Renda Bàsica Universal per a la joventut, per què no? Revisat per Revista Treball a . Fa uns dies, a un seminari de l'European Green Activist Training, organitzat per la Fundació Nous Horitzons, vaig tenir el plaer de poder escoltar Julen Bollan, Fa uns dies, a un seminari de l'European Green Activist Training, organitzat per la Fundació Nous Horitzons, vaig tenir el plaer de poder escoltar Julen Bollan, Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Renda Bàsica Universal per a la joventut, per què no?

Renda Bàsica Universal per a la joventut, per què no?

Renda Bàsica Universal per a la joventut, per què no?

Fa uns dies, a un seminari de l’European Green Activist Training, organitzat per la Fundació Nous Horitzons, vaig tenir el plaer de poder escoltar Julen Bollan, economista i investigador en la Renda Bàsica Universal (RBU). En la defensa d’aquest instrument exposava diferents arguments, però posava especial èmfasi en una paraula clau per entendre-la: la llibertat.

Aquest mateix terme era el que la diferenciava de les rendes garantides. La RBU vol ajudar a les persones abans de caure en el fracàs, abans d’haver-se d’exposar a totes les traves de l’administració competent i abans que s’imposi el camí a seguir durant la resta de la vida. És a dir, el que pretén és que les persones siguem lliures en escollir com construir la nostra existència.

Està clar que amb una mirada ecosocialista també podem parlar de Renda Bàsica Universal com a complement a una reducció d’hores de treball i, per tant, un major nombre de llocs i un millor repartiment entre gèneres del treball productiu i reproductiu. Vivim en un món finit on cap bé o recurs material pot créixer indefinidament, no podem deixar invisibilitzat tot allò que realment sosté la vida. Com deia André Gorz, filòsof i periodista a més de cofundador de la revista ‘Le Nouvel Observateur’, cal que deixem enrere el pensament d’una civilització capitalista-productivista on el que és bo per a tothom no és prou bo per a un mateix i caminar cap a un pensament postproductivista on només sigui bo per a cadascú el que ho és per a la resta. Donar-li valor al comú, canviar el model de vida individualista, reconèixer que som ecodependents i que som interdependents entre nosaltres forma part d’una base imprescindible per començar a donar valor a tots els treballs de cures, deixar enrere la idea d’ocupació completa i construir una societat amb plena activitat, que doni pes al temps, a la creació, a les cures i a la felicitat.

M’agradaria, però, centrar-me en quin impacte tindria en un col·lectiu específic, un col·lectiu que és un pilar fonamental pel futur d’una societat, que representa un alt percentatge de la població total i, a més a més, és la peça clau del país. Moltes vegades, tot i tenir això present, les joves passem desapercebudes. I és que no és una novetat que el jovent del nostre país està patint la seva segona crisi econòmica encadenada, on les xifres d’atur juvenil ens situen liderant els rànquings de la Unió Europea i on la precarització del treball assalariat sabem que suposen l’empobriment i el final d’expectatives per un futur digne. La joventut representa el futur del país, però no ho podrà ser dignament si no té un present. Sovint però, s’oblida aquest fet.

En un recent programa de ‘Salvados’, Marina Garcés reflexionava com de condemnada estava la nostra societat si formàvem professionals però els obligàvem a marxar a fora. Ara ho hem vist amb la pandèmia, on ens hem trobat sense sanitaris disponibles perquè han marxat i no pensen tornar. Però a l’anterior crisi es va deixar marxar generacions senceres de tot tipus de professions, es va obligar les joves a fer de la precarietat el seu mode de vida i la conseqüència d’això és una pèrdua de capital humà imprescindible per a la nostra societat, que començarà a notar les conseqüències, si encara no ho ha fet. Ens podem permetre tornar a cometre els mateixos errors que a la passada dècada i seguir aprofundint aquesta crisi econòmica i sistèmica en la qual vivim? Què passaria si realment apostéssim en la joventut i donéssim solucions?

Thomas Piketty, al seu llibre ‘Capital i ideologia‘, planteja una “herència universal” que doni l’oportunitat d’adquirir un habitatge o començar un negoci davant dels avantatges que hereten les grans fortunes. Per ser exactes, el que planteja és una prestació de 125.000  euros a totes les joves quan compleixin 25 anys. Això, que el més probable és que a alguns els sembli un disbarat, seria la millor eina per redistribuir la riquesa. Si les joves som hereves dels problemes i desigualtats generades per altres generacions, per què no redistribuir la riquesa per tal de garantir una correcta emancipació des d’un inici?

Malauradament, crec que estem molt lluny de les propostes de Piketty i un punt clau en això és que no seran possibles fins que trenquem la idea negativa en la societat sobre els impostos. Amb l’Ingrés Mínim Vital (IMV) aprovat fa uns mesos al Consell de Ministres pot ser que haguem donat un primer petit pas, però amb totes les dificultats que estem veient que té per tal que realment arribi finalment a la gent, sabem que la solució està en la Renda Bàsica Universal. Cal afegir que l’IMV, tot i haver millorat les seves condicions amb els nous pressupostos, no dona una solució pel jovent. Amb les noves condicions, donant per fet que s’aprovin, per accedir a aquest ingrés essent menor de 30 anys, cal d’haver estat dos anys emancipat i l’edat mínima per percebre’l són els 21 anys. Amb això està deixant fora totes les joves treballadores precàries, persones que acaben d’abandonar pisos tutelats i altres col·lectius o menors d’aquesta edat mínima.

La Renda Bàsica Universal Jove tindria un efecte catalitzador d’emancipació per les persones joves, ens permetria tenir a cadascuna de nosaltres la decisió sobre els nostres plans de present i futur, ens permetria no haver d’acceptar treballs precaris per poder sobreviure, faria que no cometéssim el mateix error de deixar marxar les nostres joves perquè en el nostre país no hi poden tenir ni un present ni un futur digne. Si volem que el nostre país tingui un futur hem de garantir un present digne a tota la gent jove, assegurar la igualtat real d’oportunitats i facilitar l’emancipació per poder escollir el seu camí. Si el present no és just, no hi ha futur possible.

 

Autor/Autora

Anna Winkelmann Larios

Estudiant i membre de Confluència Jove

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top