Terrassa, 15-J de 1977: va guanyar el poble Revisat per Revista Treball a . Aquell dimecres, 15 de juny de 1977, centenars d’homes i dones van matinar per tal de garantir que aquella jornada fos especial, una jornada democràtica, despré Aquell dimecres, 15 de juny de 1977, centenars d’homes i dones van matinar per tal de garantir que aquella jornada fos especial, una jornada democràtica, despré Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » Terrassa, 15-J de 1977: va guanyar el poble

Terrassa, 15-J de 1977: va guanyar el poble

Terrassa, 15-J de 1977: va guanyar el poble

Aquell dimecres, 15 de juny de 1977, centenars d’homes i dones van matinar per tal de garantir que aquella jornada fos especial, una jornada democràtica, després de gairebé quaranta anys de dictadura. Era la primera vegada que exercien d’interventors/es i apoderats/es. S’havien preparat a consciència i a corre-cuita durant els dies anteriors (feia justament dos mesos de la legalització dels comunistes). El PSUC i altres partits d’esquerres i d’oposició al franquisme havien fet sessions de formació entre els seus afiliats i havien elaborat normes i argumentaris per entendre com calia constituir les meses electorals. El dia abans, el dia de reflexió, es va fer una repassada general: com es farien els recomptes, i com caldria procedir en cas de dubtes, problemes al cens i altres inconvenients. Conscients que estàvem garantint el dret del poble a exercir el seu vot. Moltes de les persones, lluitadores de pedra picada en moltes de les vagues, manifestacions i altres lluites populars, lluïen els millors vestits. L’organització va proveir d’entrepans i begudes. Calia estar present en totes les taules. Calia garantir el dret al vot democràtic, amb majúscules. Com deia el poeta, “Tot estava per fer, i tot era possible”.

Els col·legis electorals van obrir a les nou en punt. Però els interventors/es del PSUC havien rebut la consigna de presentar-se a les vuit. Aviat es va veure que la gent tenia ganes d’anar a votar, principalment en els barris obrers, els barris de les lluites veïnals, els més actius en la lluita per millorar les condicions de vida de la gent. Les persones més representatives (representació per l’acció reivindicativa) van estar presents en molts dels col·legis electorals. Si féssim un fotografia dels interventors/es i apoderat/des d’aquell dia, sortiria la nòmina de la immensa majoria de persones que es van deixar la pell a les fàbriques, al moviment sindical, als barris, a les associacions de veïns, als centres juvenils i culturals, a les comissions d’expresos i les instàncies unitàries democràtiques. Totes aquestes persones anònimes van ser les veritables protagonistes del 15-J de 1977, garantint la gran festa democràtica. “Mis manos, mi capital”, el mític cartell del PSUC, un contrapunt efectiu davant del desplegament de recursos electorals d’altres formacions.

La jornada no va ser gens avorrida; per a molts de nosaltres era el “vot de la nostra vida”, el primer vot en llibertat. El grau de civisme va ser extraordinari. Veníem d’un 1976 de grans mobilitzacions al carrer i de “sortida a la superfície”, com es va evidenciar amb el gran míting de l’Sfèric “Socialisme en Llibertat”, i d’un Onze de Setembre multitudinari a Terrassa (10 de setembre de 1976). Però també d’un gener de 1977 ple d’incerteses, amb els terribles assassinats dels advocats laboralistes d’Atocha, com va recordar a Siete días de enero el director de cine J.A. Bardem, reivindicant el poble combatiu de Madrid. Cal recordar que la franja de gent jove de 18 a 21 anys no va poder votar aquell juny de 1977. “El dret a vot als 18 anys”, una reivindicació impulsada per la Joventut Comunista de Catalunya (UJCE), i que va fer seva l’Assemblea de Catalunya durant els anys 70, va quedar recollida en la Constitució de 1978.

Però aquell dia, moltes altres persones no van poder exercir el seu vot, malgrat els esforços de moltes interventores i apoderats. No sortien al cens, o figuraven en altres indrets difícils de trobar (més d’un 15% del cens a Catalunya, segons algunes estimacions). Els viatges i consultes a les oficines del padró municipal van ser intensos. Nervis, insatisfacció i sentit de la responsabilitat. Per damunt de tot, calia tancar i validar la jornada. “El cas més singular tingué lloc a Terrassa. Els canvis de col·legis electorals afectaven una gran part del cens i obligaven a desplaçar-se de punta a punta de la ciutat. (…) La direcció del PSUC, reunida permanentment a la seu del comitè central, hi envià urgentment Jordi Solé Tura. Després d’intenses negociacions amb la Junta Electoral, aquesta accedí a ajornar durant una hora i mitja el tancament dels col·legis electorals de la ciutat. (….) El PSUC hi guanyà les eleccions”. Ho va recordar recentment l’historiador Andreu Mayayo en un acte del 80 Aniversari del PSUC, i està recollit en el seu llibre La ruptura democràtica. Les eleccions del 15-J del 1977 (Editoral Afers, 2002).

Sí, va ser una gran festa democràtica. El PSUC va guanyar a Terrassa les primeres eleccions democràtiques, amb més del 28% del vots (a la circumscripció de Barcelona, un 20%). Sumant els vots d’altres forces d’esquerres (PSUC 28,37%, PSC 25,02%, més altres candidatures minoritàries, 4%), sens dubte “el poble era majoria”. Les paperetes de color sèpia de l’Entesa dels Catalans, pel Senat: Candel, Benet i Cirici, van constituir un triomf aclaparador de l’esquerra unitària. Vam obrir una gran porta a l’esperança. És cert que després van venir temps de divisions i ruptures, i també d’altres majories; però aquesta és ja una altra història.

Ara, quan es compleixen 40 anys de les primeres eleccions democràtiques i ens movem en territoris de memòria líquida, quan no de banalització i de perversió de la memòria democràtica col·lectiva, convé recordar-ho. Venim d’on venim, “d’una lluita constant”, com ens recordava en Raimon. Aquests dies s’ha presentat l’Espai de Memòria i de Valors Democràtics. Suggereixo a les fornades de nous i noves historiadores rescatar de l’anonimat i posar en valor les persones que van lluitar i van tenir cura de garantir a la nostra ciutat la festa democràtica d’aquell 15 de juny de 1977. La ignorància és la pitjor de las malalties de la democràcia. No ens ho podem permetre. No podem tornar a la casella de sortida sense haver après de l’experiència de 40 anys.

Autor/Autora

Consol Hernández

Militant i apoderada del PSUC a les eleccions del 15-J de 1977

Articles publicats : 1

Comentaris (1)

  • Juan manuel

    Tres millones de personas con empleo por debajo del umbral de la pobreza.
    Los nuevos pobres tienen un contrato por días,incluso por horas por unos 400 euros.
    En algunos casos trabajos en semi exclavitut
    Europa pone en evidencia la debilidad progresiva de la unió y las pocas expectativas de mejorar.

    Este desarraigo conlleva a la progresiva destrucción de los vínculos de los Españoles con el país
    El terrorismo financiero es tan malo y terroríficos como el de los Talibanes, EI o ETA.

    El panorama español incita a la rebeldía y obliga a cada demócrata a convertirse en un disidente activo porque España, por culpa de los que la gobiernan, es una auténtica pocilga, aunque los políticos y su corte sometida de periodistas y jueces, se empeñen en negar esa terrible realidad.

    El crecimiento español se ha logrado a cambio de recortar derechos y servicios y de pedir a los mercados tanto dinero que el futuro de España es griego, con una deuda casi imposible de pagar. Haber salvado a un país de la quiebra pidiendo ingentes cantidades de dinero, sin tocar el corazón del problema, no es una salvación sino un aplazamiento de la tragedia. .

    La salvación de Rajoy tiene truco, se mire por donde se mire. Ha hecho mas competitiva a España, pero a base de empobrecer los salarios y precarizar el empleo. Ha evitado un rescate, pero a cambio de una deuda pública, ( un emprestito) insoportable que, tarde o temprano, hundirá al país.

    ¿Acaso se pueden formar jóvenes con grandeza viendo esa televisión donde las bragas fáciles, los culos flojos y las lenguas traidoras y chivatas son presentados como modelos y cobran 60.000 euros al mes, mas que cincuenta investigadores juntos? ¿Pueden germinar el heroísmo y la brillantez si nuestros ciudadanos se informan cada día en telediarios donde los saqueadores y los corruptos se exhiben tras los focos y las cámaras, cuando en Justicia debieran estar humillados.

    La gente ha dejado de ser exigente y rebelde y parece estar dispuesta a soportar todo tipo de abusos y vejaciones: que le roben, humillen y les arrebaten sus tierras, sus casas, los derechos básicos que conquistaron sus antepasados a base de lucha y sangre.Nunca en la historia de la humanidad la sociedad ha sido tan dócil, aborregados y tan cobarde

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top