Transformar la ciutat amb la ciutadania Revisat per Revista Treball a . Totes les ciutats es desenvolupen transformant-se. No només s’estenen sobre el territori sinó que també van refent, una i altra vegada, els seus espais construï Totes les ciutats es desenvolupen transformant-se. No només s’estenen sobre el territori sinó que també van refent, una i altra vegada, els seus espais construï Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » Transformar la ciutat amb la ciutadania

Transformar la ciutat amb la ciutadania

Transformar la ciutat amb la ciutadania

Totes les ciutats es desenvolupen transformant-se. No només s’estenen sobre el territori sinó que també van refent, una i altra vegada, els seus espais construïts. Cada generació rep allò que han aixecat les que l’han precedit i, en transformar-ho, hi deixa la seva petja. Per això s’ha dit tantes vegades que la ciutat pot ser entesa com un palimpsest, un d’aquells pergamins en els que al llarg del temps s’havien anat escrivint, un sobre l’altre, textos diversos.

Barcelona té una llarga tradició en aquest fer i refer els seus teixits urbans. Cenyint-nos al darrer segle, Puig i Cadafalch i els seus col·legues van inspirar la reconstrucció de bona part del centre històric per modelar-hi el “Barri Gòtic”. Gairebé de manera simultània, l’operació d’esventrament urbà de l’obertura de la Via Laietana posava en comunicació directa l’Eixample amb la façana marítima i destruïa part important del teixit preexistent. En els anys trenta, el Pla Macià dels arquitectes progressistes del GATCPAC, elaborat amb la col·laboració de Le Corbusier, volia, amb finalitats funcionals i higièniques, aterrar allò que llavors s’anomenava el “Barri Xino”. En els seixanta i setanta es varen enderrocar les barraques de Montjuïc, Can Tunis, la Perona o el Somorrostro, i s’aixecaren polígons d’habitatge de massa. En els vuitanta i noranta tingué lloc l’extraordinària operació de requalificació i equipament de les perifèries urbanes de Maragall i Bohigas.

Cada una d’aquestes intervencions responia a uns interessos socials i a uns pressupòsits polítics. Uns cercaven d’utilitzar el patrimoni per reivindicar les bases històriques de la nació, d’altres volien obrir espais per a la renda urbana i fer la ciutat funcional als requeriments del mercat, d’altres encara volien que la ciutat pogués funcionar com un instrument de redistribució social, que reduís els efectes de les diferències de renda entre la població.

El Pla de Barris que ha emprès l’Ajuntament de Barcelona ara fa poc més d’un any és un nou episodi en aquesta llarga història. Un tret, tanmateix, el distingeix de tots els que l’han precedit i el fa particularment innovador. Cada una de les grans transformacions urbanes que s’han esmentat –amb les seves virtuts i els seus defectes– havia estat empesa bé pel mercat, bé per l’Administració pública. L’actuació d’aquesta darrera s’havia posat, en bona part dels casos, al servei dels interessos econòmics. En d’altres ocasions, els poders públics havien actuat sota la pressió i l’impuls de moviments i organitzacions de les classes populars, com en els primers anys de la democràcia municipal. Doncs bé, el Pla de Barris que acaba d’iniciar-se es proposa quelcom radicalment nou: transformar les condicions de vida dels barris no només mitjançant la intervenció pública o la dinàmica del mercat, sinó a través, en bona mesura, de la pròpia acció ciutadana.

Així, amb l’objectiu de fomentar l’equitat social i el dret a la ciutat, el Pla es proposa partir del teixit d’entitats, associacions i pràctiques ciutadanes que han nascut en tants barris de la ciutat durant els darrers anys. Un conjunt d’iniciatives que ha estat vital a l’hora de pal·liar els efectes de la crisi, d’organitzar la ciutadania per reclamar els seus drets i per cercar formes alternatives de producció i consum. El Pla vol basar-se en aquest teixit no només per definir les actuacions que han de dur-se a terme en cada un dels barris, sinó també per tal d’emprendre plegats –Ajuntament i entitats ciutadanes– la gestió de serveis i activitats.

Es tracta, prou que es veu, d’una iniciativa innovadora. I ho és no només pel fet que als mecanismes tradicionals de la renovació urbana –Administració i mercat– s’afegeix l’acció ciutadana, sinó també perquè cerca de canviar la relació entre Administració i ciutadania. Tradicionalment, Administració i organitzacions ciutadanes s’han observat amb distància i una notable desconfiança mútua. Ara, en canvi, la presència en el govern de la ciutat de forces polítiques que es reclamen portadores dels interessos dels moviments ciutadans, que formen part elles mateixes del moviments, permet escurçar la distància entre administració i ciutadania, entre política institucional i societat.

La iniciativa ha suscitat expectatives molt altes, a les que no serà fàcil de donar resposta. En primer lloc, caldrà establir ben clarament quins són els objectius que es volen assolir, ja que no es pot transformar la ciutat sense tenir-ne una idea precisa. Així mateix, pel què fa als procediments, l’Administració haurà de ser capaç d’adoptar noves formes de decisió i gestió –transversals, col·laboratives, obertes– a les que no ha estat habitualment avesada. Finalment, per a l’èxit de la iniciativa és necessari, també, un elevat nivell d’organització i compromís per part del veïnat que no es dóna pas en tots els barris.

Però el camí emprès, que vol fer dels ciutadans dels barris desafavorits no només els destinataris sinó els protagonistes de la transformació de Barcelona, pot tenir efectes de gran abast. En la reconstrucció de la ciutat i en l’evolució de la política.

Autor/Autora

Oriol Nel·lo

Geògraf, professor de la UAB, especialitzat en estudis urbans i planificació del territori

Articles publicats : 8

Deixa el teu comentari

Scroll to top