Rodes de molí Revisat per Revista Treball a . Va dir un cop Sergi Pàmies que les cites es posen als articles quan han quedat fluixos o poc fets. Jo no m'espero a que el meu em quedi fluix o poc fet i poso l Va dir un cop Sergi Pàmies que les cites es posen als articles quan han quedat fluixos o poc fets. Jo no m'espero a que el meu em quedi fluix o poc fet i poso l Rating: 0
Esteu aquí: Home » Tribuna oberta: la qüestió nacional » Rodes de molí

Rodes de molí

Va dir un cop Sergi Pàmies que les cites es posen als articles quan han quedat fluixos o poc fets. Jo no m’espero a que el meu em quedi fluix o poc fet i poso la cita directament. Es una cita de Bertold Brecht d’aquestes que tothom ha sentit però mai tal com és en realitat. “Quan alguna cosa ens sembla la mes obvia del mon es perquè em renunciat a entendre el mon”.  Això ve a tomb doblement, perquè curiosament la independència sembla òbvia a alguns, i a d’altres ens sembla obvi que la seva promoció com a monotema és socialment regressiva i nacionalment disgregadora (de la nació catalana, vull dir).

Avui, amb els grecs celebrant la seva victòria sobre l’ideologisme neoliberal, es fa estrany posar-se a escriure sobre el Procés. Ho faig per amor i per sentit del deure, amor a la Catalunya refundada amb tant d’èxit a la sortida de la dictadura, i sentit del deure envers aquesta ICV que hem refundat tantes vegades des de que es deia PSUC. En la meva humil opinió, ambdós subjectes polítics estan en greu perill de ser destruïts per les forces de marea de l’independentisme (dit sigui en sentit tècnic, és a dir, “forces que tiren de les parts d’un cos de manera no uniforme”).

En comptes de fer un reflexió sobre teoria de l’estat, filosofia social, antropologia, poliocèrtica de Vauban o història contemporània, he pensat que fora millor limitar-me a contestar els arguments que va exposar un parlamentari de la nostra organització durant un acte orgànic celebrat al Baix Llobregat. Aquell dia no vaig contestar perquè jo estava a l’acte convidat per un convidat i crec que la organicitat es la base de l’acció politica eficaç. Contesto ara com a part del debat de la Convenció Nacional, convocat pel Consell Nacional.  L’Àmbit de Fet Nacional hauria d’haver estat el lloc de debat d’aquestes idees però per desgràcia no ha estat així. Però com diu en Michael Ende: “Això es un altre tema i ha de ser tractat en un altre moment.”

-El moment en que estem és una revenja de la Transició en que podem, per fi, fer la ruptura que estava pendent.

Aquesta  idea inclou tres fal·làcies. La primera fal·làcia es equiparar el govern actual del PP al govern il·legítim de la dictadura franquista. És clara l’opinió que em mereix el PP però no és correcte, des d’un punt de vista analític, negar-li legitimitat democràtica, doncs emana del processos electorals anàlegs als que s’han fet a Catalunya per elegir el Parlament. La idea de fons de l’independentisme és criminalitzar Espanya i assumir que per moltes eleccions que es facin, els seus governs segueixen sent il·legítims i producte de la dictadura franquista. Un episodi d’aquesta dinàmica va esdevenir quan un grup de notables catalans varen exigir al president Zapatero que demanés perdó pels morts catalans durant la guerra civil espanyola, ignorant intencionadament que el PSOE estava al bàndol republicà mentre molts/alguns/bastants catalans estaven al bàndol franquista).

La segona fal·làcia és que ara es pot fer el que no es podia fer llavors. Tot i que no existeix l’amenaça física militar que existia durant la Transició, existeixen impediments molt grans, entre els quals la negativa probable de la meitat de la població de Catalunya i la incapacitat per part del Parlament de Catalunya de crear una situació de facto, fins i tot si hi hagués una majoria  de parlamentaris que ho volguessin. Considerar fàcil o indolora la proclamació de la independència i fer-ho no directament, sinó com a segona proposició, és una manca d’honradesa intel·lectual. Si hi ha independència serà un trasbals a nivell intern, extern i internacional.

La tercera fal·làcia és considerar que la independència resum tots els anhels de la Transició. En aquell moment, només una minoria diminuta volia la independència i dir el contrari és seguir una línia de pensament que s’inventa una guerra civil espanyola en clau de guerra entre Catalunya i Espanya, com deia jo al primer paràgraf. Com sia que el company parlamentari no va anar tan lluny jo també m’aturo aquí.

-Un partit de masses ha d’estar amb les masses, no com el PCF que al maig del 68 que estava tancat a casa

Els partits de masses han d’estar amb les masses per liderar-les i vertebrar-les, no per submergir-se acríticament en elles. El cas del PCF a França al 1968 és un cas entre molts que no entraré ara a discutir perquè el raonament per analogia no té rigor suficient. Si que diré que les masses catalanes estan enfadades pels atacs del PP a Catalunya expressats en la destrucció per part del TC de l’Estatut del 2006 i en la campanya prèvia de desprestigi del país. En cap moment això incorpora una component independentista fins que s’introdueix ex-post, bàsicament amb l’argument -fal·laç- “de que és més fàcil”. Quan seguim a les masses en el seu camí cap a la independència a qui estem seguint és als qui menteixen dient que la independència és molt fàcil i és la única sortida. I en seguir-los ens esborrem de l’elaboració d’una alternativa viable, el que és encara més greu. El que fem és renunciar al nostre programa i fer-nos seguidors de les consignes d’altres partits i d’altres ideologies.

-La gent d’ERC es més d’esquerres que la del PSC  i són el nostre soci natural si volem conservar alguna alcaldia després de les següents municipals

Aquesta afirmació és totalment gratuïta i indemostrable. La gent d’ERC por tenir la fantasia de que són d’esquerres i nosaltres podem acompanyar-los en la fantasia, però el fet real és que són la crossa de CIU des de temps immemorial. Com a organització, la seva deslleialtat contínua durant el Tripartit va ser una de les causes principals de que se’n tingui tan mal record. La gent del PSC no se quan d’esquerres és, però amb ells hem construït la Catalunya municipal metropolitana, que és un dels orgulls -potser l’únic- de l’esquerra catalana moderna. La idea de governar ajuntaments amb ERC fa venir calfreds, sabent totes les punyalades i traïcions que haurem de patir, tal i com és costum en les coalicions en que participa aquest partit. És una ingenuïtat creure que si agitem una estelada deixaran d’intentar marginar-nos i destruir-nos

-El PSUC sempre anava a tot arreu amb CDC i per tant no és res nou fer-nos fotos amb ells.

Aquesta és una altra analogia falsa. Tot i lo absurd de dir que el PSUC recolzava a CDC, no és el punt important.  El punt important és que el seguidisme de la dupla CDC-ERC ens ha portat -en els nostres temps- a renunciar a fer oposició. L’acceptació de la imminència de la proclamació de la independència i l’acceptació de la bondat d’aquesta, ha creat un clima d’estat d’excepció polític en que el messianisme de Junqueras primer i de Mas després, han  pogut prosperar.

-Si l’esquerra (volen dir nosaltres i ERC) no lidera el Procés ho farà la dreta i serà pitjor

Liderar una cosa només perquè no la lideri un altre és absurd, primer cal valorar si és quelcom bo o dolent. Novament trobem la idea de que la independència és inevitable i només es pot estar o a fora o a dins. Aquest argument recorda molt el dels Testimonis de Jehovà, que diuen que a la fi del mon només hi haurà 114 000 places al Paradís i cada persona ha de voler ser una d’elles. Sé que ara el qui fa analogies fal·laces sóc jo però és que és una gran temptació perquè sempre es pot trobar quelcom que s’assembla i que ens ajudi, qualsevol cosa que vulguem demostrar.

-L’esquerra (volen dir nosaltres) ha de ser independentista perquè la independència és la llibertat dels pobles

Aquí el company parlamentari va assolir un grau d’abstracció en el discurs que dificulta molt la resposta. La llibertat dels pobles ha estat certament associada històricament a les independències, primer de les petites nacions europees, i després de les colònies, però no podem prendre això com una equació matemàtica. Algunes independències han produït dictadures i, per tant, la mera prudència convida a considerar els dos temes per separat. A més d’això, considerar els catalans un “poble oprimit” i associar-lo a l’opressió que patien p.e. els polonesos sota el Tsar de Rússia es una burla. Existeix una forta dificultat política de que els catalans aconsegueixin mes autogovern i el que tenim ara està en perill, però no és seriós -i hom diria que no és moral- fer analogies exagerades i demanar drets en nom d’aquestes.

-En realitat, fent força per la independència ajudem a l’esquerra espanyola a refundar el seu país.

Si volem ajudar a l’esquerra espanyola a refundar Espanya, el que hem de fer és fer peticions assumibles per aquesta esquerra, que l’arrosseguin mes enllà d’on aniria per la seva pròpia iniciativa. Demanar-li a qualsevol govern espanyol que ajudi o, simplement, permeti la independència de Catalunya, és demanar-li un suïcidi. Obligant a l’esquerra espanyola a posicionar-se a favor del maximalisme independentista, el que fem és crear-los problemes i ajudar als seus enemics. Si volem ajudar, hem de partir de la base de que ens volem quedar i llavors fer propostes constructives i factibles.

-No hi ha ningú amb qui federar-se i la natura de l’estat espanyol és tal que prefereix donar-nos la independència que més autonomia.

Les enquestes demostren que això no es veritat, tot i que és una de les cançons de l’enfadós més estimades per l’independentisme. Si en comptes d’entendre “Espanya” en un sentit ideal ens cenyim a l’opinió publica espanyola tal com es manifesta en les enquestes, veurem que hi ha un terç d’aquesta població que accepta donar més autonomia a Catalunya, mentre no hi ha ningú que estigui a favor de la independència. Aquesta fal·làcia forma part de la família de fal·làcies en que la independència apareix com quelcom fàcil o, fins i tot, més fàcil de fer-se que d’aturar-se. L’Espanya realment existent, prefereix mil vegades abans la federació que l’amputació, i si hagués de lluitar contra un estat federal, amb molta més força lluitaria contra la independència. Una Catalunya independent estaria en estat de guerra amb Espanya des de el minut zero.

-ICV te resultats boníssims amb l’enfoc actual

Huy sí! fantàstics. ICV era un partit que anava cap amunt i que havia aconseguit sumar l’esquerranisme marxista amb l’ecologisme, en una proposta de gran potencia i profunditat. La utilització pels independentistes d’ICV com a “camió escombra” per buscar uns quants vots més per la seva ideologia ha causat tensions que no han acabat amb l’organització per la santa paciència dels no-independentistes.  A més, ha desdibuixat el perfil d’ICV i l’ha fet aparèixer com un còmplice de CIU. Potser no podíem fer res més que el que hem fet, però adjudicar a l’independentisme alguna virtut electoral diferencial és ridícul. El màxim que es pot dir és que, simulant que l’organització era independentista, hem passat la onada sense ser destruïts, gràcies a la paciència i disciplina de moltes persones (permeteu-me la insistència).

 -En realitat si al final l’Estat Espanyol ens ofereix un acord federal, l’acceptarem (i va llegir un tros del famós article del Caminal sobre com un “autèntic” federalista ha de votar “independentisme”).

L’estratègia indirecta de demanar la independència com a camí cap al federalisme és ben ridícula.  Si volem marxar, marxem, però comportar-se com un adolescent que diu que marxarà de casa si no li deixen anar amb els seus amics el cap de setmana, és pueril i inoperant. Fins ara el que s’ha aconseguit és posar tota la resta d’Espanya contra nosaltres.

Sobre la segona part de l’afirmació, dir que un “autèntic federalista” ha de ser independentista és dubtar de la intel·ligència i del patriotisme català dels federalistes. El que s’està dient en realitat és que un autèntic català ha de ser independentista i que per tant un federalista de cor que ho sigui pel bé de Catalunya, ha de ser independentista. Discutir amb el Miquel Caminal és impossible perquè com tots sabem, per desgràcia es mort. Per tant no entraré a discutir la seva trilogia d’articles, que vaig llegir i sobre la que vaig discrepar quan era viu. El que si faré és denunciar la banalització del seu text i l’ús que se’n fa com a eslògan per defensar una espècie de nus conceptual que seria graciós sinó contingués un cert menyspreu a la intel·ligència i al patriotisme de molta gent. En aquesta idea, els federalistes són (som) espanyolistes disfressats de federalistes perquè si fóssim veritables federalistes seriem independentistes. Dit d’un altre manera, per a un independentista un bon català es també independentista i per tant encara que cregui en el federalisme ha de votar independència. Si no ho fa, es que és un espanyolista disfressat.

-Els que tinguin sentiment espanyol també han de ser independentistes perquè quan hi hagi independència no serà obligatori parlar català i “molts juristes opinen” que ni tan sols perdran la nacionalitat espanyola.

Aquesta afirmació és molt curiosa perquè combina idees heterogènies però molt estimades per l’independentisme. En primer lloc tenim la idea de que els catalans som millors que la resta d’habitants del planeta i el nostre nacionalisme és més respectuós amb les minories. També tenim el concepte de la independència indolora, que s’esdevé quasi sense notar-ho i que és tan irrellevant que no cal ni pensar-hi. En cert sentit, remet també al concepte d’una independència desitjable no per anhel nacional sinó per mera comptabilitat (els 16 000 milions de la Dra. Bosch).  Jo crec que hauríem d’anar amb una mica de cura. Molta gent es va fer catalana als anys 70 i 80 d’una Catalunya que no era independentista. Sortir ara amb el ciri trencat de la independència és una deslleialtat. Dir-los-hi “que no es preocupin, que podran parlar castellà i fins i tot -potser- tenir la doble nacionalitat” m’hauria fet preguntar-li al company parlamentari la vella pregunta del Capità Escurçó Negre: “Ha visitat vostè alguna vegada el planeta terra?”

 

Autor/Autora

Roman Ceano

Membre del grup de Cultura Federal i Dret a Decidir (Àmbit de Fet Nacional d'ICV)

Articles publicats : 5

Comentaris (3)

  • Pere

    En aquest article es confronta l’independentisme amb el federalisme. Jo tenia entès que ICV es definia com a punt de trobada d’uns i altres!
    També s’oblida que ICV no és només hereva del PSUC. No és el PSUC amb un altre nom. Precisament, un dels factors que probablement limiten el creixement d’ICV és que, en la visió de molts votants, ICV és una força postcomunista. Arreu d’Europa les forces d’aquest origen veuen molt limitades les seves expectatives perquè apareixen lligades a un fracàs històric de grans dimensions.
    Sobre el ressò que tenen a Espanya els plantejaments federalistes, consulteu la darrera enquesta del CIS: no passen d’un 24,5 els partidaris d’incrementar l’autonomia (14,9) o de reconèixer el dret a la independència (9,6); mentre que un 11,5 volen menys autonomia i fins a un 19,2 es mostren partidaris de suprimir-la del tot!
    Per descomptat que no es pot renunciar a uns objectius polítics per por de la reacció dels adversaris: vivim en democràcia i això és un principi irrenunciable.

    Responder
  • Pedro

    Transcorrien els anys 60, i per la militància en les ccoo i en el psuc, comencem a prendre consciència que vivíem sota una dictadura nacional salvatge i genocida. Com sigui que el franquisme es va apropiar de la simbologia espanyola, de forma excloent, molts experimentem una animadversió per tot el que podia representar algun tipus d’espanyolitat. Això explica que siguem pocs els que ens oposem sense tebieses al deliri secessionista. Perquè el nostre rebuig al nacionalisme espanyol és molt profund i ben fundat. I també record, amb nostàlgia, a aquells amics d’Hostafrancs que, quan s’argumentava la poca “utilitat” d’aprendre i utilitzar el català, oposaven la necessitat d’entendre’ns millor, de gaudir d’una altra visió del món, d’abraçar la cultura que ens acollia. Així ens vam fer catalans els fills d’immigrants, a més de per viure i treballar aquí. Des de fa ja uns anys, amb l’auge separatista, trobo a faltar aquell acolliment i aquella integració que tant bé ens va fer a tots. Aspiro a seguir intentant la mescla de diferències, cultures, sentiments, aspiracions, cooperació, etc., en oposició a la divisió, la desigualtat i al menyspreu.

    Responder
  • Pere

    No diria que siguin pocs els qui s’oposen al “deliri secessionista”: PP, Ciudadanos, PSOE, UPyD, IU (?), Podemos …
    I tots els aparells de l’estat espanyol (l’únic que existeix): exèrcit, policia, hisenda, judicatura …
    Desigualtat i menyspreu? Deu ser l’efecte de la política de l’estat envers Catalunya (i les altres nacionalitats -terme recollit a la constitució que no ha tingut cap mena de conseqüència pràctica).

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top