Successions: un impost per corregir la desigualtat heretada Revisat per Revista Treball a . La necessitat de comptar amb un sistema impositiu integral basat en el principi de progressivitat no ha generat sempre consens a les democràcies liberals, sinó La necessitat de comptar amb un sistema impositiu integral basat en el principi de progressivitat no ha generat sempre consens a les democràcies liberals, sinó Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Successions: un impost per corregir la desigualtat heretada

Successions: un impost per corregir la desigualtat heretada

Successions: un impost per corregir la desigualtat heretada

La necessitat de comptar amb un sistema impositiu integral basat en el principi de progressivitat no ha generat sempre consens a les democràcies liberals, sinó que és fruit de l’acord de postguerra sobre el rol que l’Estat ha de desenvolupar com a garant dels drets socials. Paral·lelament a la pèrdua d’hegemonia de l’Estat del Benestar i l’avenç del neoliberalisme, es començà a qüestionar aquest sistema fiscal, de tal manera que es criticaven alguns impostos per confiscatoris i es prioritzaven els tributs indirectes o s’intentava col·locar la idea que només és legítim gravar la renda però no la tinença de patrimoni.

L’impost de successions és un cas paradigmàtic en el marc d’aquest debat a l’Estat espanyol. Aquest tribut, a més de suposar 2.400 milions d’euros de recaptació per a les comunitats autònomes de règim comú, implica una cosa molt més rellevant: una traducció concreta en l’àmbit fiscal de la concepció de l’Estat com a generador de major igualtat social.

L’herència és una riquesa que es rep únicament per haver estat designat com a successor per la llei o per la persona difunta. No existeix una argumentació sobre la cultura de l’esforç o la meritocràcia que mantingui la seva solidesa davant d’aquest fet. Alguns al·leguen que l’origen d’aquest patrimoni és l’esforç personal o empresarial del finat i invoquen, en conseqüència, el seu dret a transmetre’l gratuïtament als hereus. No obstant, fins i tot si acceptéssim aquest argument, és indubtable que l’herència és una de les majors fonts de desigualtat que existeixen i, per tant, ha de ser un objectiu de les polítiques de redistribució de qualsevol govern que reconegui les òbvies limitacions del lliure mercat per generar benestar social.

Alguns governs autonòmics han abanderat les opinions en contra d’aquest impost i han ofert als seus electorats reformes que, en diverses comunitats, han significat la pràctica eliminació de l’impost i, en d’altres, una disminució molt substancial del seu impacte. En molts casos s’ha generat una carrera discursiva entre partits que busquen seduir una classe mitjana que considera que aquest impost soscava les seves perspectives de progrés social.

En primer lloc, aquest discurs és fal·laç i segurament l’animen les classes més riques, que són les veritables beneficiades de la desaparició del tribut. L’impost de successions, en la versió que conté la normativa estatal, inclou diversos elements de progressivitat com l’escala en el tipus impositiu o el càlcul de la quota a pagar tenint en compte el patrimoni preexistent de la persona que hereta. A més, s’apliquen beneficis en cas de parentiu proper o per heretar l’habitatge habitual de la persona difunta que fan que en aquests supòsits, que són habituals entre les herències mitjanes, l’impacte fiscal sigui mínim -i no podem oblidar, d’altra banda, que aquests elements de reducció de l’impost són discutibles des del punt de vista de la progressivitat.

En segon lloc, la veritable mobilitat social es genera a través de la igualtat d’oportunitats, amb l’educació pública com a gran referent. Per un país amb major equitat cal impulsar reformes impositives que permetin sufragar un sistema educatiu inclusiu fins a la universitat, que estigui realment a l’abast de tota la població.

És necessari reelaborar i ampliar el concepte de progrés social. La llibertat de la ciutadania d’escollir el seu projecte de vida no es fonamenta només en qüestions estrictament materials, sinó que també està determinada per les condicions culturals que es deriven de les anteriors. Un estat igualitari ha d’equilibrar l’accés al coneixement i suplir, d’aquesta manera, els dèficits dels recursos privats. L’acció dels poders públics centrada en la igualtat en l’accés a l’educació i la cultura és l’eina clau per un desenvolupament individual que permeti superar les concepcions socials hegemòniques i les limitacions materials generades per un món laboral cada vegada més desigual.

En contra del discurs habitual, que al·ludeix als suposats prejudicis per a les classes mitjanes, la crítica a l’impost de successions hauria de basar-se en els múltiples elements normatius que redueixen significativament el seu potencial efecte redistributiu i beneficien les classes altes amb majors recursos per a la planificació fiscal. A nivell estatal cal destacar especialment l’efecte de les reduccions sobre la base imposable per heretar béns vinculats a una empresa familiar o participacions en entitats, les quals clarament afavoreixen les herències més elevades i desvirtuen el suposat objectiu de facilitar la continuïtat de l’activitat empresarial per acabar convertint-se, en la pràctica, en una eina per a l’elusió tributària. A nivell autonòmic, tot i que caldria un estudi molt més extens per comparar les diverses normatives vigents, les bonificacions de la quota han estat l’element emprat habitualment per eliminar o reduir de forma molt rellevant l’impacte del tribut.

L’impost de successions també és una oportunitat per reflexionar sobre qüestions que, en el nostre país, lamentablement semblen haver-se convertit en patrimoni polític únicament d’alguns sectors mentre està tàcitament vetat plantejar-los en d’altres. La descentralització normativa en matèria d’aquest impost ha generat una competència fiscal a la baixa, segurament més que per la possible mobilitat geogràfica dels contribuents, pel marc discursiu que hem comentat abans, en el qual molts partits no han volgut quedar-se enrere en les proclames per reduir l’impost.

Mentre no comptem amb una fiscalitat a nivell europeu, un horitzó que no sembla proper, hauríem d’abordar el debat sobre si la cessió de competències normatives referides a l’impost de successions ha estat positiva. És una discussió que sens dubte implica riscos, sobretot perquè l’exemple d’algunes comunitats podria servir d’impuls per reduir el tribut també des de l’àmbit estatal. En tot cas, recentralitzar el poder de regulació sobre l’impost no impedeix mantenir la cessió de la seva recaptació com a font de finançament de les comunitats autònomes.

Com a conclusió, el debat sobre l’impost de successions no hauria de servir per seguir empetitint un Estat social que ja en molts sentits és paupèrrim, sinó per qüestionar la falsa cultura de la meritocràcia que amaga l’interès d’alguns sectors per evitar que els poders públics siguin garants d’una major equitat. Passar per alt aquesta oportunitat seria contribuir a que l’Estat segueixi actuant com a còmplice d’uns nivells de desigualtat que posen en qüestió la qualitat de la nostra democràcia en el seu sentit material.

Autor/Autora

Júlia Miralles de Imperial

Professora associada d'Administració i Polítiques Públiques a la UAB

Articles publicats : 5

Deixa el teu comentari

Scroll to top