional per a tothom (un sol poble), amb la creació d’organitzacions sindicals i veïnals i amb un suport electoral, en les primeres eleccions del 15 de juny, que aplegava el 80% dels votants (ara també hi ha un 80% que vol un referèndum però pactat amb l’Estat, no unilateral, i amb garanties democràtiques, entre d’altres, la neutralitat del govern i dels ajuntaments). El restabliment de l’autogovern no va ser fàcil, i les forces d’esquerres van pagar el preu de l’operació Tarradellas. La força i la unitat del catalanisme polític i social va permetre la participació fins i tot dels centristes i postfranquistes (UCD i Aliança Popular), primer, en l’Assemblea de Parlamentaris, i, segon, en el procés estatutari català, en el marc del procés constituent espanyol.

El procés independentista ha servit per mantenir les polítiques d’austeritat fiscal, garantir la continuïtat de Mariano Rajoy (que mai falla quan els independentistes governamentals estan en hores baixes), combatre el catalanisme no independentista, polaritzar la política catalana, fer créixer Ciutadans, degradar les institucions d’autogovern i, molt especialment, el Parlament i, en darrer lloc però no menys important, construir una hegemonia de la memòria pública del passat on els treballadors i les dones són absents de la presó Model. La unilateralitat no ha estat tan sols respecte l’Estat sinó també les institucions (amb la manca de respecte per la majories parlamentàries establertes) i la societat catalana, i, al capdavall, la pròpia Unió Europea.

Sigui quina sigui la sortida política del moment, cal tenir present que l’independentisme serà un factor polític i social de primera magnitud al nostre país en els propers anys i que el seu objectiu principal serà l’anorreament de tota força política, sindical, social i de tot tipus, que no accepti la polarització i la divisió de Catalunya i dels catalans al voltant de la secessió, començant per fer fora Ada Colau de l’alcaldia de Barcelona, fracturant Comissions Obreres i subordinant qualsevol utopia de canvi social a la construcció d’un Estat Català.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 24

Comentaris (2)

  • Pere

    Però que dolents que són els independentistes! Ja té raó en Rajoy! Quina lucidesa!

    Responder
  • Òscar Jiménez

    Benvolgut i admirat professor Mayayo,

    Sóc conscient que una situació tan complexa no ens permet tractar tots els punts en un únic article, però voldria plantejar-li alguns dubtes que tant de bo em pugui respondre a partir de les seves reflexions:

    1. Quina opinió li mereix el suport social que, a diferència del que va passar amb el Pla Ibarretxe o fins i tot amb la retallada de l’Estatut del 2006, sí s’ha fet efectiu i està donant volada a la iniciativa autodeterminista del govern català?

    2. Quina credibilitat mediadora posseeix la Unió Europea quan ja ha reconegut que es tracta d’un club d’Estats-Nació que defèn els drets i interessos dels seus membres?

    3. Quina opció té el govern català davant un govern espanyol que voldrà aprofitar aquesta crisi per desenvolupar la iniciativa recentralitzadora i el desmuntatge de l’estat de les autonomies?

    4. Finalment i sense ànim d’extendre’m més (disculpes en avançat), quina opinió li mereix que un independent i historiador reconegut com el vicepresident Junqueras es trobi al bell mig d’aquest procés amb, entenc, prou perspectiva històrica com per conèixer i poder avançar certes reaccions i comportaments del govern central i, per tant, tenir certa consciència del camí encetat?

    Com segurament comprendrà, em deixo d’altres preguntes i consultes, però entenc que no puc excedir-me més en aquest espai. Resto atent i molt agraït a l’espera de la seva resposta.

    Ben cordialment,

    Òscar Jiménez

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top