Torí, Barcelona… i la (de)construcció europea Revisat per Revista Treball a . L’any 1978 la relació entre el PSUC i el PCI d’Enrico Berlinguer va ser molt intensa. Eren temps d’esperança (consolidar les llibertats, a casa nostra) i de gra L’any 1978 la relació entre el PSUC i el PCI d’Enrico Berlinguer va ser molt intensa. Eren temps d’esperança (consolidar les llibertats, a casa nostra) i de gra Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Torí, Barcelona… i la (de)construcció europea

Torí, Barcelona… i la (de)construcció europea

Torí, Barcelona… i la (de)construcció europea

L’any 1978 la relació entre el PSUC i el PCI d’Enrico Berlinguer va ser molt intensa. Eren temps d’esperança (consolidar les llibertats, a casa nostra) i de grans reptes a Itàlia (el compromís històric)[1]. La col·laboració entre Barcelona i Torí (i entre altres ciutats del Piamont i de Catalunya) va marcar tota la dècada dels 70. Campanyes de solidaritat i espais de reflexió conjunta, com el míting de la Monumental d’aquell any: una demostració de la força i capacitat de convocatòria dels comunistes. Reivindicant una via pròpia a l’Europa capitalista “l’avenç democràtic devers el socialisme en la pau i la llibertat, com un convenciment estratègic” com dèiem a la Declaració de Livorno de 1975.

A començaments del 1978 el Comitè Executiu del PSUC va decidir enviar diferents delegacions a Torí. Els comunistes catalans sortíem del 15-J de 1977 amb un gran resultat (més de 550.000 vots i 8 diputats, el 18,5% dels vots a Catalunya,), iniciàvem un camí nou, en llibertat, on tot estava per fer (amb els primers signes de tensió interna i també d’amenaces externes) i calia preparar, sense treva, la nova fita electoral, les municipals de 1979. Un terreny on les dones i els homes del PSUC feien molt fàcil i evident aquella consigna de “Ja ens coneixes”. Com és sabut, vam obtenir, també, uns grans resultats, vam guanyar alcaldies molt rellevants i vam formar part dels governs locals als municipis més importants de Catalunya. Però no ens avancem.

Per preparar les primeres eleccions locals després de la dictadura, la direcció del PSUC va decidir enviar una delegació a Torí per conèixer d’una manera més propera les claus i tècniques de comunicació d’una campanya municipal. Aquesta delegació estava formada per Jordi Borja (responsable de política municipal), Paco Trives (responsable d’organització) i jo mateix (com a responsable de propaganda). La seva composició (amb diferents responsabilitats i, també, sensibilitats) responia, igualment, a una proposta del secretari general, Antoni Gutiérrez Díaz. Havíem arribat a la ciutat de Torí un vespre del mes de març de 1978. Els companys del PC del Piamont ens van acompanyar a sopar i van comentar el dens programa del dia següent. Estàvem instal·lats a l’Hotel Victoria (Via Nino Costa, 4), un hotel de 2a categoria (he trobat, recentment, un prospecte al meu arxiu). Al matí ens vénen a recollir a l’hotel i ens comuniquen el que ha succeït a Roma a les 9 del matí: “Queda anul·lat tot el programa, han segrestat Aldo Moro”. Era el 16 de març de 1978. Vam quedar estabornits per la notícia. Coneixíem les dificultats per fer possible un intent de canvi (generant grans majories) a l’Europa capitalista, el famós compromís històric, entre la principal força comunista d’Europa, el PCI de Berlinguer, i la Democràcia Cristiana d’Aldo Moro. Amb l’agenda de treball anul·lada ens vam afegir a la manifestació/concentració convocada immediatament per l’alcalde comunista de Torí, Diego Novelli, i vam participar en una de les reunions que el PCI va convocar aquell mateix dia per examinar la situació. Ens va captivar la capacitat de mobilització dels comunistes al carrer i també la seva capacitat de reflexionar. Jordi Borja, l’únic dels tres de la delegació catalana que parlava italià, va fer una intervenció molt ben rebuda. Torno a recordar, era el 16 de març de 1978. La seva mort, anunciada per les Brigades Roges el 9 de maig -55 dies després-, va marcar un nou temps en la política europea. Tot va començar a trontollar.

Miting_Modena_1977Repassant els arxius d’aquell any he recuperat l’entrevista que Joan Sanjuan, el director de Treball, va fer a Enrico Berlinguer un mes abans (Treball 3.02.78). Emociona la capacitat de reflexió i responsabilitat en parlar de crisi i austeritat: “La crisi que viu la nostra societat és de tal profunditat i extensió que n’hi hauria prou amb una conducta irresponsable per part dels comunistes per precipitar el país a la ruïna i el caos, fins arribar a un règim de negra reacció, pitjor encara que el feixisme (…). Es tracta de mantenir vives les elementals condicions materials i institucionals per evitar que tot s’enfonsi i, al mateix temps, endegar una gran operació de transformació, no solament dels aspectes econòmics, socials i centres vitals de l’Estat, sinó també dels costums de vida, de la mentalitat, dels valors que ens inspiren els béns que perseguim.” EB també parla de política d’austeritat: “Les classes dominants volen utilitzar l’austeritat per mantenir intacte un mecanisme d’ordre econòmic i social, al mateix temps que colpegen els interessos de les classes populars. Nosaltres hem proposat una política d’austeritat des del primer moment de la crisi del petroli (…). La classe obrera italiana ha de ser la promotora d’aquesta política d’austeritat i demostrar ser una classe nacional, una classe de govern. Ultra els seus interessos més immediats ha de saber fer-se seus els de tot el poble, els de la societat i l’estat democràtic que ella ha contribuït, de manera decisiva, a formar.”

El segrest i posterior assassinat d’Aldo Moro ha generat abundant bibliografia respecte als interessos dels seus autors i les diferents versions oficials, amb els respectius forats negres i un element transversal comú: liquidar qualsevol possibilitat de col·laboració entre les dues forces principals del país, PCI i DC, i liquidar qualsevol possibilitat que els comunistes arribessin al govern en un país de l’OTAN a Europa.

El 25 de març d’enguany farà 60 anys dels Tractats de Roma, data oficial de la fundació de la UE. El nou Tractat previst per establir una Constitució per a Europa (que havia de ser ratificat el 2006 pels 25 països de la Unió) va ser rebutjat en referèndum a Holanda i França. Des d’aleshores s’ha produït un replegament nacional, tensions, desequilibris i pèrdua de credibilitat de les institucions. “L’actual fase de la construcció europea presenta característiques deconstituents pel que fa als drets que les Constitucions nacionals de la segona meitat del segle XX consagraven”, vam afirmar a l’11a Assemblea Nacional d’ICV del passat mes d’abril.

Tornem a Torí i a Barcelona. L’any vinent farà 40 anys de tot plegat. Han succeït moltes coses. El món ha canviat. La crisi de l’esquerra a Itàlia, de la socialdemocràcia a Europa, el creixement dels nacionalismes i la xenofòbia i la política suïcida de la UE amb la política d’austeritat i dels refugiats ens indignen i ens angoixen. On ha quedat aquella “fascinació dels comunistes catalans per l’experiència del PCI”? Com és possible que forces com M5Estrelles, La Lliga Nord o d’altres forces feixistes emergents marquin l’agenda i el protagonisme d’aquests temps? Potser nosaltres, implicats en un procés constituent de les esquerres, hauríem d’aprofitar per organitzar alguna reflexió col·lectiva, per exemple a través de la Fundació Nous Horitzons, per recuperar i fer una lectura (sense nostàlgies ni indulgències) del pensament de Berlinguer adequada als nous temps. El temps dels nous i les noves protagonistes socials i generacionals on el discurs ecofeminista, cada vegada més potent, ens hauria d’ajudar a fer front als reptes d’avui i reconstruir l’Europa dels valors democràtics, la pau i la solidaritat.


[1] Paola Lo Cascio ho ha escrit a Nous Horitzons, 213, 80 aniversari del PSUC, “El mirall italià”

Autor/Autora

Domènec Martínez

Membre del PSUC i militant d’ICV

Articles publicats : 3

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top