Ser joves en plena crisi i enmig de la crispació política Revisat per Revista Treball a . Quin és el paper de les persones joves a la societat? Són conscients els nostres representants polítics de com d’important és cuidar el nostre col·lectiu tant a Quin és el paper de les persones joves a la societat? Són conscients els nostres representants polítics de com d’important és cuidar el nostre col·lectiu tant a Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Ser joves en plena crisi i enmig de la crispació política

Ser joves en plena crisi i enmig de la crispació política

Ser joves en plena crisi i enmig de la crispació política

Quin és el paper de les persones joves a la societat? Són conscients els nostres representants polítics de com d’important és cuidar el nostre col·lectiu tant a la pràctica com en allò simbòlic? De la desafecció i distanciament que són capaços de generar davant la manca de polítiques actives en totes les vessants que ens afecten directa i indirectament? En general, la sensació de les persones joves és la de ser i estar en segon pla, de ser els grans oblidats en un món que ens prepara per ser adults del futur. Aquests sentiments es donen, per una banda, per la poca priorització en les polítiques que ens interpel·len i, per l’altra, per tractar certes situacions i aspectes des del paternalisme.

La greu crisi sanitària i social que estem vivint, i de la qual no n’estem exempts, ha evidenciat algunes manifestacions de tot això. Culpabilitzar-nos i responsabilitzar-nos d’algunes actuacions al·legant la sensació d’impunitat davant l’efecte del coronavirus en la nostra salut o comentaris desafortunats com el “d’haver-nos anat a llocs més divertits durant l’estat d’alarma i haver deixat els apunts a llocs més avorrits” fan crear repèl cap als emissors d’aquests comentaris. I quan aquestes són pronunciades per càrrecs de responsabilitat es denota poca consciència de la situació real de molts estudiants. Alguns, amb dificultats importants per l’estudi durant el confinament, tot  fent-ho en habitacles petits, amb excés de persones i soroll, i amb una gran complicació pel que fa a seguir les classes online donada l’escletxa digital. Recordem també les paraules desafortunades del ministre d’educació menysvalorant l’escletxa digital i apuntant que era molt més petita que la resta de les escletxes socials. És una possible sense les altres?

La situació que venim arrossegant les joves arrel de la crisi del 2008 i la que veiem a venir no és molt esperançadora. Estem vivint aquests temps amb incertesa i inestabilitat. Quants de nosaltres, després d’anys d’estudis, amb carreres de preus desorbitats, no tenim ni feina ni futur? Celebrem la posada en marxa d’una mesura històrica com és  l’Ingrés Mínim Vital que, sens dubte, serà clau pel benestar de moltes famílies. No obstant, cal remarcar que ens hagués agradat veure-hi la repercussió d’aquesta en el nostre col·lectiu; les oportunitats per obtenir-lo ens limiten de ser-ne beneficiaris. Quedem així relegats a un segon pla sense que es tingui present la nostra independència i llibertat com a individus per a realitzar un projecte de vida sòlid a llarg termini.

La insuficiència de mesures polítiques efectives que ens permetin viure un present digne i construir el futur amb les ulleres de l’optimisme,  sumades al clima de crispació que ve a ser una constant des de fa uns anys a les institucions democràtiques, tenen una repercussió clara en la percepció dels joves sobre la política. Aquest clima s’ha agreujat encara més en els moments més crítics de la pandèmia. En uns moments on calia donar una resposta coordinada i cohesionada davant d’una situació sense precedents a una ciutadania perplexa i preocupada pel que estava succeint, hem observat vem unes reaccions polítiques preocupants, desagradables i que no estaven a l’alçada de la serenitat i la calma que s’havia de transmetre. Els retrets es llençaven tant des de les bancades polítiques del Congrés com també des de les diferents autonomies i governs. L’omnipotència de sentir-se sabedor de la veritat i de la solució màgica per fer front a una situació desconeguda i incerta només feia que tensionar les relacions i la possibilitat de prendre mesures de consens . L’escenari era el contrari a molts països de la Unió Europea, on es va poder observar un treball conjunt del govern i la oposició, sense retrets i apostant per una solució a aquesta crisi. Semblava que a Espanya podia haver estat així tal com vam veure en la votació del primer estat d’alarma però el que va venir després va ser una altra història. Els experts, analistes i altres actors polítics importants del passat reconeixen que ni en un dels moments més importants i difícils per la democràcia espanyola com va ser la transició la divergència d’idees de l’arc parlamentari es defensava amb una actitud i uns valors que freguen la manca de respecte a l’adversari polític.

Amb tot això, es poden permetre els nostres representants ser responsables del distanciament d’una generació jove que porta patint i arrossegant les conseqüències d’una crisi econòmica? Es poden permetre que no veiem en ells la transmissió dels valors ètics i morals que construeixen una societat justa, amable, tolerant, respectuosa i empàtica? Cal ser exemple no només a l’hora de fer polítiques garantistes de drets i oportunitats sinó amb la manera com les desenvolupen i com es relacionen amb l’altre, l’adversari polític, no l’enemic.

Malgrat les dificultats i l’època que ens està tocant viure, amb un escenari polític polaritzat que alguns dibuixen amb actituds i comportaments populistes, radicals i intolerants, i amb un creixement d’una dreta gens moderada i de partits feixistes que encalcen el nacionalisme com la solució a tots els mals, és més necessari que mai que la gent jove recuperem la voluntat de participació en espais polítics i associacions, que ens impliquem en la construcció d’una societat justa, respectuosa, solidària i amable amb l’altre, en la qual hi reflectim valors tan importants com els que el confinament ens ha deixat veure. Valors com l’altruisme de tantes i tantes persones que, sense esperar res a canvi, ajudaven les veïnes que no podien sortir de casa o portaven aliments al personal essencial que treballava sense descans.

Cal tenir presents la humanitat de totes aquelles persones que jugant-se la salut ho han donat tot i més… De vegades, els polítics no estan a l’alçada d’allò que com a societat esperem. I nosaltres, que exercim el nostre dret a vot, hem de ser capaços de manera col·lectiva d’exigir responsabilitats, de mobilitzar-nos, de ser crítics, d’associar-nos. Els joves tenim molt a dir i a fer en aquest sentit. Cal que ens fem visibles, que reivindiquem, que creguem en la nostra voluntat i capacitat de canviar les coses. Si som el futur, hem de començar a construir un present que remi cap a la direcció de la tolerància, la diversitat, la igualtat i la justícia. Un present que es construeixi sobre les bases d’una societat on el bé col·lectiu sigui essencial per cada un i una de nosaltres. Construïm una societat on cada individu sigui conscient que, fins que totes i tots no tinguem els mateixos drets I oportunitats, I fins que el benestar col·lectiu no hi sigui present, no podrem ser tolerants i haurem de continuar lluitant. Perquè una societat que és tolerant amb la injustícia i les desigualtats és una societat pobre i sense humanitat.

Autor/Autora

Laura Oliva i Dani Sosa

Infermera estudiant d'Humanitats i politòleg

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top