Temporeres de Huelva: l’agenda pública i el final de la triple impunitat Revisat per Revista Treball a . Fa alguns anys l’escàndol de l’abús sexual a treballadores del camp a Itàlia va arribar als nostres diaris. La situació de total vulnerabilitat que patien es ba Fa alguns anys l’escàndol de l’abús sexual a treballadores del camp a Itàlia va arribar als nostres diaris. La situació de total vulnerabilitat que patien es ba Rating: 0
Esteu aquí: Home » Estat espanyol » Temporeres de Huelva: l’agenda pública i el final de la triple impunitat

Temporeres de Huelva: l’agenda pública i el final de la triple impunitat

Temporeres de Huelva: l’agenda pública i el final de la triple impunitat

Fa alguns anys l’escàndol de l’abús sexual a treballadores del camp a Itàlia va arribar als nostres diaris. La situació de total vulnerabilitat que patien es basava en tres factors: eren estrangeres, eren dones i estaven al camp, amb la invisibilitat i l’aïllament que això comportava i la corresponent impunitat dels seus explotadors. Dues periodistes del projecte comunicatiu sense ànim de lucre Correctiv.org van fer-se la mateixa pregunta que moltes de les lectores de diari del moment: si allò passava a Itàlia, possiblement passava a molts altres indrets on la producció tingués un sistema similar. I és gràcies a la seva tasca d’investigació com l’opinió pública s’ha assabentat aquesta primavera del cas de les temporeres marroquines a Huelva.

Es tracta d’un cas on la impunitat està molt relacionada amb la complexitat i amb el desviament del que considerem la “norma” del que és un treballador (a causa de l’origen, el gènere i la ruralitat). Certament, no és un episodi d’abús sexual patit per un home, espanyol, assalariat a temps complert en una gran empresa, amb representació sindical, de context urbà. De fet, aquest abús que acabo de descriure és pràcticament inimaginable i en tot cas seria un fet molt excepcional. Però les societats actuals estan ben lluny d’aquesta “normalitat”, que en realitat defineix només una minoria de les persones que treballen. El treball avui a Espanya és també un treball amb contractacions en origen, temporalitat, segregació de gènere, ruralitat i indistinció entre les esferes pública-laboral i privada domèstica (les temporeres afectades resideixen en els camps del propietari). En l’encreuament d’aquestes circumstàncies, a les que arribes si ets dona, pobra, i possiblement estrangera, la violència sexual al treball forma part de l’esperable. És el que les feministes han anomenat interseccionalitat.

Gràcies a les activistes que van posar a l’agenda pública els feminicidis a Centreamèrica vam aprendre una cosa: les violències contra les dones tenen moltes manifestacions, i una casuística d’allò més variada  (el perfil del perpetrador, l’espai, la relació amb la víctima…) però un principal tret en comú: la impunitat. A l’altra banda de la impunitat hi ha vides sense prou valor. Sense prou valor com per destorbar l’ordre normal de les coses. Sense  prou valor com per portar un home, una manada, una multitud d’homes normals a la presó. Ni tampoc com per fer-los passar l’escarni, ni per afectar les seves famílies. Aquesta idea, que en els límits de la “norma” hi ha zones grises on éssers humans (sovint racialitzats, en situació administrativa irregular o pertanyents a minories) són víctimes de violència tolerada socialment i per part de l’administració (els poders públics que els haurien de protegir!) ha agafat molta força entre les preocupacions dels feminismes més actuals. I és una preocupació feminista perquè si bé aquesta no és la situació de la majoria de les dones, ser dona dóna punts per formar part d’aquests col·lectius, especialment quan parlem de violència sexual.

Quin és en aquest context el rol de l’agenda pública? Com hem vist, resulta clau. Perquè simplifica tota aquesta complexitat, que havia fet que l’administració i els grans actors sòcio-polítics abordessin el tema de forma insuficient, lenta, o directament, mirant cap a una altra banda (una banda on els procediments preestablerts i les inèrcies sí funcionen). El discurs públic –que apareix als mitjans de comunicació- a més, avui és extraordinàriament permeable a les dinàmiques de les xarxes socials. No cal amagar els riscos que això implica. Però, en un context de feminisme efervescent, aquesta permeabilitat obre l’oportunitat de posar una emergència de drets humans sobre la taula, i obligar a abordar-la com a tal: per complexa que sigui la intervenció en el problema, en darrer terme estem parlant d’explotació laboral i sexual dins del nostre territori, d’una violació gravíssima dels drets humans dins del nostre Estat de dret. Algunes veus alerten sobre el risc de revictimització: aquestes treballadores poden veure’s sobreexposades, patint represàlies, expulsió, pobresa. Aquesta és l’alerta feminista que hem de mantenir, un cop guanyada la primera batalla, la de la visibilitat.

*Manifestació a Manresa: 16 de juny a les 12h a Cristo Rei.

*Manifestació a Barcelona: 17 de juny a les 11h a Plaça Universitat.

Autor/Autora

Maria De la Fuente

Directora de l'observatori IQ

Articles publicats : 15

Deixa el teu comentari

Scroll to top