El retorn de Tarradellas no ens deixa veure les eleccions del 15 de juny Revisat per Revista Treball a . Deixeu-me començar parlant de l’Enric Pubill. Des de feia vuit anys coincidíem a la Junta de Govern del Memorial Democràtic, un organisme anhelat durant anys i Deixeu-me començar parlant de l’Enric Pubill. Des de feia vuit anys coincidíem a la Junta de Govern del Memorial Democràtic, un organisme anhelat durant anys i Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El retorn de Tarradellas no ens deixa veure les eleccions del 15 de juny

El retorn de Tarradellas no ens deixa veure les eleccions del 15 de juny

El retorn de Tarradellas no ens deixa veure les eleccions del 15 de juny

Deixeu-me començar parlant de l’Enric Pubill. Des de feia vuit anys coincidíem a la Junta de Govern del Memorial Democràtic, un organisme anhelat durant anys i panys per l’Associació d’Expressos Polítics i esperonat en l’acte emotiu i contundent del Liceu. Iniciativa en va fer bandera en el Govern Catalanista i de Progrés i, en un excés de zel, va cometre l’error de situar-lo en l’òrbita governamental i no del Parlament, tal com es va fer amb l’Institut Català Internacional per la Pau.

L’Enric hi era, a la Junta de Govern, en representació del Consell de Participació de les entitats memorialístiques. Mai va acceptar cobrar una sola dieta (quan es cobraven), encara que jo li insinués que podria fer-la servir per injectar diners al Butlletí de l’Associació, que sempre en fan falta. L’Enric deia que ho era, de representant, de totes les entitats i no tan sols dels expressos. Ja ho veieu: d’una integritat, honestedat i honradesa, d’una sola peça.

L’Enric va patir més que ningú la castració física i química del Memorial per part del Govern de CiU (i de qui l’hi aprovava els pressupostos). No era tan sols la manca de recursos (i el tancament del local, i el nou que no acabava d’arribar mai, i que no hi havia espai per a reunir les entitats…) sinó la invisibilització dels qui van construir la raó democràtica en la llarga nit franquista.

En les darreres reunions, l’Enric va arrufar el nas quan el Memorial bandejava la commemoració (i celebració! Que poques vegades podem fer-ho a l’ensems) del restabliment de la Generalitat, amb l’excusa que ja estava previst que ho fes el Govern per a donar-li més rellevància. El Memorial s’ha fossilitzat amb la Guerra Civil i passa de puntetes damunt la Transició. Ras i curt: el 80è aniversari d’una derrota amaga el 40è aniversari d’una victòria.

Pocs dies abans de la mort de l’Enric, el Govern encetava els actes de commemoració del retorn del president Josep Tarradellas, en un exemple paradigmàtic de manipulació memorialística del poder polític. El Govern de la Generalitat ens donava gat per llebre amb un joc de mans digne del més professional i refinat trilerisme polític. El retorn de Josep Tarradellas no és la causa del restabliment de la Generalitat, sinó la conseqüència dels resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977, amb una majoria del 80% dels vots a mans de les forces polítiques favorable al restabliment de la Generalitat i, també cal dir-ho, del retorn del president Tarradellas.

Els catalans, amb el seu vot clar i català, van enviar a la paperera de la Història el Consell General de Catalunya (una mena de Mancomunitat) que, pocs mesos abans, Adolfo Suárez s’havia tret de la màniga i al que persones com Ramon Trias Fargas no feien fàstics. En tot cas, Adolfo Suárez va bandejar l’Assemblea de Parlamentaris amb una majoria d’esquerres i preferí, amb l’entusiasme del centrisme català, deixar en mans de Josep Tarradellas la gestió de la Generalitat restablerta provisionalment. I sí, la Generalitat es restableix abans de l’aprovació de la Constitució, però en el marc de la legalitat espanyola i fins “l’entrada en vigor del règim d’autonomia que pugui aprovar-se a les Corts”. Josep Tarradellas, a diferència del Lehendakari Jesús Mari Leizaola, que va plegar tot just quan va tornar i l’Assemblea de Parlamentaris basca va escollir el vell dirigent socialista Ramon Rubial, tornava per exercir de president. Si Tarradellas hagués traspassat, a tall d’exemple, el nou president de la Generalitat hagués estat nomenat pel president del Govern espanyol.

Poques setmanes abans de morir, l’Enric i jo vam coincidir a Vilanova en la inauguració de l’exposició “La memòria truca a la porta”. Una exposició excel·lent que aprofitava la genèrica sobre els Papers de Salamanca i la completava amb tot un seguit de documents, fotografies i cartells, del franquisme i la Transició de caràcter local. L’Enric va saludar efusivament familiars dels seus companys de presó. Poques setmanes abans, també ho va fer a Mataró, en la presentació del llibre dedicat al Romuald Grané. L’Enric va començar, com era costum, dient que va néixer el dia dels Sants Innocents, que la seva vida gairebé va començar amb l’adveniment de la Segona República i que va complir els 19 anys a la presó. Tot seguit va continuar el relat de la seva vida, amb veu ferma i sense papers, subratllant la fidelitat al record d’aquells joves de les JSU que van protagonitzar la resistència des de bell antuvi en la foscor dels anys quaranta. De tornada a Barcelona vaig tenir el plaer d’escoltar, assegut al seient del darrere del cotxe, els records que l’Enric i el Carles Lluch descabdellaven del Partit al Poble Nou i, molt especialment, dels anys de la Transició i, concretament, del dia de la legalització, que, tot just ahir, se’n va commemorar el 40è aniversari.

L’Enric va morir després de pregonar, un cop més, a Madrid, la memòria d’aquells joves herois que havien aconseguit assaborir la llibertat tancats a la presó de Burgos. Després de vuitanta-sis anys, l’Enric va morir a tota velocitat a cavall d’un AVE camí de la glòria, que no pot ser altra que continuar vivint en el cor d’aquells que el vam estimar tant i que tenim el deure de passar el seu testimoni als que no van tenir la sort de sentir-se seduïts per aquell somriure solar i per aquelles abraçades, que em recordaven les del Solé Barberà i del Miguel Núñez, afaiçonades en la clandestinitat. I tal com vaig fer córrer al seu funeral –mentre fèiem costat al nostre heroi parlamentari Joan Coscubiela en la seva lluita sorda (pels Comuns) i constant (en la millor tradició psuquera de l’Enric)–, hauríem d’aconseguir que aquell AVE que primer li va retre homenatge dugués, per sempre més, el seu nom.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 25

Deixa el teu comentari

Scroll to top