Trenta anys amb iniciativa Revisat per Revista Treball a . Als trenta anys de la fundació d’Iniciativa per Catalunya (que després canviaria el nom per l’actual, Iniciativa per Catalunya Verds), reapareix la idea de posa Als trenta anys de la fundació d’Iniciativa per Catalunya (que després canviaria el nom per l’actual, Iniciativa per Catalunya Verds), reapareix la idea de posa Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Trenta anys amb iniciativa

Trenta anys amb iniciativa

Trenta anys amb iniciativa

Als trenta anys de la fundació d’Iniciativa per Catalunya (que després canviaria el nom per l’actual, Iniciativa per Catalunya Verds), reapareix la idea de posar en marxa una nova formació política, que pugui reunir l’esquerra transformadora i fer-ne una força de govern. Sense nostàlgies i sense actituds de superioritat, val la pena aturar-se un moment a pensar en quines posicions i quins estils de treball d’ICV poden ser útils, com a aportacions al procés de creació de la nova formació política.

Si no m’equivoco, quatre són els elements que poden integrar el millor d’aquesta aportació. I, de fet, se’ls pot presentar gairebé de forma cronològica.

ICV va néixer el 1987: molt abans de la caiguda del Mur i de la fallida de la Unió Soviètica. Responia, doncs, a una altra lògica: donar expressió política i articulació al conjunt de forces, organitzacions i moviments socials que es van posar en marxa des del 1981 contra l’ingrés a l’OTAN i, després, per a sortir-ne. Aquest moviment no va assolir la victòria en el referèndum de març de 1986, però va quedar-ne ben a prop: l’amplitud de la mobilització va permetre que afloressin forces polítiques i socials noves, disposades a assumir riscos i a defensar valors i propostes radicals.

ICV ha mantingut un equilibri dinàmic entre renovació i valoració de la pròpia història.

Deu anys més tard, ICV va viure el seu moment més difícil: el trencament amb IU i la maniobra, teledirigida des de la presidència d’IU, per trencar la pròpia ICV (i, ja posats, per trencar el PSUC, encara en aquell moment el nucli operatiu més ampli dels que s’integraven a ICV). L’aposta política d’IU (afirmació antieuropea, qüestionament de l’estratègia dels sindicats de classe, confrontació amb el PSOE, rebuig de l’aliança amb les “esquerres perifèriques”…) va ser rebutjada per ICV, i la conseqüència va ser la declaració de guerra. Probablement, IU va creure que ICV s’arronsaria, i viuria una revisió interna que la faria tornar enrere. ICV va resistir; va perdre plomes en el combat (les eleccions del 1999 van ser dolentes), però la creació d’una sucursal d’IU a Catalunya es va tancar amb un fracàs complet.

En els anys dels governs tripartits, ICV va ser-ne el soci més lleial, més integrador i menys generador de soroll. A les eleccions del 2006, i posteriorment del 2010, els membres del Tripartit que van sortir malparats van ser-ho en ordre descendent de “soroll” realitzat: resultats molt dolents per a ERC, dolents per al PSC i electoralment estables per a ICV. Els ciutadans valoren el rigor i el sentit institucional.

En els anys dels governs tripartits, ICV va ser-ne el soci més lleial, més integrador i menys generador de soroll.

ICV apareixia com una força nova, i expressava una combinació de roig – verd –violeta que s’allunyava de les pautes polítiques tradicionals del PSUC i dels altres partits integrats. Però no hi feia res: al llarg dels anys, el Guti, en Piera, en Robert Blasco, la Teresa Aubets o tants d’altres “veterans” hi tenien un lloc, una presència i una autoritat moral i política de primer ordre. Aquests noms no eren només herències del passat: encarnaven el capital polític i moral que feia ICV reconeixible per la societat catalana, que permetia fer-se’n una imatge clara.

ICV ha estat, al llarg dels trenta anys de la seva història, un partit sorgit de les mobilitzacions ciutadanes, que ha sabut resistir l’empenta de propostes polítiques aparentment més noves o més radicals, que ha mantingut una actitud insubornable de rigor i de respecte institucional i que ha mantingut un equilibri dinàmic entre renovació i valoració de la pròpia història. Saber posar en valor aquests elements i aportar-los al procés de confluència seria el millor homenatge a la feina feta per Iniciativa.

Autor/Autora

Joan Botella

Catedràtic de Ciència Política a la UAB

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top