Reordenació del mapa polític català Revisat per Revista Treball a . És evident que vivim una època on s’estan produint uns canvis sense precedents en gairebé tots els ordres de les relacions polítiques, socials, culturals i medi És evident que vivim una època on s’estan produint uns canvis sense precedents en gairebé tots els ordres de les relacions polítiques, socials, culturals i medi Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Reordenació del mapa polític català

Reordenació del mapa polític català

Reordenació del mapa polític català

És evident que vivim una època on s’estan produint uns canvis sense precedents en gairebé tots els ordres de les relacions polítiques, socials, culturals i mediambientals. Des de la pèrdua de prestigi i auctoritas d’institucions centenàries, i fins i tot mil·lenàries, com l’Església, l’exèrcit, la monarquia o la mateixa família –tot i que aquesta manté una valoració bona gràcies a la seva capacitat d’ajuda–, fins a l’escassa eficàcia de les organitzacions internacionals, la decreixent credibilitat dels partits polítics tradicionals o les greus alteracions climàtiques que, ens ho creiem o no, posen en risc la pervivència del planeta i dels seus habitants, res o gairebé res de tot allò que semblava fermament assentat manté les seves característiques més pregones.

Una bona part de la ciutadania, almenys entre persones adultes, ha passat de la sorpresa i astorament a fases successives de reflexió, anàlisi i estudi per tal de tractar de comprendre les raons dels canvis i adaptar-se a les noves realitats, per acabar en una situació de perplexitat on s’ha perdut l’estímul per entendre i s’ha incrementat el desengany per la cosa pública i el refugi en la més estricta individualitat.

Dins d’aquest panorama on hi manquen, òbviament, molts elements, s’estan produint diverses reordenacions en el mapa polític català impensables fa pocs anys. De fet, Catalunya, des de la Transició, ha presentat un mapa més ric que el de la resta de l’Estat. Si a Espanya el bipartidisme dreta-esquerra, UCD o PP i PSOE ha estat ferm fins a les darreres eleccions, amb la presència de forces petites més a l’esquerra com el PCE-IU o de matriu nacionalista basca, catalana, gallega o canària, a Catalunya sempre ha hagut una més gran diversificació. En efecte, la dreta ha tingut dues opcions, UCD-PP i CDC-CiU i l’esquerra tres, PSUC, PSC i ERC, amb modificacions dins de cada partit: el PSUC passa a ser ICV, els diferents nuclis socialistes donen pas a l’actual PSC que fou molts anys la força hegemònica de l’esquerra i ERC, al començament gairebé residual, aspira avui a ser el partit majoritari dins l’espai sobiranista o independentista. El mapa, doncs, amb la tradicional oposició esquerra-dreta, oferia cinc alternatives on a Espanya només n’hi havia tres.

Ara, l’escenari és diferent; a Espanya hi ha dues opcions de dretes, PP i Cs i dues d’esquerres PSOE i Podemos, nacionalistes a banda, mentre que a Catalunya no només hi ha canvi de partits sinó que hi ha qui malda per establir la confrontació no entre la tradicional divisió esquerra-dreta, sinó entre independentistes i no independentistes per tal de deixar al marge la lluita social i la defensa dels drets laborals i socials. Des d’aquesta perspectiva estrictament nacionalista, a la banda sobiranista-independentista se situen CiU-PDeCAT, ERC i CUP, formació de recent creació, radical i independentista, i a la no independentista hi trobem PP, Cs, PSC mentre que ICV-Comuns intenta, amb dificultats no menors, reivindicar la confrontació dreta-esquerra i assumir el paper històric del PSUC com a partit d’esquerres i nacional català alhora.

Com podem veure, només per les sigles, ja hi ha hagut evolucions i modificacions: CiU, que venia de la suma de CDC i UCD, va passar a PDeCAT per tractar de dissimular els seus orígens corruptes amb Pujol i la seva família més el 3% i altres escàndols; ICV, hereva del PSUC des de 1987, va fer primer una coalició electoral amb el partit emergent de l’esquerra, Podemos, i el nou espai que representava Ada Colau, per acabar confluint amb aquestes formacions i altres d’esquerres i ha contribuït a crear la nova força política, Comuns, que ha culminat el seu procés fa pocs dies amb l’elecció dels seus òrgans de govern. La batalla per l’hegemonia dins l’espai independentista, CUP a banda, ja que és molt menor en vots i, al final, sempre vota amb la resta, va començar fa temps i s’està aguditzant ara. Darrerament no es presenten els partits més reconeguts CiU-PDeCAT o ERC, sinó coalicions JxC o JxSí, l’objectiu fonamental de les quals és no perdre el poder i evitar que ERC faci el temut sorpasso. Ahir es va conèixer el darrer intent en aquesta direcció: es va presentar públicament la nova força política que promouen l’expresident Puigdemont i els seus fidels en contra de l’opinió del PDeCAT, que li havia ofert presidir aquest partit, i d’ERC, que confia en la seva preeminència dins de l’independentisme. Aquesta nova força, Crida Nacional per la República, CNR, llança un manifest amb voluntat transversal i majoritària on no hi poden haver més falses veritats per ratlla: des de referèndums inexistents, a mandats del poble de Catalunya sense indicar el percentatge o avals de les eleccions, no advertint que és la llei electoral i no el vot majoritari de la ciutadania qui els hi dona la majoria parlamentària. No anem bé. Vivim temps convulsos i la política i els seus instruments tradicionals, els partits, no ens ajuden a entendre la realitat ni a tractar de canviar-la.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 32

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top