Sortim? Revisat per Revista Treball a . Des de no fa gaire, les diferents administracions s’han dedicat a culpabilitzar el jovent de bona part dels mals de la pandèmia. El cas més notori fou el de la Des de no fa gaire, les diferents administracions s’han dedicat a culpabilitzar el jovent de bona part dels mals de la pandèmia. El cas més notori fou el de la Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Sortim?

Sortim?

Sortim?

Des de no fa gaire, les diferents administracions s’han dedicat a culpabilitzar el jovent de bona part dels mals de la pandèmia. El cas més notori fou el de la Comunitat de Madrid amb els seus anuncis demagogs al metro. El súmmum d’aquesta hipocresia va arribar quan se’ns demanava que anéssim als bars perquè no haguessin de tancar i, alhora, se’ns criminalitzava per anar-hi. D’altra banda, no els falta raó: els joves som un col·lectiu que contagia, tot i que no el que més, i un crit d’atenció de tant en tant tampoc ens ve malament.

Ara bé, de la mateixa manera que no criminalitzem aquella gent que va a treballar cada dia en un transport públic ple perquè al cap i a la fi és quelcom inevitable, potser també ho és per a nosaltres. Hem crescut en un entorn en el que allò primordial és el consum i se’ns ensenya a ser consumistes. Tant els nostres pares, amb comentaris sarcàstics del tipus “no beguis gaire en aquesta festa”, com les sèries d’adolescents, que ens mostren quin és el tipus d’oci dels “populars” i quin ha de ser el nostre tipus d’oci, hi contribueixen enormement. El problema ens arriba quan ve una pandèmia i seguim fent botellades i festes perquè mai se’ns ha ensenyat res més.

El nostre desenvolupament social i el sistema hegemònic ens imposen una forma d’oci que sigui immediata, ràpida i que sobretot estigui lligada al consum i a la despesa. És per això que el pilar de la nostra manera de gaudir i divertir-nos són les botellades, les festes i el joc, esdeveniments senzills amb efectes ràpids i alts graus de consum en diferents substàncies (i en molts casos consum de persones i cossos com si fossin mercaderia). Tanmateix, l’oci és molt més que les festes i les cases d’apostes, i va molt més enllà. L’oci, al cap i a la fi, és l’únic racó d’evasió que tenim en un món on se’ns valora i mesura pel que produïm, i n’hem de ser els amos i l’hem de resignificar.

Les nostres maneres de relacionar-nos i passar-ho bé no es poden veure modelades pel sistema dominant, no podem cancel·lar plans perquè “no hi ha cap bar obert”, ni podem actuar com si no estiguéssim vivint una pandèmia pel fet de no conèixer cap altra forma de diversió. De fet, l’oci no-lucratiu -que si implica el descans, el fet de no estar sent productius o estar consumint es veu tapat per aquell que implica produir quelcom o directament consumir- i aquesta mercantilització del temps és el que fan que no tinguem estones en el nostre dia a dia en les que no estiguem reproduint cap d’aquests patrons del sistema o en les que ens estiguem penedint de no fer-ho.

Hem arribat fins al punt de la pràctica desaparició de l’oci, creatiu o no, no mercantilitzat, i se’ns ha desposseït de qualsevol activitat lúdica que ens permeti connectar amb nosaltres mateixos, satisfer les nostres pròpies inquietuds i, en essència, d’evadir-nos com vulguem. L’oci també són els nostres ‘hobbies’, el cinema, el teatre, l’esport, els museus… Si som incapaços de divertir-nos sense ser en un entorn en el qual prevalgui el consum i no el cultivar-se o gaudir (recordem que sempre les millors festes solen ser aquelles en les quals més es consumeix i no en les quals un aprèn més o més gaudeix) no podrem tenir mai cap mena llibertat, ni prendre el rumb de les nostres vides, que s’alienen i acaben essent controlades pel mercat i el consumisme.

Aquesta llibertat i aquest control de les nostres vides passa per adonar-nos que les formes d’oci que se’ns inculquen són en essència la negació de l’oci, i per la reapropiació de les condicions materials d’existència. Ja parlava l’escriptor francès Paul Lafargue en el seu celebrat text ‘El dret a la mandra’ (1880) de la reducció dels temps de treball, i del dret a gaudir lliurement del temps lliure, tot al contrari que ara.

Per descomptat, no caurem en les qüestionables utopies anarquistes de “fora el treball” ni en els ideals ‘hippies’ del 68 de “ne travaille jamais” però si que haurem de pensar en un oci que s’allunyi del mercat i del treball i s’apropi més a les persones i les seves inquietuds. Adonar-se d’això i superar-ho és una passa més en la presa de consciència individual i col·lectiva, en la presa de les regnes de les nostres pròpies vides, i ens condueix a la destrucció d’un sistema moribund que tan sols ens vol per a produir i consumir per a seguir produint.

 

 

Autor/Autora

Ferran Fuxet Álvarez

Estudiant de Global Studies

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top