Sueques, sardines i sindicats Revisat per Revista Treball a . ¡Que vienen las suecas! Aquest era el crit de guerra d’un José Luís López Vázquez davant d’aquelles turistes en bikini, de cabellera rossa i d’ulls blaus, amb u ¡Que vienen las suecas! Aquest era el crit de guerra d’un José Luís López Vázquez davant d’aquelles turistes en bikini, de cabellera rossa i d’ulls blaus, amb u Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Sueques, sardines i sindicats

Sueques, sardines i sindicats

Sueques, sardines i sindicats

¡Que vienen las suecas! Aquest era el crit de guerra d’un José Luís López Vázquez davant d’aquelles turistes en bikini, de cabellera rossa i d’ulls blaus, amb unes cames més llargues que la nit franquista. Ni futbol, ni tenis, ni ciclisme. L’esport nacional dels anys seixanta va ser la cacera d’aquelles víkings que arribaven a Espanya a la recerca de sol i platja i, en l’imaginari del mascle ibèric, del latin lover. De fet, el mite eròtic de la sueca i de Don Juan té les seves arrels en la pel·lícula La reina Cristina de Suecia (1933), amb una Greta Garbo esplèndida, que viu una història d’amor apassionada amb l’ambaixador espanyol, el general Antonio Pimentel de Prado.

Ara qui ha arribat solcant l’oceà i amb un somriure de Gioconda és una altra Greta: una adolescent amb trenes i un cartell de fusta sota el braç que pregona la vaga escolar en favor del clima. La noia ens alerta que la nostra llar està cremant i que ningú fa res, ans al contrari, els poderosos ballen al so de l’orquestra del Titànic. La seva mirada és acusadora i el seu prec, demolidor:  Si us plau, feu cas dels científics! Greta Thunberg ha esdevingut una figura icònica per a tota una generació d’infants i d’adolescents del món. El Che Guevara del segle XXI.  La lluita contra el canvi climàtic esdevé, sens dubte, la prioritat de l’agenda cívica i política, personal i col·lectiva. La resta és mirar-se al melic.

La plaça major de Bolonya és un lloc emblemàtic de l’antifeixisme. A tocar, la plaça del Nettuno és un santuari laic amb la paret que dóna a l’Ajuntament plena de fotos dels combatents morts. Comptat i debatut: 2.059 morts d’un total de 14.425, als quals cal afegir els 2.350 civils executats i el 829 morts en els camp nazis. També hi ha altres plaques commemoratives, entre les quals destaca la placa amb el nom de les 85 persones que van perdre la vida en l’atemptat a l’estació del ferrocarril el 2 d’agost de 1980. Molt a prop, al vestíbul de l’antiga seu de la Diputació, hi ha també la placa dedicada al general Nino Nanetti i els 36 garibaldins bolonyesos morts en defensa de la Segona República espanyola. Doncs bé, en aquest marc, el dijous 14 de novembre, Matteo Salvini va convocar un míting massiu al Paladozza (en record del carismàtic alcalde comunista Giuseppe Dozza, que va governar la ciutat del 1945 al 1966) per tal d’iniciar l’assalt electoral a la regió de l’Emília-Romanya, després de posar fi a 50 anys de governs d’esquerra a l’Umbria.

Mattia Santori, un llicenciat de ciències polítiques de 32 anys, va intentar convèncer als seus amics (Giulia Trappoloni, fisioterapeuta de 30 anys, Roberto Marotti, enginyer de 31 anys, i Andrea Garreffa, guia turístic de 30 anys) que calia fer alguna cosa per aturar-li els peus. D’aquí va sorgir la convocatòria, per les xarxes socials, de 6.000 sardines contra Salvini. Es tractava de sobrepassar la capacitat del Paladozza esperonades amb el lema “Cap bandera, cap partit, cap insult. Crea la teva sardina i participa en la primera revolució dels peixos de la Història”.  Finalment, 15.000 persones van omplir de gom a gom l’esplèndida plaça Major.

Tres dies després, 7.000 sardines omplien la plaça Gran de la veïna Mòdena cantant Bella Ciao! I les sardines es van escampar per totes les places italianes. El dissabte 14 de desembre hi ha prevista la gran concentració a la plaça de San Giovanni in Laterano de Roma, lloc tradicional de les manifestacions sindicals i de l’antic PCI. El mateix dia hi ha previstes concentracions a les principals ciutats europees (per què no a Barcelona?). La força de les sardines serà suficient per plantar cara als gattini de Salvini, que se les volen cruspir? Si Stefano Bonaccini no revalida la presidència de la regió, tot apunta a la fi del govern de Giuseppe Conte i noves eleccions amb la previsible marxa sobre Roma de Salvini. La cita electoral és el 26 de gener. La data en que les tropes franquistes van ocupar Barcelona. Tot plegat fa venir esgarrifances.

La icona de l’emergència climàtica és una noia de 16 anys amb el morro fort. Els promotors de les sardines són quatre joves que van per lliure i que arrosseguen una munió orfe de partits polítics que la representin. Res de nou: l’any 2007, a la mateixa plaça Major de Bolonya, una gentada va respondre massivament a la crida efectuada pel còmic Bepe Grillo, que donaria una empenta definitiva al M5S. La crisi dels partits polítics és profunda i cal repensar de bell nou les organitzacions polítiques com a organitzacions col·lectives democràtiques, amb capacitat de dotar els militants de formació i cultura política.

La crisi sense aturador  i el procés, subsumint el conflicte social en el nacional, ha posat entre les cordes al sindicalisme de classe. Tanmateix, els sindicats, si més no Comissions Obreres, han fet els deures molt millor que els partits polítics. En aquest sentit, convé subratllar la intervenció de Javier Pacheco al Fòrum Europa. Tribuna de Catalunya el passat 20 de novembre, tot coincidint amb el 55è aniversari de la fundació de les Comissions Obreres a Barcelona. El Secretari General de la CONC va fer una anàlisi lúcida de la situació i va plantejar sense embuts un full de ruta de sortida a les diverses crisis que afecten el nostre país més enllà de la laboral estricta. A la necessitat d’un govern d’esquerres a Espanya, va afegir la necessitat també d’un nou govern a Catalunya no tan sols per passar de la confrontació a la negociació, sinó per posar fi al darrer vestigi del famós article 155, “que és el resultat de les eleccions convocades per Mariano Rajoy i que va provocar una altra volta plebiscitària”. Menys sectarisme de país i més projectes inclusius.

Necessitem sindicats forts per fer front a les turbulències que amenacen el mercat laboral i, a més a més, la democràcia, l’autogovern de Catalunya i l’Estat del Benestar. Necessitem enfortir Comissions Obreres per posar de relleu el conflicte social que les dretes (independentistes incloses) intenten amagar sota la catifa del conflicte nacionalista. En la tradició sindical, els sindicats que neguen el conflicte social i són esperonats per la patronal o els governs de torn són considerats com a sindicats grocs. Un color que darrerament està creixent en el sector públic i, més concretament, en l’Administració de la Generalitat.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 32

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top