Sobre la gestació subrogada: preguntes que ens hem de fer Revisat per Revista Treball a . Hi ha avui múltiples maneres de fer efectiva la maternitat i la paternitat més enllà de les formes de procreació heterosexuals predominants. Les adopcions i la Hi ha avui múltiples maneres de fer efectiva la maternitat i la paternitat més enllà de les formes de procreació heterosexuals predominants. Les adopcions i la Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Sobre la gestació subrogada: preguntes que ens hem de fer

Sobre la gestació subrogada: preguntes que ens hem de fer

Sobre la gestació subrogada: preguntes que ens hem de fer

Hi ha avui múltiples maneres de fer efectiva la maternitat i la paternitat més enllà de les formes de procreació heterosexuals predominants. Les adopcions i la reproducció assistida s’han estès molt, i entre les diferents modalitats de reproducció assistida avui ha entrat en plena polèmica a Espanya el cas concret de la gestació subrogada, és a dir, el que popularment anomenem ventres de lloguer, que no estan legalitzats en el nostre país. És aquest un tema d’una gran complexitat que requereix una reflexió profunda. Anem per parts.

La gestació subrogada consisteix en què una dona porta a terme la gestació d’un infant per encàrrec de tercers. La fórmula més utilitzada a dia d’avui és que la dona gestant albergui l’embrió d’una fertilització in vitro fruit d’una donació d’òvuls aliens i de l’esperma del futur pare. S’evita d’aquesta manera el vincle genètic entre la dona gestant i el nadó que en naixerà. Aquesta tècnica de reproducció és utilitzada sobretot per parelles gays, però també cada cop més per parelles heterosexuals.

Les legislacions són variades. Hi ha països on està autoritzada la “subrogació comercial”, com en alguns estats dels Estats Units, a l’Índia o a Ucraïna, i els futurs pares han de pagar a la dona gestant, a la donant d’òvuls, a tots els intermediaris i assumir totes les despeses del procés. Hi ha països on existeix una “subrogació altruista”, en quèsolament cal pagar despesesi no està autoritzat que els estrangers s’hi acullin. Aquest és el cas de Regne Unit, Grècia, Nova Zelanda o Israel. Finalment, hi ha els països on la gestació subrogada està totalment prohibida, com és el cas d’Espanya i també de França.

La gestació subrogada transnacional és la via escollida per parelles que viuen en països on està prohibida. És el cas d’Espanya, on s’ha incrementat el nombre de parelles (o també persones soles) que van a l’Índia o als Estats Units (segons el poder econòmic de cadascú), de manera que avui aquesta opció està superant a la provinent de l’adopció internacional, que tant es va popularitzar fa uns anys. El govern espanyol va facilitar registrar com espanyols als nens i nenes nascuts per gestació subrogada als Estats Units, però no als nascuts a l’Índia o d’altres països, que consten com estrangers i fills de mare estrangera. Les demandes dels pares i mares d’aquests infants han propiciat que el PP impulsi un canvi legislatiu al respecte. I aquí s’ha fet present el problema, perquè el que havia passat pràcticament desapercebut (l’autorització anterior es va fer mitjançant una instrucció) ara es fa visible i obre un debat polític i social sobre un procediment avui prohibit. A França, el govern s’ha negat sempre a registrarcom a francesos els nadons nascuts per subrogació, motiu pel qual una parella va fer una demanda al Tribunal Internacional de La Haia, que va fallar en favor dels drets de la criatura i insta al govern a que la registri com a francesa, cosa que ha intensificat el debat en el país veí.

Hi ha doncs diversos aspectes a tenir en compte. Un és de caràcter més puntual, i és el registre dels nadons nascuts a l’estranger per subrogació. Crec que en aquest aspecte, la sentència del Tribunal de La Haia constitueix un referent que té en compte els drets de l’infant, que no ha triat com arriba al món i que no s’ha de veure perjudicat en cap cas. L’altre qüestió és que les famílies de gays, lesbianes i bisexuals demanen la legalització explícita de la gestació subrogada. També parelles heterosexuals ho demanen avui davant del cost i problemes que comporta la reproducció assistida i els entrebancs creixents per adoptar. Des del feminisme hi ha una oposició generalitzada a aquest fet i ens trobem doncs davant d’un conflicte que té moltes arestes i angles a tenir presents. És un tema que cal debatre en profunditat, per al qual voldria aportar alguns elements a tenir en compte en relació a les formes d’arribar a la reproducció.

  1. Espanya és un dels països amb més baixa natalitat d’Europa. L’índex de fertilitat és de 1,32 fills per dona (any 2014), molt baix, cosa que va acompanyada d’un progressiu retardament de la maternitat, que actualment es situa en el promig de 31,8 anys. La reflexió aquí és que les condicions de vida i de treball són tan dificultoses, que cada vegada costa més ser mare, es retarda més i més, el que contribueix a que s’hagi incrementat el recurs a les tècniques de reproducció assistida o a l’adopció. Perquè en la nostra societat costa tant tenir fills? No és sols fruit de les decisions individuals, sinó de la situació estructural. És un tema polític i no sols demogràfic.
  2. L’adopció ha estat un mitjà, ja antic, a partir del qual s’ha procurat que els nens i nenes que necessiten uns nous pares en puguin tenir-ne. Segur que avui és així? Per molt que insistim que es tracta de drets dels infants, no hi predomina el desig dels futurs pares i mares? No genera aquest desig legítim una demanda de nadons, aquí o a l’estranger? I si hi ha demanda, oi que es cobreix? Ens preguntem com?L’increment de control dels diferents països sobre l’adopció està fent que aquesta opció sigui cada cop més dificultosa. La gestació subrogada apareix llavors com una solució per a fer efectiu el desig dels futurs pares.
  3. Ens escandalitza que calgui remunerar a dones gestants. D’acord. Trobem molt lògic al mateix temps adoptar criatures. La sorpresa de molts pares adoptants és saber que la criatura no és òrfena i que té mare. L’abandonament és la idea que ens tranquil·litza. Però per què ha calgut abandonar la criatura? Es podria evitar? D’altra banda, no paguem per l’infant adoptat, no el “comprem”, però gastem molts diners. La mare biològica no cobra res, però en canvi molta gent se’n lucra: tots els intermediaris reben diners, menys la mare. Oi que és una mica estrany? Hipòcrita, al menys…
  4. La pregunta de fons és la següent: ser pare o mare és un dret? Evidentment que els drets socials no neixen de forma espontània i són fruit d’una construcció social i política. La reflexió aquí és que s’ha anat implantant la idea de què amb tècnica i diners tot és possible. I ho és? Quins són els límits?
  5. Tant de bo tot aquests processos fossin fruit de la llibertat i la capacitat d’elecció. Però les desigualtats existents ho transfiguren tot. Qui pot adoptar i qui dóna els fills en adopció? Qui pot recórrer a la gestació subrogada i qui són les mares gestants? La reproducció és estratificada. A més, la mercantilització s’ha introduït fins a la reproducció de la vida. Aquesta és la lògica que volem potenciar?

El tema no és fàcil, ja ho sabem. Per això mateix no podem reduir-lo a una simplicitat. No ens fem trampes al solitari, plantegem globalment tot el que refereix al govern de la reproducció i potser podem situar millor cada situació concreta. Perquè aquest no és un tema individual, sinó que té components socials i polítics.

Autor/Autora

Dolors Comas d'Argemir

Catedràtica d'Antropologia i presidenta de la Fundació Nous Horitzons

Articles publicats : 12

Deixa el teu comentari

Scroll to top