Revolució política al sud d’Europa. Propera estació: Espanya

La revolució política del sud d’Europa ha començat. La primera parada ha estat Grècia, amb la victòria de Syriza a les eleccions generals. La propera, amb seguretat, serà Espanya, molt probablement abans d’acabar aquest any que acabem d’encetar. Rajoy i la seva Brigada Aranzadi, en paraules d’Enric Juliana, estan buscant la manera de retardar la convocatòria d’eleccions més enllà del final del 2015, però tot sembla indicar que les eleccions generals espanyoles tindran lloc cap al novembre d’enguany, just quatre anys després de la victòria del PP per majoria absoluta.

Les dades que apareixen als sondeigs electorals serveixen bàsicament per veure quines tendències es poden produir en el futur. Tendències i res més que tendències. Són nombrosos els exemples de sondeigs que a l’hora de la veritat (és a dir, a l’hora de les eleccions) erren les prediccions. Els darrers sondeigs, això sí, coincideixen en augurar un canvi radical en el sistema quasi-bipartidista existent fins ara a l’Espanya de la restauració democràtica. La irrupció de Podemos representarà un autèntic terratrèmol en el panorama polític espanyol (i també català, ull!). A ningú no se li escapa que la “cuina” de les enquestes sovint es fa en base a unes condicions interessades que acostuma a marcar qui paga el sondeig, sigui un organisme depenent de l’administració o un mitjà de comunicació privat. Per això pot passar, com ha passat darrerament, que diverses enquestes en les quals Podemos apareix com a primera força en intenció directa de vot després aparegui com a tercer partit en la projecció de diputats al Congrés. Moltes són les persones que en les darreres setmanes m’han preguntat sobre aquesta curiosa qüestió i la resposta sempre és la mateixa: la “cuina”, la famosa “cuina”.

Doncs bé, aquesta cuina es segueix elaborant en base a guies i eines del passat, fent servir paràmetres com per exemple la simpatia per un partit per decidir què votaran els indecisos. No dic que no s’hagin de continuar fent servir aquests mateixos paràmetres, però sí m’atreveixo a predir que el comportament dels indecisos serà molt diferent al que els politòlegs esperem. Estem en un canvi de paradigma polític sense precedents, i la manera d’elaborar enquestes haurà de canviar necessàriament en el futur. Els electors (i sobretot els indecisos) no ens comportarem com ho hem estat fent fins ara, això és innegable.

I si es tracta de fer prediccions, a ningú no se li escapa que la irrupció de Podemos representa un autèntic mal de cap per a la dreta política, mediàtica i econòmica. I per què negar-ho? També una part de l’esquerra tradicional veu perillar la seva part del pastís. Estic absolutament convençut que els resultats dels sondeigs més recents no es correspondran amb els resultats que hi haurà a les eleccions generals d’enguany. O com a mínim no de forma clara. Estic segur que les dades reals que han obtingut els analistes a l’hora de fer les enquestes han sorprès extraordinàriament, i no crec que m’equivoqui si dic que no s’han atrevit a publicar-les tal qual. La “cuina” haurà servit per maquillar els resultats que obtindrà realment Podemos (i també coalicions com IU-ICV, que estic convençut que obtindrà uns millors resultats dels que apunten els darrers sondeigs). Els resultats de les opcions de l’esquerra rupturista tinc el convenciment que seran molt millors que no pas els que van apareixent. No m’atreveixo a dir si la suma de Podemos, IU-ICV i altres formacions d’esquerres serviran per què Pablo Iglesias sigui escollit president en primera votació, però no ho descarto. Els mitjans, però, no s’atreveixen a dir-ho. Imaginen un govern amb Pablo Iglesias de president i Alberto Garzón de ministre? Imaginen els resultats que es podrien aconseguir si aquestes formacions d’esquerres confluïssin en una mateixa candidatura? La revolució política del sud d’Europa ha començat a Grècia. A Espanya arribarà abans d’acabar l’any. Temps al temps.