Sobre la construcció d’una utopia ecosocialista

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, una utopia és la concepció imaginària d’una societat ideal; la concepció d’un ideal irrealitzable. Analitzem-ne, primer, la connotació negativa i apliquem-la a les nostres coordenades ideològiques. Construir una política ecologista que estigui realment a l’alçada de la magnitud de la crisi climàtica ben bé podria qualificar-se d’utopia. Què és més important: resoldre les necessitats socials o les ambientals? Prioritzem respondre a les necessitats més immediates de la gent, millorant la seva vida material encara que això impliqui passar per sobre les necessitats del nostre entorn més immediat? O bé prioritzem aquest últim per sobre de garantir les necessitats de famílies treballadores depenent de, posem per cas, una central nuclear?

Prioritzar la urgència social o l’ambiental és el que podríem anomenar com a dilema de la urgència, en el sentit que aparentment prioritzar un dels eixos implica prendre mesures contra l’altre. Evidentment, les situacions reals solen ser més complicades i amb molts més matisos de gris, però no per això l’escenari deixa de ser vàlid. De fet, ha estat una constant en les polítiques de la nostra història recent; només cal pensar en la bombolla immobiliària que va acabar en la gran recessió de 2008.

Tanmateix, és la primera accepció de la paraula utopia la que ens hauria d’interessar: la concepció d’una societat ideal. Això implica parlar de polítiques públiques i nivells de decisió, sí, però també de relacions socials i canvi cultural. Davant de l’esfondrament -o la mutació, això encara està per veure- d’un model de vida neoliberal, l’únic que queda en el mentrestant és l’aparició de crisis urgents que necessiten resolució immediata. Totes elles són una mostra d’una crisi més gran, sistèmica, i que, per tant, hem d’afrontar com a tal.

Valentia davant la crisi ecosocial

Analitzar aquestes múltiples crisis des d’una visió ecosocialista i proposar-ne solucions a l’alçada implica assumir el dilema de la urgència. Per fer-ho, és necessari entendre que les realitats socials i ecològiques són indestriables. Per tant, l’única possibilitat de definir una agenda ecosocialista possible és que alhora sigui valenta. Valenta en afrontar els canvis que necessitem; valenta en llegir la realitat des d’una perspectiva revolucionària, i valenta en construir una pràctica política que s’adeqüi a la dimensió de les diverses emergències. Crec que aquest ecosocialisme que ens cal construir ha de bascular entre dos conceptes: la guerra de posicions climàtica (¿Qué hacer en caso de incendio?, Emilio Santiago i Héctor Tejero, 2019) i el leninisme ecològic (Andreas Malm, 2020).

El primer fa menció a la necessitat de donar les batalles per a l’estabilització climàtica i la preservació ecològica d’una en una, perquè cada centígrad que guanyem al col·lapse compta. Per fer-ho, és necessari buscar aliances àmplies amb sectors que puguin acceptar les reivindicacions concretes per tal de poder passar al següent; això implica acceptar renúncies i compromisos intermedis. Sense negar l’evidència que és millor viure en escenaris menys distòpics que en l’apocalipsi absolut, la ciència no és optimista en el temps de què disposem per a fer aquesta guerra de posicions.

És aquí on cal posar en valor el segon concepte: defensa que cal fer de la crisi climàtica una eina que posi en qüestió el capitalisme fòssil; és a dir, el model econòmic global que tenim actualment. Així, la mobilització de recursos, la transformació de la producció i la nova organització de l’economia que implica fer front a la crisi climàtica si la volem tractar com a emergència és només comparable a l’articulació d’un comunisme de guerra feta durant la Segona Guerra Mundial.

No crec, però, que ens calgui necessàriament recórrer a conceptes militars, acadèmics o de la teoria política emancipadora per entendre quin tipus de valentia necessitem per a fer front a la crisi climàtica. A hores d’ara, ja s’ha convertit en un lloc comú tractar la pandèmia de la covid-19 com un simulacre de col·lapse ambiental. Per a desenvolupar una pràctica política ecosocialista, però, no hauríem de posar l’accent només en el col·lapse de la malaltia, sinó en la seva gestió: tractar alhora les dimensions social i sanitària d’una sindèmia ens permet entendre el nivell d’actuació necessari per a fer front a allò que ja podem clarament anomenar crisi ecosocial.

Per tant, ser valentes per afrontar aquesta crisi ecosocial implica repensar les polítiques públiques que impulsem des de dos punts d’actuació complementaris que ens han d’ajudar a fer front al dilema de la urgència que mencionava al principi. El primer implica l’estabilització del clima amb una reducció d’emissions a nivells de, com a mínim, el 1990. Però, si volem que el canvi sigui realment sostenible, hem d’aspirar a l’estabilització climàtica als nivells preindustrials. Aquest objectiu ha d’implicar, a la vegada, la preservació de la biosfera; és a dir, revertir l’erradicació massiva, o ecocidi, de milions de plantes i animals en allò que ja podem anomenar sisena extinció massiva. Per això, podem parlar de la necessitat d’impulsar polítiques per a l’estabilització climàtica i la preservació ecològica.

Com podem imaginar, el segon punt d’actuació ha d’atendre, és clar, la vida material de la gent. L’objectiu ha de ser garantir viure amb dignitat; és a dir, tenir cobertes les nostres necessitats d’alimentació, sostre i aire bàsiques. Alhora, però, no podem oblidar que la vida és molt més que la condició material d’existència. Per això, cal apostar per a garantir també el cobriment de tots els conceptes no materials que donen sentit a la vida: poder gaudir de l’oci, poder cuidar i ser cuidades, poder ser part activa d’una comunitat amb llibertat i sense discriminació. En definitiva, garantir que puguem viure i no només sobreviure.

D’aliances, hegemonia i altres utopies

Començava aquest article parlant d’utopia. Com deia, bastir una utopia implica molt més que assaltar les institucions; de fet, hauríem d’entendre que no hi ha utopia possible només des del marc institucional. Sovint complementem aquesta proclama amb la idea que la política institucional s’ha d’acompanyar des dels moviments socials; aquest és l’aprenentatge que moltes hem tingut durant anys d’activisme i, sens dubte, s’ha mostrat fructífer per a guanyar diverses batalles locals, nacionals o, fins i tot, europees. Crec, però, que ens equivoquem en entendre els moviments socials com a antagonistes de les lògiques institucionals.

Els moviments socials són, també, institucions. Sí, segurament no institucions burocràtiques amb lògiques estatals de control social; però tenen les seves pròpies dinàmiques de relació entre ells i els espais polítics que tenen ben poc a envejar als mitjans d’interlocució tradicionals. Són, però, essencials per construir una política emancipadora en tant que tenen la capacitat d’elevar a l’agenda política qüestions fins llavors ignorades; per això les aliances amb ells, la confluència de lluites en objectius comuns, és l’única possibilitat d’èxit d’iniciatives d’assalt institucional.

Sovint, des de l’ecosocialisme hem recorregut a visions gramscianes per a la construcció de l’hegemonia, a aquesta capacitat de generar un sentit comú entre la població que ens legitimi per a prendre les decisions i impulsar les polítiques necessàries ideològicament parlant. Tanmateix, em pregunto si no fa massa que ens estem oblidant que no només ens cal generar un moviment de suport que ens acompanyi en les nostres batalles concretes, sinó que s’ampliïn els consensos a escala de tota la societat.

Aquests consensos, aquesta hegemonia, hauria d’anar molt més enllà del suport a un marc institucional concret i a unes polítiques públiques en línia amb els nostres posicionaments ideològics. Em pregunto, doncs, si en voler construir un bloc de suport que permeti la continuïtat de les nostres lluites institucionals no ens estem oblidant que l’hegemonia no se sustenta només en qui té el poder i com se sosté en el temps.

Em pregunto, en definitiva, si per a poder fer realitat la nostra utopia ens caldrà no només imaginar-ne el contingut, sinó també el continent. És a dir, no només prendre mesures revolucionàries, sinó transmetre-les de manera revolucionària fins i tot quan perdem el poder. Com bé hem vist en l’últim cicle electoral, les finestres d’oportunitat per al canvi duren poc i són difícils d’aprofitar.

Potser en lloc de basar tota la nostra estratègia en només construir organització mentre esperem que aparegui la propera gran oportunitat d’assalt institucional, hauríem de començar a articular un espai ideològic que ens permeti generar la propera oportunitat de canvi nosaltres mateixes. Les múltiples crisis que viurem en els pròxims 30 anys poden ser focs d’encenalls aïllats o l’excusa que necessitàvem per implementar una resposta ecosocialista al dilema de la urgència. La determinació d’una cosa o l’altra serà la nostra capacitat d’anar més enllà del món institucional-social i apel·lar a la construcció d’una nova utopia civilitzatòria.