Tot dit, tot per fer Revisat per Revista Treball a . Des que es va fer públic, fa pocs dies, el nom del candidat a la Presidència de la Generalitat –designat a dit per l’expresident Puigdemont–, el diccionari de s Des que es va fer públic, fa pocs dies, el nom del candidat a la Presidència de la Generalitat –designat a dit per l’expresident Puigdemont–, el diccionari de s Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Tot dit, tot per fer

Tot dit, tot per fer

Tot dit, tot per fer

Des que es va fer públic, fa pocs dies, el nom del candidat a la Presidència de la Generalitat –designat a dit per l’expresident Puigdemont–, el diccionari de sinònims sembla exhaurit a l’hora de fer referència al caràcter i prerrogatives del ja proclamat president pel Parlament. Des de suplent a vicari passant per tota mena de qualificatius és evident que mai fins ara havia estat tan devaluada la funció de la més alta institució de Catalunya. I el mateix podríem dir pel que fa a la definició de la persona elegida, el Sr. Joaquim Torra –em nego per respecte institucional a fer servir el diminutiu familiar que encara devalua més la Presidència- que gràcies a les seves piulades, els seus articles i els seus llibres ens està oferint una rica i aberrant documentació on pouar dades significatives, injurioses i impròpies de qualsevol demòcrata.

Hom pot estar més o menys d’acord amb la persona, amb la força política o amb la coalició que representa, amb les seves idees i amb el seu programa, però és difícilment acceptable l’elecció de qui es reconeix com a provisional i representant d’una altra persona –imputada per la justícia i fugida a Europa– i que, tot i que ha demanat excuses per si ha ofès algú, ha pronunciat un discurs d’investidura on queda ben clar que la seva acció de govern s’adreçarà als seus votants i no a tota la ciutadania catalana, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. És a dir, un pseudopresident per un temps indeterminat, no per a una legislatura normal de quatre anys, i per a menys de la meitat de catalans.

La falsa retòrica de la república, forma de govern que milions de ciutadans desitgem, però no de la mà de qui es reconeix com conservador, de dretes i catòlic i vol saltar-se la legalitat, no pot servir per amagar la inacció de l’anterior govern català entossudit a tirar endavant un full de ruta i una DUI en uns terminis i amb uns continguts impossibles de complir i que va abandonar l’obra efectiva de govern. Alguns dels seus grans anuncis, com els de la Conselleria de Sanitat, han quedat en no res, les seves retallades han incrementat la desigualtat social i la inestabilitat política generada va provocar la fugida de gairebé quatre mil empreses, per esmentar només alguns aspectes rellevants.

I si això va passar al llarg de dos anys, els mesos transcorreguts des de la convocatòria d’eleccions, la seva celebració i la investidura han incrementat els problemes, les incerteses i la manca de perspectives.

Era raonable esperar que la recuperació de les institucions, d’una Presidència i d’un Govern de la Generalitat efectius i sense comptes pendents amb la justícia, tant de bo sigui així, obriria la porta a l’esperança de curar ferides, de recosir escletxes o esvorancs, d’endegar un diàleg profitós amb el Govern de l’Estat, de dur a terme una acció de govern ferma i decidida per tal de superar el temps perdut i assumir els molts reptes pendents en tots els terrenys, especialment en els econòmics i socials, així com tractar de recuperar les empreses que ens han abandonat. L‘única mesura, però, que escoltàrem en el discurs del dia 12 fou el nomenament d’un comissionat per investigar les conseqüències de l’aplicació de l’article 155. I després què? Alguna proposta de futur?

Em permeto un suggeriment. En lloc de crear un nou càrrec, seria més útil que algun alt càrrec en funcions de cada Conselleria elaborés en el termini d’un mes un informe exhaustiu de totes les accions pendents, amb calendari i pressupost, i l’ordre de prioritat en l’execució. D’aquesta manera a finals de juny podríem conèixer què cal fer, quan es farà i quin cost tindrà. Deixem de dir i comencem a fer.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 30

Comentaris (3)

  • carmen sánchez

    Ni en la larga etapa del franquismo llegué a sentir el miedo, la desesperanza que ahora siento. Las palabras son dardos envenenados, disparados con certera puntería para hacer daño y tratar de hundir al disidente. “Disidencia”, de nuevo esta actitud y pensamiento desgajado de la masa es usada para que ideologías y movimientos cuasi fascistas la ensucien y contaminen. ¡Qué pena siento por ti, Cataluña, antes libre y acogedora, encerrada ahora con cadenas identitarias que ahogan la libertad!.

    Responder
  • Roman

    En el franquisme es passava molta por barrejada amb esperança. Ara no hi ha por però hi ha molta desesperança. De fet desolació. És un malson veure com tot el que vàrem construir està en mans de qui està i com la gent que hauria de lluitar en contra no fa res de res. Catalunya en Comú no pot seguir protestant amb la boca petita. Cal aixecar la bandera del catalanisme inclusiu, i fer-ho sense por.

    Responder
  • Pep Illa

    Gràcies Lali, un cop més.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top