Som on som; més val saber-ho i dir-ho Revisat per Revista Treball a . DE LA FICCIÓ... A Catalunya les forces nítidament independentistes han obtingut més del seixanta-cinc per cent de vots en les eleccions al Parlament de Cataluny DE LA FICCIÓ... A Catalunya les forces nítidament independentistes han obtingut més del seixanta-cinc per cent de vots en les eleccions al Parlament de Cataluny Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Som on som; més val saber-ho i dir-ho

Som on som; més val saber-ho i dir-ho

Som on som; més val saber-ho i dir-ho

DE LA FICCIÓ…

A Catalunya les forces nítidament independentistes han obtingut més del seixanta-cinc per cent de vots en les eleccions al Parlament de Catalunya. I han repetit la seva clara victòria en les eleccions generals espanyoles en les quatre circumscripcions. Estan valorant si ocupar o no els seus escons al Congrés dels Diputats i al Senat. Totes les enquestes situen l’opció independentista entre el seixanta i el setanta per cent de les preferències de les persones enquestades en cas que es pogués celebrar un referèndum. Els esportistes de Catalunya han anunciat que no tornaran a participar en unes Olimpíades o en campionats del món o d’Europa dins de la selecció espanyola. Els jugadors catalans del Barça i l’Espanyol de futbol i els dels principals clubs de bàsquet, handbol o hoquei patins han decidit no tornar a jugar amb la selecció espanyola. Les directives dels clubs afectats els hi han expressat tot el seu suport i anuncien que estan disposades a assumir les conseqüències que se’n derivin, encara que impliquin l’expulsió de les competicions. Els sindicats catalans més representatius, CCOO, UGT i USOC, anuncien una vaga general per exigir que l’Estat accepti les reivindicacions de Catalunya: les assemblees de les grans empreses del país (Generalitat, Seat, Nissan, Alstom…) s’hi han sumat de forma majoritària. La patronal catalana, Foment del Treball, i la de la petita i mitjana empresa, les associacions de botiguers i els col·legis professionals anuncien que els seus associats o col·legiats deixen de pagar el seus impostos a la Hisenda espanyola i passen a abonar-los a l’Agència Tributària catalana, i es mostren disposats a suportar les multes i embargaments que se’n derivin. A les Universitats, professorat, estudiants i personal no docent es declaren en vaga indefinida. Els artistes catalans es neguen a participar en produccions espanyoles i renuncien a rebre premis com els Goya. També els periodistes i comunicadors catalans renuncien a acceptar premis com els Ondas “que vénen d’allà“ (en paraules del recentment premiat Quim Masferrer). I el mateix fan els escriptors i les escriptores en relació als guardons d’àmbit espanyol. Els funcionaris de la Generalitat es declaren disposats a resistir el temps que faci falta sense percebre les seves retribucions si el Govern espanyol, com és previsible, talla l’aixeta a la Generalitat. Les quatre diputacions catalanes i la immensa majoria dels ajuntaments es posen al costat de la mobilització encara que aquesta acció impliqui deixar de rebre les aportacions econòmiques de l’Estat. L’ANC i Òmnium criden a la gent a una presència constant al carrer, encapçalada pels càrrecs públics de les institucions catalanes, encara que això pugui comportar detencions massives. Davant d’aquesta situació, el Govern de la Generalitat demana la intervenció urgent de la Unió Europea i de la comunitat internacional per obligar el Govern espanyol a negociar.

…A LA REALITAT

Escenari proper o política-ficció? Potser seria necessari que les forces polítiques i la ciutadania analitzessin amb rigor on som. Està disposada una clara majoria de la societat catalana a protagonitzar una insurrecció pacífica? Està preparada per assumir-ne les conseqüències, per molts sacrificis que comporti? Segurament la resposta dependrà de l’àmbit, els ambients i fins i tot el territori en què es mogui cadascú. Sembla lògic pensar que no es podria comptar amb la part de la societat que és contrària a la independència, però s’hi sumaria la totalitat dels qui la desitgen? Quin és el grau de sacrifici que està disposada a acceptar la gent independentista, més enllà de participar en una o dues manifestacions cada any? Tornarien alguns sectors del catalanisme conservador a guardar la senyera o l’estelada sota el matalàs per esperar temps millors, com van fer durant el franquisme mentre la gent de CCOO es manifestava cada Diada Nacional? Si la resposta no és massa favorable a la mobilització, seria prudent pensar a refer el full de ruta. De fet, ja s’ha començat a fer: els mateixos que ens deien que el referèndum era una pantalla superada, que el 27-S era el dia del “vot de la teva vida”, que s’havia votat i “havíem guanyat”, i que el dret a decidir era cosa del passat fins al punt de votar en contra de mocions que el reivindicaven en alguns ajuntaments, ara ens diuen que cal aconseguir un referèndum pactat i, si més no, que sigui acceptat per la comunitat internacional. Ara bé, no he vist cap càrrec públic demanar perdó a la gent a la que fa un any se li va dir tot el contrari. Però plantejar un referèndum pactat i alhora acceptar la lògica que hauria de portar a la situació que he inventat a l’inici de l’article pot ser un autèntic suïcidi. ¿Estem disposats a perdre la capacitat d’autogovern que pot suposar, per exemple, que el Cos de Mossos d’Esquadra passi a dependre del Delegat de l’Estat a Catalunya, càrrec que, fins el feliç moment del seu cessament, la senyora Llanos de Luna ha exercit com si fos la representant d’un Estat en una colònia? Si estem disposats a tot, potser és un risc que cal córrer; però si no hi estem, val la pena tirar endavant per aquest camí o cal canviar d’estratègia, agrupar forces i evitar la desmobilització provocada per la desil·lusió?

En aquest context cal situar el debat sobre la desobediència: les conseqüències sempre han de ser personals i intransferibles. El problema de fons és l’inacceptable judicialització de la política, impulsada pel Govern del PP. Però és massa fàcil i còmode que un càrrec públic es negui a anar a declarar davant un jutge i alhora exigeixi que els Mossos no li portin quan aquest els hi ordena: un càrrec públic no pot mai traspassar les seves responsabilitats a uns funcionaris que han de complir les seves obligacions.

L’Estatut de 2006 votat pel poble de Catalunya i una Llei del nostre Parlament, la Llei 10/1994, de la Policia de la Generalitat- Mossos d’esquadra, estableixen que el Cos de Mossos ha d’exercir les funcions pròpies de la policia judicial. I prou que ens ha costat que la nostra policia pugui actuar com una autèntica policia judicial com per fer ara el regal a l’Estat central de retornar aquesta funció a la Guàrdia Civil o al Cos Nacional de Policia. Afortunadament, l’ex-president Mas i la resta d’antics membres del Govern de la Generalitat injustament investigats pel 9-N no han comés aquest error. Però potser ens cal també més valentia per assenyalar les diferències enormes que sovint s’agrupen massa frívolament sota la denominació de “desobediència”.

UNA VISIÓ DES DE FORA

De vegades ens va bé que ens cantin les veritats des de fora. Per això és més que recomanable que tothom, i en especial els dirigents del procés, es llegeixin amb calma les reflexions del professor d’Història Contemporània de la Universitat de Cardiff, Andrew Dowling, que està acabant el llibre Catalan independence and the future of Spanish State, recollides en una entrevista publicada per El Punt Avui el dia 9 d’aquest mes. Em permeto la llicència d’agrupar-les per temes, superant la lògica dispersió d’una entrevista:

a) Els resultats del 27-S:

“La manera de vendre els resultats del 27-S hauria d’haver estat: ‘Hem guanyat, hem tingut uns resultat boníssim per a l’independentisme, hem tingut més vots que mai, però no hem arribat a més del 50%. Formarem un govern i d’aquí a dos o tres anys convencerem un 10% més de la població que l’independentisme és la solució als seus problemes’. I afegeix: “Amb el 48% de la població, sense suport internacional, amb un Estat en contra, és impossible”.

b) El relat màgic del procés.

“L’època màgica de l’independentisme es va acabar la nit del 27 de setembre del 2015, més o menys. “Època màgica” vol dir pensar que estem a punt d’obtenir la independència i que no tindrà cap preu. Només perquè hem votat, hem assistit a Diades durant quatre, cinc anys, i encara que no vam obtenir el 50% dels vots… Això, ho sento, és la política de la fantasia. La geopolítica no funciona així, agradi o no. Estic dient que no es pot fer la independència? En absolut. Però no com s’han fet les coses fins ara. L’independentisme majoritari ha venut que la independència és molt fàcil d’obtenir”.

c) Tenim pressa?

“L’independentisme català ha pecat sens dubte d’un punt d’ingenuïtat. També després del 27-S, perquè això dels 18 mesos és una fantasia. Hi ha una obsessió pels calendaris. Mai els irlandesos republicans van dir que tal data serien independents”.

d) La majoria social necessària per a la independència.

“Si ho comparem amb fa 10 anys, l’independentisme és l’opció majoritària a Catalunya, però no té una majoria social. El país és molt més complex. Un mecànic o algú que treballa en una fàbrica a l’àrea metropolitana de Barcelona no es planteja la independència. Això és molt diferent a Escòcia. Allà, el gran canvi en els últims anys ha estat que la classe obrera escocesa, en sentit general, s’ha apuntat a l’independentisme. Molt més que les classes mitjanes.”

e) El món ens mira?

“Hi ha aquesta frase d’El món ens mira’. El món no es mira Catalunya en aquest sentit. Però si el problema català fos un problema força seriós, el món es miraria Catalunya”.

“Sobre si el procés és conegut a fora, depèn. La gent normal i corrent, que no té gaire interès en la política, en sap molt poc. La gent informada, que llegeix diaris seriosos, saben que hi ha algun problema. Potser aquesta gent informada fa 10 anys sabien que passava alguna cosa al País Basc i ara són conscients que aquí passa alguna cosa també. Hi ha més coneixement a Escòcia o al País de Gal·les, països que tenen situacions semblants, però coneixements profunds, no.”

f) La rectificació de l’independentisme majoritari.

“Després de dir que havien passat aquesta pantalla, tornar a posar sobre la taula el referèndum és intentar trobar una sortida. Saben que amb el 48 % (dels vots) de la població no rebran el reconeixement internacional”.

g) La dificultat d’un referèndum no pactat.

“Si no es pot pactar amb l’Estat, no tindrà reconeixement internacional. I si no és així i no és vinculant, els partidaris del NO no se sentiran cridats a les urnes”.

h) El preu d’un altre camí.

“Es poden fer coses fàcils, com les Diades, però no tenen un preu. Si no estàs disposat a anar més enllà…”.

Aclareix: “No proposo coses com la violència”.

I Dowling ens formula aquesta pregunta: “Estic disposat a pagar els meus impostos a Barcelona en lloc de a Madrid? Estic disposat a córrer el risc que em multi Madrid? Això és un preu. I si això es dona, el problema pot ser molt seriós, i llavors la UE ho pot veure greu. I tot i així, en el cas que la UE hi intervingués, organitzaria una trobada entre Madrid i Barcelona per buscar una solució, no per pactar la independència”.

i) Una possible solució realista.

“És possible que, si el problema fos vist com a greu, Catalunya pogués tenir, com a mínim, un federalisme profund o una relació confederada que podria ser el primer pas cap a la independència”.

j) La situació actual.

“En aquests moments el problema està estancat en un empat. Ni l’Estat espanyol pot trencar l’independentisme ni l’independentisme pot trencar Espanya. I pot seguir així durant dos o tres anys més, com a mínim. D’aquí a quatre anys, jo veig poc probable que Catalunya sigui un Estat independent”.

k) L’autèntic responsable: el centralisme de l’Estat espanyol.

“El fonament del nacionalisme espanyol és territorial. No poden concebre un trencament del territori. Espanya no donarà permís per fer un referèndum autèntic, vinculant, amb reconeixement internacional”.

“És una cosa molt trista d’Espanya que no reconegui la plurinacionalitat. És un gran error. Tenen una riquesa molt gran, amb quatre llengües i quatre cultures. Es podria vendre això a fora. Espanya és un país plurinacional, multicultural”.

UN RECONEIXEMENT I UNA ESPERANÇA

Fins aquí una part del contingut de l’entrevista. El llibre del professor Dowling promet ser interessant. I la seva visió la podem qualificar, si voleu, de pessimista, però ens és d’utilitat: hi ha sectors de la societat catalana que vàrem participar amb il·lusió el 9-N i que vàrem començar a sintonitzar menys amb el procés quan es van presentar les eleccions del 27-S del 2015 com a plebiscitàries i, encara menys, quan se’n va fer una interpretació errònia i voluntarista i es va decidir auto-limitar la legislatura. Aquests sectors han estat realitzant reflexions similars a les del professor Dowling, essent enviats pels guardians de l’ortodòxia a les files del NO. Ha estat necessari que En Comú Podem guanyés dues vegades seguides les eleccions generals a Catalunya amb la bandera del referèndum per a què alguns acceptessin que calia rectificar sense admetre que es rectifica. Ara ens trobem en un moment en què l’inici de la rectificació conviu amb l’ofensiva dels que volen tirar pel dret encara que la majoria de la societat no els acompanyi. I, contràriament, l’únic desllorigador de la complicada situació que patim és refer majories més sòlides i àmplies, basades en el dret a decidir. No estic propugnant la resignació ni la desmobilització, sinó una mobilització potent, massiva, intel·ligent i realista. Exigir un referèndum no és cosa d’un o dos mesos, d’anar a Madrid un dia a veure en Rajoy i tornar dient que no hi ha res a fer; cal una pressió persistent, que potser haurà de passar per forçar un canvi polític a Espanya, encara que això soni poc èpic i llunyà. El professor Dowling no ha estat el primer a intentar fer-nos veure que no anem bé; abans ho havia fet l’ex-primer ministre escocès Alex Salmond, quan ens recordava que l’únic camí cap a la independència és el que passa pel referèndum, i que calia ser persistents i tenir paciència per exigir-lo. En èpoques complexes, el que menys necessitem és que una minoria il·luminada, delerosa de sortir per TV3, ens marqui el ritme, perquè això només pot conduir a la frustració de les esperances dels milers de persones que volen aconseguir la independència del nostre país o que simplement creuen que Catalunya ha de poder decidir lliurament el seu futur.


Jaume Bosch
Membre de la Comissió Executiva d’ICV i de Compromís per la Independència

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 20

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top