Syriza, partit de lluita i de govern Revisat per Revista Treball a . El passat cap de setmana va tenir lloc a Atenes el 2on Congrés de Syriza, el primer des que està al govern grec. Era moment, per als prop de 3.000 delegats, de El passat cap de setmana va tenir lloc a Atenes el 2on Congrés de Syriza, el primer des que està al govern grec. Era moment, per als prop de 3.000 delegats, de Rating: 0
Esteu aquí: Home » Europa » Syriza, partit de lluita i de govern

Syriza, partit de lluita i de govern

Syriza, partit de lluita i de govern

El passat cap de setmana va tenir lloc a Atenes el 2on Congrés de Syriza, el primer des que està al govern grec. Era moment, per als prop de 3.000 delegats, de fer balanç de la feina feta i dels encerts, d’analitzar en profunditat les dificultats trobades i els errors comesos, d’adequar el model organitzatiu del partit, de fixar l’estratègia per als propers anys i de renovar els seus organismes directius. Un debat que va ser acompanyat per moltes forces d’esquerres europees i d’arreu, entre elles ICV, conscients que cap força d’esquerres es pot permetre el luxe/la irresponsabilitat de triar el context i temps polític en els quals vol jugar.

El context que ho marca tot és la durada i profunditat de la crisi social, humana i econòmica. En aquest sentit, malgrat les constriccions polítiques i econòmiques, del Congrés surt una proposta per als propers anys de desenvolupament social i econòmic, amb propostes (més enllà de l’abast del Memoràndum i aprofitant-ne tots els buits) en tots els camps, incloent per exemple l’extensió de la universalitat sanitària.

El marc pels propers tres anys, aproximadament, està interioritzat que és el Memoràndum acordat l’estiu de 2015 amb les “Institucions” i les seves successives revisions, assumint-ne els seus retrocessos. Els errors principals propis en la negociació els situen en el mal calibratge de forces (dislocació augmentada quan actors com Schäuble els vol empènyer fora de l’Eurozona, circumstància que a part del caos econòmic i financer hagués estat una llosa per a l’esquerra continental pels propers lustres), i en la debilitat pròpia i creixent a mida que transcorria el temps provocada per l’asfíxia financera. Tal com ho analitzen, el dilema que es van trobar en aquell juliol crític no era “Memoràndum o dracma”, sinó “Memoràndum –fos amb euro o dracma–, o fallida de l’Estat descontrolada”.

La seva caracterització de l’actual moment és que es troben davant de tres mesos claus i complicats, amb la Segona Revisió del Programa derivat del Memoràndum. La perspectiva és que podran concloure les negociacions i tancar un acord abans de final d’any. El que hauria de permetre una certa estabilitat i normalització econòmica i políticament, concloure la legislatura al final. Malgrat que les circumstàncies electorals d’alguns dels països creditors empenyin a la contra, confien que després de l’acord sobre la segona revisió es pugui obrir la discussió sobre la reestructuració del deute, amb la col·laboració d’altres actors internacionals. I en l’escenari domèstic, atribueixen l’actual avantatge a les enquestes de l’oposició conservadora a una desmobilització i al restar a l’expectativa de la base social popular i progressista, no pas a tendències irreversibles.

Sobre la “crisi dels refugiats”, segueixen desenvolupant la batalla per a un abordatge veritablement paneuropeu. Mentre no arriba, havent vorejat el quasi-col·lapse de capacitats, i partint que es necessitava algun tipus d’acord amb Turquia i que “l’assolit era el millor [menys pitjor] que es va poder aconseguir”, el Congrés estableix una proposta política, social i institucional, per humanitzar i dignificar l’acollida i integració en curs. En un context no fàcil i amb moltes restriccions, en què a més s’ha de combatre l’esquadrisme feixista, on grups vinculats a Aurora Daurada intimiden i intenten impedir l’accés dels nens refugiats a les escoles.

Un dels elements més discutits va ser el funcionament del partit. Els debats sobre els canvis necessaris sonaven molt familiars als de tota força d’esquerres que esdevé força de govern. El diagnòstic partia de la manca de separació de rols entre partit i Govern en aquests mesos tan convulsos, i de la falta de capacitat d’arribar a l’escala local i als moviments socials (confiant-ho tot a què la irradiació del prestigi del partit seria suficient). Que el partit guanyi en autonomia, en capil·laritat social i que disposi de vies més formalitzades i organitzades de diàleg crític amb el Govern són els principis que marquen els ajustos organitzatius. Respecte al lideratge, s’ha pogut constatar el reforçament de Tsipras.

Pel que fa a la política europea, surt més concretada la proposta per canviar i democratitzar la UE. Per fer-ho, i per superar també el relatiu aïllament polític, del Congrés surt el mandat clar per aprofundir la col·laboració entre les famílies polítiques europees de l’esquerra, dels verds i dels sectors socialdemòcrates crítics, amb especial intensitat entre els components del sud d’Europa. Amb l’objectiu d’anar més enllà del “Progressive Caucus”, que és l’actual espai de diàleg dels respectius eurodiputats.

Des del conjunt de la societat grega, segurament hi ha una percepció i assumpció més realista de la duresa de la situació i de les constriccions i limitacions polítiques que afronta el Govern, que no pas des de la impaciència revolucionària estrangera. És per això que al final del primer període de govern de Syriza, la valoració positiva global del conjunt de la societat segurament dependrà de si ha estat capaç o no de tirar endavant algunes qüestions estructurals que el Congrés es marca com a estratègiques. Elements aparentment poc cridaners, però profundament transformadors: una reforma fiscal que tendeixi a equiparar el sistema fiscal-tributari amb els de l’entorn en pressió, progressivitat, volum de frau i d’elusió dels sectors privilegiats; una modernització de les estructures de l’Estat que permeti superar clientelismes i corrupcions endògenes; i un retorn al creixement econòmic (van definir els principals criteris per a la “reconstrucció productiva”) i un desenvolupament de l’Estat del Benestar que permetin superar l’actual catàstrofe socioeconòmica.

L’aposta que surt del Congrés és clara. En la cascada de dilemes, primer la responsabilitat d’estar presents, i en els dilemes derivats, pensar en els impactes de cada decisió. Ambdues premisses molt assumides: en una situació catastròfica i adversa, que governin les esquerres és infinitament millor per a les classes populars que no que ho facin les dretes. I en una situació de feblesa i dependència respecte a la contrapart negociadora, els salts al buit, el trencament i el caos economicofinancer no són beneficiosos per als sectors més castigats.

En definitiva, els seus encerts són tan necessaris per a Europa com per a no convertir-se en un parèntesi en la història grega. Serà clau, doncs, trobar la complementarietat de la lluita i del govern. I des d’aquí, per la part que ens toca, pensar com hi reforcem l’aliança per tal de canviar Europa.

Autor/Autora

Lluis Camprubí

Responsable de l'Àmbit de polítiques europees i internacionals d'ICV

Articles publicats : 4

Deixa el teu comentari

Scroll to top