Sí, ens representen Revisat per Revista Treball a . Usem, ja de manera habitual, el terme casta. Ha substituït un terme més antic però igualment despectiu: classe política. Segurament aquest pas de la classe a la Usem, ja de manera habitual, el terme casta. Ha substituït un terme més antic però igualment despectiu: classe política. Segurament aquest pas de la classe a la Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Sí, ens representen

Sí, ens representen

Sí, ens representen

Usem, ja de manera habitual, el terme casta. Ha substituït un terme més antic però igualment despectiu: classe política. Segurament aquest pas de la classe a la casta és una de les aportacions de la nova política, un concepte al qual no sóc capaç d’atorgar cap significat precís però que ens proveeix d’originals i impactants girs lingüístics.

Les insistents referències a la casta o a la classe política –no importa quin terme emprem- es fonamenten en dos idees bàsiques. Primera: ells (els polítics) no són como nosaltres (els ciutadans). Segona: nosaltres (els ciutadans) som millors i patim la incompetència i les males pràctiques d’elles (els polítics). Entenc que aquestes dues afirmacions poden resultar una obvietat per la majoria dels lectors; però també reconec que, si sortim de casos concrets i les convertim en generalitzacions, no les comparteixo. Ni l’una ni l’altra.

En primer lloc, afirmar que els polítics no són com nosaltres pot resultar tant cert o tant fals com afirmar que els metges, els que tenen una parada al mercat, els periodistes, els professors o els mecànics no són com nosaltres. Ells (els polítics) són diferents, però nosaltres (els ciutadans) també som molt diferents els uns dels altres. Si ser casta va d’això hauríem de parlar de múltiples castes, i algunes d’elles potser més tòxiques que la política.

En canvi, tots plegats, també els polítics, compartim un espai de convivència en el qual intentem desenvolupar les nostres vides. La majoria dels polítics, com la majoria dels ciutadans, es posen malalts, paguen hipoteques, van al gimnàs, fan la compra setmanal i els preocupa el futur dels seus fills. Certament, no són iguals que els forners, com el forners no són iguals que els jutges o els jutges no són iguals que els cambrers. Però no viuen, de cap manera, a un altre món; com potser sí ho fan algunes estrelles de l’esport o alguns alts executius amb remuneracions –ara sí- astronòmiques. Se’m dirà que a la política hi ha corruptes que s’han fet d’or. Cert, però són lladres, no polítics. Passa a tots els gremis.

Sóc conscient que la meva perspectiva serà impopular, però considerar que uns són més diferents que els altres i que, per tant, es mereixen ser etiquetats com a casta, només respon a prejudicis. El prejudici d’un status econòmic superior, d’un allunyament de la realitat o d’una obsessió pel càrrec. De fet, la seva situació econòmica és millor que la de molts ciutadans però també pitjor que la de molts altres (és freqüent que bons professionals refusin entrar en política per aquesta raó), viuen molt més propers a la realitat que –per posar un exemple que conec- la majoria dels professors universitaris (el paper tot ho aguanta, mentre que en el dia a dia de la política no), i estan tant preocupats per mantenir la seva feina com la majoria de la gent (excepte si ets funcionari o disposes d’un bon coixí econòmic).    

En segon lloc, pensar que nosaltres (els ciutadans) som millors que ells (els polítics) és tan fals com terapèutic. Tant entre ells com entre nosaltres hi ha de tot, de manera que qualsevol generalització és absurda. La feina política és altament complexa i d’una enorme exposició pública, de manera que els judicis que es fan des de fora de la seva incompetència solen ser molt precipitats. A més, les proves de la realitat ho desmenteixen, ja que sovint aquells que semblen estrelles quan parlen de la política des de fora s’estavellen quan la practiquen des de dins. O aquells que abans eren uns inútils, resulta que quan deixen la responsabilitat política poden convertir-se en afamats repartidors de consells i opinions de tota mena. Sovint, una persona –essent sempre la mateixa persona- és reconeguda quan està a la Universitat o al món professional i desacreditada quan assumeix un càrrec públic. Res ha canviat, tot és prejudici.

Tot i ser molt incerta, aquesta distinció entre un nosaltres-bons i un ells-dolents és molt terapèutica i ens permet descarregar-nos de responsabilitats, identificant una cara pública i visible a qui carregar les culpes. La política actual es mostra efectivament incapaç de resoldre uns problemes que la desborden, doncs ha perdut ja fa temps la batalla amb les dinàmiques econòmiques i els interessos de les grans corporacions. No ens enganyem, el problema de la política no és d’incompetència sinó d’impotència. I davant d’aquesta situació potser la seva utilitat passa per convertir-se en un sac de boxa on descarregar les nostres frustracions individuals i col·lectives. Segurament és una feina tant necessària com dura i poc agraïda.

La nova política ha fet seu l’eslògan del “no ens representen”; però jo, segurament des dels vicis de la vella política, em pregunto si no podria ser que el problema fos que ens representen massa bé. Els polítics sí que ens representen i ens mostren, com en un mirall, totes aquelles característiques que ens defineixen a nosaltres mateixos: egoisme, insolidaritat, individualisme, cerca del benefici personal, insensibilitat. Una imatge de nosaltres mateixos que no ens agrada. Una imatge que no accepten i que ens porta a refusar i fer miques el mirall. No ens hi volem reconèixer, però trencant el mirall (de la política) no deixem de ser com som, de tenir la imatge que tenim. Una imatge que ens recorda que som responsables del món que deixarem als nostres fills. Ells i nosaltres. Nosaltres i ells. Crec que només fent aquest reconeixement ens en sortirem. Suposo que dec estar massa impregnat de vella política.

Autor/Autora

Quim Brugué

Catedràtic de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 28

Comentaris (2)

  • Avatar

    Roman

    La CUP no es cap nova politica perque no son res mes que els de sempre que ja coneixem del bar de la facultat i que no son tant diferents dels que varen patir els nostres avis als anys 30.

    Son les avanguardes que sempre critiquen tot fins que es fan grans i busquen una feïna ben remunerada o be s’els hi acava d’anar la olla i munten un grup d’acció directe (o primer una cosa i despres l’altre). Verborrea assamblearia que ara es posen jersei de llana sense camisa per imitar Herribatasuna. Gent que te la sort de no haber de fer res practic i que es pot permetre anar xerrant desde un pedestal moral que s’atorguen ells mateixos.

    Respecte al discurset de “parlem de totes les violencies”, també es sentia molt als anys 70 i els que hi erem ja sabem com va acabar. D’aquests senyors de la CUP, a ICV lliçonetes ben poques ens han de donar perque ja hem patit gent com ells desde fa 40 anys. Molta boca, molt eslogan, i res mes Si el David Fernandez no sap a on porta aquest camí de pegar parlamentaris que s’informi abans de posar-se samarretes que hi ha gent que si que ho sabem.

    I lo mes fort es que a Catalunya Radio li riguin les gracies perque es independentista.

    Responder
  • Avatar

    Roman

    El David Fernandez corre a alinear-se amb el senyor De Luca de Lotta Continua. Insisteixo que a la CUP haurien de fer un curset titolat “Els anys 70”. i així al menys sabrien distingir lo nou de lo vell. I ja no parlem quan s’alineen amb la CGT que ja s’en van als anys 30.

    Una mica de serietat, no passa res per seguir a Negri o a Durruti o a qui es vulgui, peró no diguem que fer-ho es novedós perque fa riure.

    Quina serà la següent novetat de la CUP, els pantalons acampanats o la gorra amb visera???

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top