Tertúlies amb VAR, sisplau! Revisat per Revista Treball a . El campionat mundial de futbol de Rússia-2018 passarà a la història per la novetat del VAR (Video Assistant Referee) o video arbitratge, que ja opera en la Llig El campionat mundial de futbol de Rússia-2018 passarà a la història per la novetat del VAR (Video Assistant Referee) o video arbitratge, que ja opera en la Llig Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Tertúlies amb VAR, sisplau!

Tertúlies amb VAR, sisplau!

Tertúlies amb VAR, sisplau!

El campionat mundial de futbol de Rússia-2018 passarà a la història per la novetat del VAR (Video Assistant Referee) o video arbitratge, que ja opera en la Lliga espanyola i que l’any proper s’aplicarà la Champions. Un fet que, més enllà d’incidir en els resultats dels partits, canviarà, ben segur, la conversa pública sobre el futbol en els mitjans de comunicació i entre els mateixos afeccionats. La finalitat del VAR, recordeu-m’ho, és evitat errors humans que puguin ser decisius per al resultat del partit. En aquest sentit, la seva intervenció es limita a quatre supòsits: gols, penals, expulsions directes i confusió d’identitat dels amonestats. Així mateix, l’àrbitre principal de camp té la darrera paraula, tant en l’activació del VAR (sempre amb la pilota aturada) com en l’anàlisi de les imatges.

Tot fa pensar que, més aviat que tard, el VAR arribarà a les tertúlies polítiques, si fem cas de l’hegemonia progressiva del llenguatge futbolístic en la conversa pública. El moderador podria prémer un botó i activar l’alerta als serveis informatius o bé els serveis informatius mateixos advertir de les errades a cau d’orella (a través del pinganillo) o, fins i tot, aturar el debat i donar pas a una explicació més acurada per part dels serveis informatius. En tot cas, caldria fixar els supòsits en els quals hauria d’activar el VAR, tenint present que es tractaria de verificar els fets i no ficar cullerada a les interpretacions i opinions.

Noam Chomsky sentenciava fa uns mesos que el problema principal de la societat actual és que la gent ja no creu en els fets sinó en els relats. Rudolph Giuliani, l’exalcalde republicà de Nova York durant l’11-S, advocat i amic de Donald Trump, reblava el clau en afirmar, fa poques setmanes, que la veritat ja no és la veritat sinó la interpretació de la veritat. El president Barack Obama va tocar el costat feble aquest estiu en un discurs brillant, que cal llegir de cap a peus, amb motiu del centenari del naixement de Nelson Mandela: “Hem de creure en els fets. Sense fets objectius, no existeix cap mena de fonament per a la col·laboració. Si dic jo que això és un faristol i vostès diuen que és un elefant, serà molt difícil que puguem treballar plegats. (…) Per desgràcia, bona part de la política actual sembla rebutjar el concepte de veritat objectiva. La gent inventa coses. Ho veiem amb la propaganda de l’Estat, en les notícies falses que naveguen per internet, en la desaparició dels límits entre informació i espectacle, en l’absoluta pèrdua del pudor entre els polítics quan es descobreix que han mentit: insisteixen i menteixen una mica més. Els polítics sempre han mentit, però, tot sovint, quan eren enxampats es mostraven penedits. Ara segueixen mentint.”

Han hagut de passar deu anys des de l’inici de la crisi perquè els responsables del desgavell confessin que bona part de la culpa va ser la desregularització del sector financer. Aquí hem hagut de patir el mantra que el problema era, ans al contrari, la intervenció, pregonat per l’economista de tots colors per terra (La Vanguardia), mar (TV3) i aire (RAC1).

Els tertulians processistes han deixat anar, sense embuts, primer, que les retallades del “Govern dels millors” eren obligades (l’avançament del calendari del dèficit zero també ho era, conseller Mas-Colell?) i, segon, que els pressupostos de la Generalitat aprovats per ERC i la CUP augmentaven la despesa social. El VAR diria que el resultat de l’increment proporcional respecte uns pressupostos minvants no significa augmentar la despesa, sinó que els nombres absoluts donen una disminució de 2.700 milions. O és que, la tinta de calamar processista, no ens deixa veure la precarització dels treballadors públics i de la manca d’inversions en sanitat, universitat o ensenyament.

El Procés ha estat una fàbrica de fake news amb un agit-prop impecable. El top-ten l’encapçala, a parer meu, l’expressió “mandat democràtic”. El VAR diria que les eleccions del 27 de setembre del 2015 eren per a elegir un Parlament, no per a decidir la secessió del país. Fins i tot en la ficció plebiscitària dels procesistes, el resultat (òbviament, en vots, com en tots els referèndums, on tots els vots tenen el mateix valor) no permetien fer una DUI, ni molt menys convocar un referèndum que, segons les regles de joc arbitràries dels convocants, ja s’havia substituït per les eleccions mateixes. Alguns fins i tot filaven prim i bandejaven el resultat de CSQP per a deixar ben palesa la victòria dels secessionistes davant els unionistes. Tanmateix, oblidaven que el president Mas, que va convocar les eleccions, va aclarir de manera clara i contundent que els del SÍ eren els de JxSí i les CUP, i la resta serien comptats com a NO, amb una clara maniobra per atraure (amb un cert èxit, s’ha de reconèixer) els votants independentistes de l’espai dels Comuns. També es podria argumentar, com ho han fet alguns cervells del procés (Mas inclòs), que darrere del Sí hi havia més el reconeixement nacional i la voluntat de millorar l’autogovern que no pas la secessió. Aquella nit, ben mirat, a una bona pila els interessava més continuar remenat les cireres que arribar a Ítaca, i per això, van anar al llit derrotats i es van llevar vencedors. S’ha d’entendre que alguns han fet del procés un modus vivendi (econòmic i sentimental), i s’ha d’admetre que la Viagra processista té efectes gairebé miraculosos, o si més no, balsàmics.

L’1-O no es va celebrar cap referèndum però, com diu en Quim Nadal, tampoc va ser una broma. De fet, el VAR diria que va ser una mobilització extraordinària alimentada pels governs de la Generalitat i de l’Estat. Tot amb tot, els tertulians processistes s’omplen la boca del mandat democràtic de l’1-O, que justifica la proclamació bufa de la República catalana el 27-O. El VAR diria que no es pot implementar res que no s’ha aprovat, ni publicat als diaris oficials, i que els mateixos protagonistes han afirmat que era, ara sí, una broma. De mal gust, cal dir-ho, ja que va comportar la suspensió de l’autogovern. El president Puigdemont no tenia cap mandat democràtic per jugar-se la Generalitat al pòquer i anar de farol. En aquest sentit, no és cap màrtir, sinó un irresponsable.

La confabulació dels irresponsables, com titula Jordi Amat, es mereix, si més no, una autocrítica dels seus protagonistes, sense la qual no podem trobar el camí de sortida de l’atzucac que ens ha dut el trencament de les regles de joc democràtiques (democràcia és alguna cosa més que dipositar una papereta dins d’una urna), la unilateralitat i la confrontació amb l’Estat i, sobretot, la manca de complicitat de la Unió Europea i de la comunitat internacional. Cal tenir el coratge, com diria el diputat Carles Campuzano, per a fer net i assumir que els partidaris de la secessió són minoria i que tampoc és suficient amb una majoria del 50,01%. La meitat dels catalans no pot imposar un nou Estat a l’altra meitat, Tardà dixit.

Més enllà de la mobilització i de la repressió, l’1-O va fracturar la societat catalana, tal com va quedar ben palès una setmana després amb la manifestació multitudinària plena de banderes espanyoles, que només s’havien vist tan curulles per a celebrar la victòria de la selecció espanyola al campionat del món de futbol. Per cert, l’endemà de la manifestació seminal de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. La memòria de l’1-O cristal·litza la divisió i la polarització de la societat catalana per raons d’identitat nacional i amaga la conflictivitat social. De classe també, per descomptat. L’1-O és la derrota dels Comuns, del projecte social i de la nació que volem construir. Cal tenir-ho ben present si no volem tenir més ensurts electorals.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 27

Comentaris (1)

  • Pere

    Que els partidaris de la “secessió” són minoria és una afirmació gratuïta, pròpia de la construcció d’un determinat relat.
    Defensem o no la celebració d’un referèndum al respecte?
    Trobo a faltar una anàlisi dels mitjans de comunicació espanyols. Potser el VAR saltaria pels aires.
    Com és que hi ha tanta població espanyola que es complau en la catalanofòbia intensiva i extensiva que aquests mitjans difonen? Quines conseqüències té això? I què implica? Som o no som dos països diferents? I quina relació hi ha entre ells? Qui apallissa i qui és l’apallissat?
    Que la mobilització popular més important contra un estat que nega el dret a decidir dels catalans va “fracturar” la societat catalana? En quins blocs la va dividir? Què representa cadascun d’ells?
    Quina afirmació més profundament i radicalment reaccionària!

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top