El treball i la nova política Revisat per Revista Treball a . Al llarg de la història, el treball, en les seves diferents formes, ha estat un factor determinant en l'organització social i política de les societats.. Des de Al llarg de la història, el treball, en les seves diferents formes, ha estat un factor determinant en l'organització social i política de les societats.. Des de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » El treball i la nova política

El treball i la nova política

El treball i la nova política

Al llarg de la història, el treball, en les seves diferents formes, ha estat un factor determinant en l’organització social i política de les societats..

Des de l’esclavisme fins al treball assalariat dels obrers, el treball ha estat l’eix sobre el qual s’han articulat formes de producció, relacions socials, estructures de poder, ideologies.

Dels conflictes socials provocats per l’explotació de les persones treballadores i de la seva articulació política han nascut algunes de les forces més importants i l’energia social necessària per generar grans canvis socials. No cal ser un marxista convençut per compartir aquesta lectura de la història.

En la configuració econòmica, social i política de les societats, el treball ha compartit protagonisme amb la tecnologia, el seu ús, control i transformació. Des del més remot descobriment del foc fins a la més recent nanotecnologia, passant per l’ús de l’arada pesada, aquesta “nova tecnologia”, que en els inicis del segon mil·lenni i a les terres de Centreeuropa va permetre augmentar la productivitat del treball agrícola, va possibilitar l’acumulació de capital necessària per impulsar el mercantilisme i va actuar de llavor de noves relacions socials d’aquell moment.

La interacció dialèctica entre tecnologia, formes de treball, estructures socials i superestructura política és un potent fil conductor de la història que, si bé no es repeteix mai, sí que té unes pautes comunes de comportament. I una d’elles és el protagonisme del treball com a factor determinant per a l’articulació social i política de la societat.

La lluita contra les diferents formes d’explotació del treball, esclavisme, colonat, servitud, treball assalariat, ha estat sempre en l’origen de les grans revolucions socials i dels grans canvis polítics, compartint protagonisme amb les lluites pels drets civils.

Per això sorprèn comprovar com el treball com a categoria social ha desaparegut, o millor dit, mai no ha existit en els nous projectes polítics que, segons els seus impulsors, estan cridats a substituir la vella política.

El treball i el conflicte social a ell associat, les formes d’organització social de les persones treballadores i les seves expressions polítiques no juguen cap paper en el relat dels moviments socials i les forces polítiques emergents.

La pobresa, les seves conseqüències humanes, les desigualtats socials, són realitats molt presents en el discurs de la nova política, que pot ser perfectament compartit per moltes altres opcions. Però no així el treball ni el conflicte social que li és inherent, ni en les seves formes tradicionals de treball assalariat ni en les emergents, encara per caracteritzar i catalogar de manera clara.

No sóc capaç d’afirmar que estiguem davant d’una gran anomalia històrica, perquè tinc la convicció que els grans moments de canvi d’època, i aquest n’és un, són també moments de gran desconcert, tant en la comprensió del que està passant com en les respostes a donar-hi.

N’hi ha prou amb llegir els primers capítols de La formació de la classe obrera a Anglaterra de Thompson per comprovar el grau de desconcert de les primeres reaccions davant les conseqüències de la industrialització salvatge d’aquells temps. O fer atenció als episodis de crema de fàbriques del ludisme, per molt que l’entranyable Eric Hobsbawm el caracteritzés, de manera un tant bondadosa, com a formes incipients de negociació col·lectiva. “Negociació col·lectiva per mitjans d’aldarull”, crec que va ser el nom que els va posar.

Però que no estiguem davant d’una excepció històrica no significa que l’absència del treball i del conflicte social, en el relat i marc mental de la nova política, no sigui motiu de preocupació. I al meu entendre, constitueix un mal presagi de la seva capacitat de ser una alternativa social i política.

En l’intent d’explicar les raons profundes d’aquest gran oblit, m’apareixen algunes intuïcions que podrien explicar, almenys parcialment, aquest buit. Encara que intueixo que les causes poden ser més àmplies, diverses i complexes.

És possible que en l’origen d’aquest esvoranc ideològic de la nova política ens trobem amb la pèrdua de centralitat del treball assalariat tal com l’hem conegut en l’època de l’industrialisme. Una pèrdua de centralitat que afecta també la centralitat del subjecte històric de la classe obrera i la categoria social de treballador. La força i l’hegemonia ideològica del concepte dominant de “classes mitjanes” és la prova més important d’això.

Aquesta pèrdua de centralitat del treball afecta sens dubte la centralitat de les organitzacions socials que han articulat durant dos segles el treball: els sindicats, i també les seves expressions polítiques.

Hi ha un altre factor no menys important: les persones que dirigeixen avui aquestes noves expressions polítiques no s’han socialitzat en el treball. Per a elles, el treball assalariat no és una realitat coneguda, i molt menys experimentada. Les seves històries, en molts casos, prenyades de lluita social, no ho han estat en l’epicentre del conflicte entre capital i treball propi del segle XX, les empreses. I de la mateixa manera que les condicions materials determinen la consciència, les experiències vitals determinen també la manera en què cadascú s’aproxima a la realitat.

No hi ha dubte que el treball assalariat ha perdut pes en l’estructuració de les relacions socials, que moltes de les formes de treball actual no encaixen en les categories estretes que va generar el taylorisme, que moltes de les persones que avui treballen ho fan fora d’aquestes lògiques. I que, en conseqüència, la capacitat d’agregar interessos, fraternitat i alternatives de les organitzacions sindicals, s’ha debilitat.

Però convé no oblidar que avui a Espanya hi ha 22,7 milions de treballadors (3,7 m a Catalunya), dels quals 18,5 m estan ocupats (3,2 m a Catalunya). Majoritàriament, treballadors assalariats.

Farien bé les forces polítiques que pretenen l’hegemonia ideològica en aquestes primeres dècades del segle XXI a no abandonar el treball i el conflicte social com un dels eixos fonamentals del seu relat polític. I sobretot, no veure-ho com una cosa del passat, d’allò antic.

Avui existeix un risc greu de substituir el conflicte entre classes per conflictes intraclasse. La intencionada utilització de la immigració com a arma política n’és un bon exemple. La forta precarització de les condicions de treball de les persones més joves i la ruptura de les expectatives generades són un caldo de cultiu propici per fer del conflicte intergeneracional un factor aglutinant. I alguna cosa d’això em sembla observar en algunes formulacions polítiques.

Convindria no oblidar que, amb totes les ruptures que es vulgui i se sigui capaç d’articular políticament, un altre dels ensenyaments de la història és que existeixen fortes continuïtats, fins i tot en moments de ruptura.

I que en aquests moments no sembla oportú menysprear el que existeix, quan encara no s’ha estat capaç de construir res de nou, ni tan sols una comprensió del present o una projecció del futur immediat.

Totes les grans respostes socials han begut sempre de les formes d’organització social preexistents. N’hi ha prou amb recordar que, en els seus inicis, les formes de protosindicalisme tenien més similituds amb els vells gremis que amb el que avui es coneix com a sindicalisme. Ajuda mútua, sindicar i protegir interessos de col·lectius units per una professió, estan en els seus orígens.

Aquesta similitud arriba també als valors dominants i a la ideologia amb què es va combatre, fins i tot penalment, el sindicat. La prohibició del sindicalisme i la negociació col·lectiva es va sustentar en els seus inicis en nom de la llibertat de comerç, en la mesura que el sindicat alterava el preu de la mercaderia del treball lliurement determinada pel mercat. Noteu que més de dos segles després, el fil ideològic continua sent el mateix.

Amb aquesta reflexió vull cridar l’atenció sobre la necessitat de trobar un punt d’equilibri entre el conservadorisme d’allò conegut i l’adamisme de creure que tot comença cada matí.

Faran bé les forces socials i polítiques emergents a intentar comprendre millor com s’articularà el treball al segle XXI i, per tant, a pensar com donar-li articulació política. Si fem cas al fil conductor de la història –sense menysprear les seves brutals disrupcions–, és probable que es tracti d’una vida amb menys hores de treball en còmput vital, menor protagonisme del treball retribuït en la vida de les persones –sobretot, si es compara amb els moments en què només es vivia per buscar l’aliment–, menor protagonisme del treball en els ingressos i rendes de les persones, més llibertat –sobretot, si es compara amb l’esclavisme o la servitud–. I noves formes d’organització social del treball i el conflicte social que, de moment, no s’entreveuen.

Però, al mateix temps que s’intenta construir el futur, convé no oblidar que el present està encara avui dominat pel treball assalariat, especialment si obrim el zoom a nivell global. Els canvis mai no són sobtats, i la millor manera d’arribar ràpid al futur és no menysprear el present i saber lliurar i recollir bé el testimoni.

Em resulta difícil imaginar un projecte polític que no situï el treball i el conflicte social que li és inherent en l’eix del seu relat, del seu marc mental, de la seva estratègia. El treball del futur, també el treball del present.

A més, si no ho fa l’esquerra, l’articulació política del treball la realitza la dreta, l’extrema dreta, que avui, a molts països, està construint el seu projecte polític a partir de la manipulació del conflicte entre treballadors –immigració, conflictes generacionals.

Sense donar protagonisme al treball i al conflicte social que li és inherent, no podrem construir una alternativa política que sigui capaç de guanyar la batalla, que es guanya o es perd sempre primer al terreny de les idees.

Crec sincerament que aquest és un dels ensenyaments que ens ofereix la història que faríem molt bé a no ignorar.

Autor/Autora

Joan Coscubiela

Diputat de Catalunya Sí que es Pot al Parlament

Articles publicats : 6

Comentaris (1)

  • Rafael Granero

    A manera de resumen a bote pronto sobre el texto de Coscu en la revista Treball, pienso que el meollo esta aquí:

    “una vida amb menys hores de treball en còmput vital, menor protagonisme del treball retribuït en la vida de les persones –sobretot, si es compara amb els moments en què només es vivia per buscar l’aliment–, menor protagonisme del treball en els ingressos i rendes de les persones, més llibertat”

    Pero si bien estoy totalmente de acuerdo con la primera parte (con un leve matiz: “menys hores de treball en còmput social, menor protagonisme directe del treball retribuït en la societat“), creo que Coscu yerra al considerar que el trabajo dejará de ser el protagonista de ingresos y rentas (“menor protagonisme del treball en els ingressos i rendes de les persones“).

    Tal vez ese “menor protagonisme” lo será de forma directa, pero no de forma indirecta, ya que, al fin y al cabo, y da igual ser marxista o keynesiano, “no hay más cera que la que arde”, uséase, no hay más rentas disponibles (salarios (no de subsistencia) + beneficios) que las que provienen del excedente. Y si Coscu lo olvida, se queda sin armas para defender el núcleo de su más que acertado análisis.

    De alguna manera debemos contar con dos realidades sólo aparentemente contradictorias, pero que generan una realidad compleja:

    1) El trabajo, per se, fue, es y será central socialmente hablando. La sociedad no puede existir sin el producto del trabajo (asalariado o no).

    2) El trabajo (asalariado o no) está dejando de ser central, técnicamente hablando, pero aún no vitalmente hablando. Por lo que dadas las nuevas relaciones técnicas de producción (con la especial incidencia de las TIC), debemos crear las condiciones para que la persona pueda existir con independencia de que realice o no un trabajo asalariado.

    Si nuestras propuestas políticas no son capaces de conjugar esta complejidad, nos será imposible articular propuestas que sean no sólo alternativas posibles, sino probables.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top