Són de segon ordre? Revisat per Revista Treball a . Aquesta campanya electoral ha estat marcada per allò que la literatura especialitzada anomenava –ja als anys setanta- la nacionalització de la política local. É Aquesta campanya electoral ha estat marcada per allò que la literatura especialitzada anomenava –ja als anys setanta- la nacionalització de la política local. É Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Són de segon ordre?

Són de segon ordre?

Miting_MunicipalsAquesta campanya electoral ha estat marcada per allò que la literatura especialitzada anomenava –ja als anys setanta- la nacionalització de la política local. És a dir, tot i tractar-se d’unes eleccions locals, discutim sobre temes d’àmbit nacional i interpretem els seus resultats també en clau nacional. Els mateixos especialistes usaven aquest procés de nacionalització per constatar que les eleccions locals eren eleccions de segon ordre, subordinades a moments electoral més rellevants. Observant els espots electoral, seguint els arguments esgrimits per bona part dels candidats i, sobretot, escoltant els continguts informatius que se’ns traslladen des dels mitjans de comunicació, sembla que aquella clàssica tesi de la nacionalització de la política local és ben vigent.

Quelcom semblant succeeix amb les eleccions europees. Es tracta, de nou, d’unes eleccions de segon ordre i, per tant, tant la campanya electoral com la posterior interpretació dels seus resultats es donen habitualment en clau nacional. Votem alcaldes i euro-parlamentaris, però tendim a desentendre’ns dels debats sobre assumptes locals o europeus. Concentrats en les confrontacions nacionals, degradem la importància política de tot allò que no és nacional.

Aquesta situació, que podia ser comprensible en els anys setanta o vuitanta, resulta avui paradoxal. La majoria dels analistes polítics del segle XXI coincideixen en que l’estat ha estat desbordat i que la seva rellevància s’ha vist fortament erosionada. Sense necessitat de recórrer a arguments especialitzats, molts coincidirem en que, per una banda, no és l’estat sinó la UE qui determina les dinàmiques socioeconòmiques que més ens afecten i que, per altra banda, bona part de les respostes a aquestes dinàmiques s’articulen en els àmbits locals de proximitat. La UE i els municipis són doncs espais polítics de primer ordre, però els hi neguem aquesta consideració en el moment electoral.

No em resulta senzill interpretar aquesta paradoxa, però intueixo –amb força desànim- que s’explica pel fet que, malgrat que allò que més incideix en la vida de les persones són actualment els àmbits local i global, els interessos dels actors polítics segueixen ancorats en el nivell nacional. La nacionalització de la política local i europea afavoreix als professionals –partidistes i mediàtics- de la política, però perjudica al conjunt de la ciutadania. Se’ns imposa una visió distorsionada de la realitat i, d’aquesta manera, enlloc de discutir sobre com un ajuntament pot contribuir a afavorir un determinat model de desenvolupament i cohesió social, demanem als alcaldes que ens expliquin si trauran o no les estelades dels edificis oficials. Un assumpte que a mi, personalment, m’interessa tant poc que he deixat de seguir la campanya de les eleccions municipals. Una campanya que adequadament localitzada m’apassionaria però que, un cop nacionalitzada, em genera certa indiferència.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 28

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top