El relat ha mort, llarga vida al relat Revisat per Revista Treball a . El relat, en política, es pot resumir com la suma de missatges que configuren la identitat d'un projecte polític. No és un concepte nou ni innovador però és inn El relat, en política, es pot resumir com la suma de missatges que configuren la identitat d'un projecte polític. No és un concepte nou ni innovador però és inn Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » El relat ha mort, llarga vida al relat

El relat ha mort, llarga vida al relat

El relat ha mort, llarga vida al relat

El relat, en política, es pot resumir com la suma de missatges que configuren la identitat d’un projecte polític. No és un concepte nou ni innovador però és innegable la seva importància i les seves conseqüències en la forma de fer política, aquí i arreu.

James Carville, un dels artífexs de la victòria de Bill Clinton a les presidencials de 1992, exemplificava la pugna entre Demòcrates i Republicans com una lluita entre lletania i narrativa: “Els Republicans diuen que ens protegiran dels terroristes de Teheran i dels homosexuals de Hollywood. Nosaltres –els Demòcrates– diem que estem a favor d’un aire net, de millors escoles i d’una sanitat més integral.” Heus aquí la narrativa Republicana i la lletania Demòcrata.

Però, per què és més efectiu un format que l’altre?

De forma molt resumida, podríem dir que l’estructura d’una història, d’un relat, ens predisposa a escoltar. L’estructura d’un conte ens simplifica la complexitat i els obstacles inherents a qualsevol missatge polític, tot identificant entre inici i final, herois i malvats, victòries i derrotes. Aquesta estructura narrativa la tenim interioritzada probablement d’ençà que l’ésser humà es va reunir al voltant del recentment dominat foc i va començar a explicar històries.

Un dels relats que ha irromput amb més força al tauler polític espanyol ha estat el de Podem. La seva irrupció a les eleccions europees va catapultar un relat de consum intern als mitjans de comunicació mainstream amb episodis molt significats com “la remuntada” de les eleccions al 20-D, on es va aconseguir capgirar el relat establert per les enquestes i mobilitzar els votants.

Tot projecte polític té un relat, però al meu entendre cap ha estat tan potent com el relat del procés independentista. En el seu zenit era el relat més transversal pel que fa a classe social i ideologia tradicional ‘esquerra-dreta’. Capaç de produir imatges impossibles d’entendre fora del relat, com l’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez el 9-N.

Tot relat necessita un final, i quan aquest s’assoleix –i especialment quan fracassa– cal redefinir-lo i adaptar-lo a la nova etapa. Aquesta transició és complicada i plena de riscos. És aquí on el Procés ha excel·lit. Des del 2012, el relat que monopolitza la política a Catalunya ha cremat moltes etapes. Les eleccions del 2012 –i els inesperats resultats de CiU– van propiciar el 9-N, que va donar pas al “vot de la teva vida” amb les eleccions del 27-S, que al seu torn va desembocar en un 1 d’Octubre que no estava al guió aprovat 22 mesos enrere.

Cada renovació del relat suposava incrementar les expectatives per la següent. Després de matar el drac, no pots fer un spin-off de Sant Jordi jubilat. Cal matar un drac de dos caps! El fet que el relat del Procés hagi estat capaç de definir i assolir metes, una darrere l’altre, no fa més que evidenciar la seva indiscutible fortalesa.

Cal recordar, però, que les fites d’un relat no necessàriament es corresponen a canvis reals i tangibles. En el cas que ens ocupa, només cal revisar titulars del 2013 on ERC afirmava que aquells serien els últims pressupostos autonòmics. O l’enèsim dia històric sense cap efecte. Això és possible perquè quan el relat defineix un objectiu, la resta s’esvaeix, no cal saber res de què vindrà a continuació, tot es centra en el present. La rendició de comptes, per tant, queda suspesa fins a l’assoliment del renovat objectiu. Aquesta màxima l’han tingut molt clara destacats dirigents com ara Oriol Junqueres en totes les aparicions públiques que protagonitzava.

Un cop establerta la fortalesa del relat del Procés cal conèixer els seus guionistes. En el cas dels partits estatunidencs, els artífexs del relat són clarament identificables als departaments d’estratègia i comunicació. Tot relat té un artífex, un guionista o propietari. El Procés no és una excepció, però és un relat en pugna constant entre els diferents protagonistes.

Convergència ha estat al timó, definint metes i tempos, mentre la resta intentaven colar-hi matisos. Gràcies a aquesta habilitat, la presidència de la Generalitat no ha canviat de mans tot i el sacrifici de lideratges i casos de corrupció provats.

Després de l’1-O, els fets es van precipitar i el relat, havent assolit la seva última fita, buscava definir el següent pas. És evident, seguint la lògica exponencial del Procés, que convocar eleccions era percebut com un pas enrere i, per tant, una traïció. El 27 d’Octubre, a partir de la “declaració d’independència” més fúnebre de la història, el relat va impactar amb la realitat. La diferència entre “el que es diu i el que es fa” va arribar a proporcions mai vistes.

Mentre s’acatava el 155 i els partits independentistes es presentaven a les eleccions del 21-D, s’afirmava que la República ja era una realitat. Ara s’ha arribat a proposar una presidència que no rendeixi comptes al Parlament i s’estableixi a Brussel·les amb les despeses pagades per part d’empresaris a l’ombra.

Els timoners del relat han perdut el control del vaixell i la pugna és més intensa que mai. La posició hegemònica de l’independentisme està en disputa i tot apuntava que s’havia de resoldre amb una victòria d’ERC al 21-D. Puigdemont ha aconseguit mantenir el tron, però la factura acumulada d’ERC comença a ser molt alta i els republicans no semblen disposats a fiar-ne cap més.

L’any 1272, Henry III d’Anglaterra moria mentre el seu fill Edward I lluitava a les croades. Per evitar situacions d’interregne i mantenir el fil conductor de la legitimitat, el tron no podia quedar buit. La proclama “El Rei ha mort, llarga vida al Rei” servia per assegurar la continuïtat del poder sobirà.

Sembla evident que després de la degradació de les institucions catalanes, forçades al màxim a representar un relat impossible de coexistir amb el funcionament d’una administració autonòmica, s’obre un període de canvis, s’acaba una etapa. Tot i els esforços i abusos del Govern de l’Estat, no sembla que aquest sigui el punt final. L’inici i, sobretot, el rumb d’una nova etapa, serà una incògnita que no s’esvairà fins que no acabi la pugna dins les files independentistes.

De moment, assistim a l’espectacle de fi d’etapa on presenciarem noves ocurrències només a l’abast del relat del Procés. Esperem que durant el període d’interregne la degradació de les institucions catalanes no assoleixi noves fites. I com a cada final d’etapa, cridem amb resignació: “El relat ha mort, llarga vida al relat”.

Autor/Autora

Marc Bertomeu

Secretari General de Podem a Barcelona

Articles publicats : 5

Comentaris (5)

  • Pere

    I els independentistes catalans (els altres són els independentistes espanyols) continuen guanyant les eleccions… Que pesats que són!

    Responder
  • Josep Quintana

    Més que pesats jo diria mentiders patològics compulsius que abusen de la credibilitat de la bona gent per robar-los-hi el vot un cop i un altre.

    Encara que formalment tots els relats tenen la mateix estructura, mentre alguns tenen molta proximitat amb la realitat altres són una col·lecció de mentides podrides posades en fila. El relat independentista és d’aquesta segona mena, una lletania de falsedats i tergiversacions interessades. El problema és que són difoses per mitjans audiovisuals als quals la gent els hi suposa veracitat i per persones que tenen títols acadèmics reconeguts. Per exemple la catedràtica Elisenda Paluzié o el ex-conseller Mas Cullell que mentien sobre el suposat espoli fiscal per escàndol (silenciós) dels seus companys de professió. Ara tenim una col·lecció de constitucionalistes i experts jurídics dient animalades per ràdio i TV sobre les interlocutòries dels jutges.

    Pot ser que tècnicament el relat independentista estigui molt ben construït però moralment és una canallada insuportable. Com a català fa vergonya veure a alguns compatriotes meus mentint d’aquesta forma, a d’altres (la bona gent) creient-s’ho i a un tercer grup (els Comuns) no tenint valor per denunciar la mentida.

    Res de bo es pot edificar sobre mentides i tergiversacions.

    Responder
  • Lluís Torrens

    Crec que el relat l’intentes imposar tú amb les teves opininions. Per exemple: el dèficit fiscal segons el flux de benefici calculat pel propi ministeri d’hisenda va ser el 2014 de 9892 milions d’euros (darrer any publicat) http://www.minhafp.gob.es/Documentacion/Publico/CDI/Cuentas%20Territorializadas/Informe_Ministerio_SCPT_2014.pdf
    La Generalitat la va calcular pel mateix any en 10.450 M euros
    http://economia.gencat.cat/web/.content/70_analisi_finances_publiques_balanca_fiscal/arxius/resultats-BF-2013-2014.pdf

    Per si no ho sabies aquest es el metode de càrrega benefici, que no té en compte que les despeses centrals de l’estat només es fan majoritàriament a Madrid. Si es té en compte això i es compta on es gasten realment els diners, la Generalitat calcula que el dèficit per flux monetari es de 14.941 milions d’euros el 2014.

    El ministeri no ho calcula això, però dona prou indoirmació en els annexos
    http://www.minhafp.gob.es/Documentacion/Publico/CDI/Cuentas%20Territorializadas/SCPT_2014_Anexos.pdf
    per estimar que la xifra de la Generalitat no seria descabellada. O sigui que el dèficit no és un invent de quatre economistes bojos amb voluntat d’enganyar a la població.

    No soc advocat i no puc valorar si els contraris a les decisions dels jutges tenen raó, només observo que el sr. Puigdemont es passeja per Europa sense problemes.

    Responder
    • Josep Quintana

      Això em referia. Tu saps perfectament que aquests números són una aproximació tan grollera a la realitat que no resulta operativa però els defenses perquè ho creus el teu deure. Tergiversacions, mentides, cuentos chinos i disbarats sense fi per justificar un projecte polític que ha destruït la Catalunya real creant dues comunitats enfrontades.

      Hi ha cultures que accepten coses que a d’altres són tabú. A Catalunya la mentida no és que hagi deixat de ser tabú, és que és un deure patriòtic.

      I acabo amb un comentari de l’Elisenda Paluzié que pots firmar també si vols. A la tertúlia de la Mònica Terribas es va preguntar retòricament “queda algú a Catalunya que cregui que la presó i l’exili dels nostres polítics i l’aplicació del 155 són conseqüència de la DUI?, és que no us adoneu que l’estat ho hauria fet igualment?”. Aquest es el nivell de deliri.

      Responder
  • Pere

    Els catalans no voten bé, caram! Són una colla de beneits abduïts per la propaganda nacionalista! Ni el 155 no ho acaba!

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top