Sobre falses sortides, diàlegs i polítics amateurs Revisat per Revista Treball a . Després de reconèixer l’angoixant situació política que vivim, tothom es pregunta com ens en sortirem. Com desencallarem aquesta paràlisi que ens tenalla? Com t Després de reconèixer l’angoixant situació política que vivim, tothom es pregunta com ens en sortirem. Com desencallarem aquesta paràlisi que ens tenalla? Com t Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Sobre falses sortides, diàlegs i polítics amateurs

Sobre falses sortides, diàlegs i polítics amateurs

Després de reconèixer l’angoixant situació política que vivim, tothom es pregunta com ens en sortirem. Com desencallarem aquesta paràlisi que ens tenalla? Com trobarem una porta per fugir d’aquest carreró sense sortida? La resposta no és senzilla, especialment si descartem les dues falses respostes més freqüents.

La primera d’aquestes falses respostes descansa en una convicció, entre ingènua i cínica, que considera possible aconseguir la independència de Catalunya a través d’invocacions a la pulcritud democràtica i al compromís d’un poble determinat. Aquesta convicció, però, descansa tant en la creença sobre la força democràtica dels catalans com en el supòsit d’una Espanya incapaç de superar el franquisme i les seves derivades autoritàries. Una visió excessivament simple, i sovint tramposa, tant de Catalunya com d’Espanya. Una resposta que descansa sobre dues premisses que assumeixen una visió distorsionada de la realitat i que, per tant, no fa previsible cap desenllaç.

La segona d’aquestes falses respostes, també cínica i ingènua, és aquella que pretén resistir i doblegar la pressió catalana des del blindatge formal de les institucions espanyoles. És a dir, davant d’un desafiament polític de primer ordre es planteja utilitzar exclusivament la força de la legalitat, com si fos possible aïllar els afectes radioactius d’un problema nuclear tancant-lo en una caixa hermètica. Una visió, de nou, simple i tramposa. Una resposta que, amagant el cap sota l’ala, sobrevalora la capacitat de les normes i menysprea les expressions polítiques que qualifica com a dissidents. Com abans, una mirada que distorsiona la realitat i que, per tant, s’inhabilita com a camí de sortida.

Més enllà d’aquest flaire d’ingenuïtat cínica, allò que ambdues falses respostes tenen en comú és que, en cas de trobar la sortida, hi haurà una única porta pels guanyadors. La resta, els vençuts, no podran fer altra cosa que llepar-se les ferides de la derrota. No es contempla mai la possibilitat de sortir plegats de l’atzucac. Uns es consideren imparables, mentre als altres els reconforta la seva implacabilitat. Tots dos tenen la raó de la seva banda, de manera que la moneda de la història –pensen- acabarà inevitablement caient del seu costat.

I és precisament aquesta confiança en la victòria pròpia i en la derrota dels altres allò que les converteix en falses respostes. La lògica guanyador-perdedor pot aplicar-se als enfrontaments bèl·lics, però no als conflictes polítics. És una lògica apolítica i, de fet, també antidemocràtica. Apolítica perquè s’allunya de la seva essència, l’equilibri; i antidemocràtica perquè nega els seus valors bàsics, el pluralisme i la tolerància. Si pretenem resoldre políticament un problema que definim com a polític, no ens queda més remei que deixar de pensar en termes guerrers i començar a treballar amb les eines pròpies de la política.

I quines són aquestes eines? On són i com podem posar-les en marxa? De nou, no és senzill respondre a aquests interrogants. La resposta més freqüent i immediata és aquella que invoca al diàleg. Caldria, se’ns explica, entendre la política com un espai de trobada i intercanvi des del qual resoldre els problemes col·lectius. Moltes veus, des d’àmbits també molts diversos, reclamen aquest diàleg i imploren, a través d’ell, una solució política que impediria la crua mesura de forces en el camp de batalla. Unes veus, però, que clamen en el desert. Una demanda tant compartida retòricament com sorprenentment absent en la pràctica. Una proposta que tothom defensa, però que ningú sembla capaç de fer efectiva.

Necessitem, doncs, plantejar-nos un nou interrogant: més enllà de la defensa genèrica d’una sortida política, com és que no som capaços d’articular cap espai efectiu de diàleg? ¿Per què és tant difícil parlar quan tothom coincideix en que aquesta és la única sortida? Les explicacions són múltiples, però voldria proposar-ne una que no acostumem a posar sobre la taula. Ras i curt, la idea seria la següent: no trobem la manera d’articular una política basada en el diàleg perquè, després de desacreditar i expulsar als polítics professionals de la política, aquesta ha quedat en mans d’uns amateurs incapaços d’entendre que la política és equilibri i que la democràcia es construeix des del pluralisme i la tolerància.

Sóc conscient que aquest és un argument difícil de defensar. De fet, tendim a suposar el contrari; és a dir, que els polítics professionals són el problema, no la solució. Així ho acrediten les enquestes d’opinió i així ho sentencien els exèrcits d’analistes i tertulians. Intentaré doncs justificar-me, anticipant abans dues precaucions: no pretenc obviar ni que la professionalització de la política té també una cara fosca ni que entre els polítics professionals, com en tots els oficis, n’hi ha de millors i de pitjors. Sí que vull subratllar, en canvi, que la impugnació genèrica als professionals de la política ens ha deixat sense els actors que haurien de protagonitzar la tan esperada sortida a través del diàleg.

No té massa consistència reclamar política i, simultàniament, menysprear i expulsar del taulell als polítics. I això és el que estem fent de manera insaciable durant els darrers temps. Avui, paradoxalment, per ingressar en la política i fer-hi carrera cal mostrar un currículum net d’experiència política. Es busquen amateurs en política per conduir allò que molts consideren el principal conflicte polític dels darrers 40 anys. Peculiar, no? No es tracta d’una apreciació subjectiva, sinó d’una constatació que es fa palesa en la composició de les llistes electorals i en l’assignació de bona part dels càrrecs de responsabilitat política. Hem jutjat i hem condemnat als professionals de la política com els principals responsables de la situació d’angoixa i dificultats que vivim. Els hem convertit en el sac de boxa on descarreguem totes les nostres frustracions, però no està tant clar que la seva crítica posició no sigui més el resultat de la impotència que de la incompetència.

En qualsevol cas, tornant al cas del conflicte entre Catalunya i Espanya, reclamem –dèiem fa un moment- un escenari on es representi l’obra del diàleg polític; però els actors escollits per representar-la són uns aficionats que no coneixen ni els més bàsics rudiments de l’ofici. Els actuals actors polítics han fet bandera del seu amateurisme i, d’aquesta manera, han negat l’essència d’una activitat que, com ens recordava Max Weber, ha de combinar conviccions amb pragmatisme. Es presenten com els escollits que defensaran amb fermesa les indicacions del poble, com persones fidels a unes essències inviolables, com negociadors implacables que menyspreen qualsevol transacció, com homes i dones amb una mena de missió històrica que els il·lumina.

Uns actors atrapats en la gàbia d’unes conviccions gairebé religioses. Sense cap marge de maniobra. Sense concessions al pragmatisme. Sense la flexibilitat imprescindible per transformar les idees en accions. Volen ser els herois d’una causa, però es converteixen en professionals de la paràlisi. Es guien per fins superiors, oblidant la importància de tenir cura dels mitjans. Tenen la mirada tant enlluernada que són incapaços de donar ni un pas endavant. Estan tan convençuts del seu discurs que, òbviament, no tenen res a parlar amb ningú. Aquests nous polítics amateurs no entenen que la política és equilibri, pacte, flexibilitat i renúncia. Reclamen retòricament diàleg, però ni tant sols saben parlar. Encara menys escoltar. Es presenten com herois, però són incapaços de deixar les capes voladores i aterrar en la resolució dels problemes concrets.

Enyoro, sí, enyoro als professionals de la política; als bons professionals de la política que sabien que no podien usar les seves conviccions per conduir-nos a un carreró sense sortida. Als bons professionals de la política que sabien que guanyar, en política, no significa mai derrotar a l’adversari.

 

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 28

Deixa el teu comentari

Scroll to top