Regles clares, expectatives realistes Revisat per Revista Treball a . Si em demanessin que resumís en una frase senzilla què he pogut aprendre en vint anys de treballar sobre processos participatius faria servir el títol d’aquest Si em demanessin que resumís en una frase senzilla què he pogut aprendre en vint anys de treballar sobre processos participatius faria servir el títol d’aquest Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Regles clares, expectatives realistes

Regles clares, expectatives realistes

Regles clares, expectatives realistes

Si em demanessin que resumís en una frase senzilla què he pogut aprendre en vint anys de treballar sobre processos participatius faria servir el títol d’aquest article: regles clares, expectatives realistes. Em sembla el més important de tot. L’absència d’aquestes característiques és el que dóna lloc molt sovint a frustracions, malentesos i, per tant, a què aquests processos no millorin, sinó al contrari, la nostra vida política.

I la meva sensació és que aquest principi central no s’està complint en aquest llarg i complex procés de recollir l’opinió de la ciutadania que està en marxa a Catalunya. Un procés que ha d’existir per una raó molt simple, és una demanda amplíssimament recolzada per la societat catalana. Per molt que el dret d’autodeterminació sigui de plasmació complexa i no sigui senzill dir qui, quan o com té dret a utilitzar-lo, en democràcia no es pot viure a llarg termini contra la voluntat molt majoritària d’una societat de voler parlar. Però dit això, la meva sensació a dia d’avui és que el procés corre un gran risc d’aprofundir aquest sentiment de frustració política.

Imaginem per un moment (sí, ja ho sé, és poc realista) que el govern del PP decideix permetre per activa o passiva que Catalunya celebri la seva consulta el 9N.Com ens imaginem el 10N? Em temo que el plantejament de tot el procés fa que estiguin molt poc clares les regles i encara menys clares i menys realistes siguin les expectatives.

M’explico. Si el 9N hi hagués un referèndum com el que va donar lloc a la independència de Lituània (cens electoral, 84% de participació, 91% de suport a la independència), segur que el seguirien setmanes molt difícils com les que es van produir allí: amenaces soviètiques, fortes disputes internes i externes, etc. Però el final de la pel·lícula estaria clar: hi hauria un nou estat a Europa. En canvi, l’escenari català seria molt diferent a aquell, per diferents raons:

1)     No estaríem davant un referèndum com l’escocès o el lituà, fets a una població que coincideix amb el cens electoral, amb un clar mandat vinculant i amb una pregunta única, clara i rotunda. Per contra, la cerca de l’acceptabilitat legal del procés català ha portat a insistir que no es tracta d’un referèndum i que aquestes diferències en qui vota, com es vota i per a què justifiquen que es tracta d’una consulta perfectament legal.  Però tot argumentari que facilita arribar al 9N es converteix en un problema el dia 10: quantes consultes de tota mena fan contínuament els ajuntaments i governs autonòmics de l’Estat a les que no es fa cap cas i que no influeixen en cap decisió real? Moltes, la immensa majoria de les consultes que es fan (i se’n fan cada setmana) generen unes recomanacions que després s’ignoren. Amb quins arguments es defensarà que aquesta és diferent i que aquesta sí cal respectar-la quan s’ha insistit tant en què no és un referèndum? (l’únic tipus de consulta al que normalment sí es fa cas).

2)     De fet, potser tot aquest debat seria secundari amb un resultat “a la lituana”.L’evidència comparada ens diu que és molt poc habitual aconseguir la independència, contra la voluntat de l’Estat del que es forma part, a partir d’una votació popular amb majories ajustades, com les que podrien ser previsibles en un escenari d’hipotètica victòria del doble “sí” a Catalunya. Més complex encara és l’escenari, també probable, on aquesta és l’opció més votada, però té el suport de menys de la meitat dels votants. Una majoria massa ajustada, en el millor dels casos, per enfrontar-se a tot l’argumentari jurídic i polític del govern central.

3)     Finalment, el cas escocès i la pròpia experiència espanyola en referèndums ens mostra que en una campanya electoral interessant i seriosa pot passar de tot. El vot no es decidiria només en funció de quin fos l’escenari ideal de relació Catalunya-Espanya de cada ciutadà, sinó de molts altres factors (simpaties i antipaties vers el govern central i autonòmic, percepció d’on està la crisi i de com se’n reparteixen els costos, pors, conflictes difícils entre raons i emocions,…). No és cap raó per deixar de votar, però potser sí és una de les raons per les que part dels votants a priori més participatius de Catalunya (votants d’ICV i Podemos) preferirien no haver de votar (potser perquè inevitablement aquest podrà ser llegit com un suport a Mas, que molts d’aquests votants no volen expressar). En definitiva, un factor que explica que avui sigui impossible fer cap pronòstic sobre què podria passar aquell dia en obrir les urnes.

Per tant, on estaríem el 10N en aquest escenari on es permetés la votació del dia 9?. Al meu entendre, en un situació força similar a la del dia 8. És a dir, en un país on una part important de la població vol crear un estat propi i on una part molt majoritària desitja nivells d’autogovern considerablement més alts. Que cada una de les opcions sotmeses a consulta tingui algun vot més o menys que les altres no canviarà les coses, tant perquè no hi haurà majories prou rotundes com perquè només haurà estat una consulta. És a dir, Artur Mas podrà seguir negociant amb Madrid i, a més de poder posar sobre la taula enquestes, manifestacions i resultats electorals previs, podrà posar també els resultats d’una consulta… que seguirà dient el que ja sabem sobre els desitjos de la població catalana.

Aquesta és la meva interpretació de les regles i aquestes són les meves expectatives. Però em temo que ni aquestes regles són clares (fer una consulta no té res a veure amb el dret a decidir convertir-se en estat independent) per a la majoria de la població de Catalunya, ni aquestes són les expectatives que molta gent té (la relació amb Espanya quedarà resolta amb el resultat de la consulta). Per tant, més enllà del que passi entre Catalunya i Espanya, la meva preocupació principal rau en què la consulta ens pot deixar més frustració i desconfiança política. I tot això per afegir una evidència més a la taula negociadora. Em temo que el dia 10 molts pensin en aquell vell proverbi de “para este viaje no hacían falta alforjas”.

Autor/Autora

Joan Font

Investigador del Institut d’Estudis Socials Avançats (CSIC)

Articles publicats : 1

Comentaris (3)

  • Carolina Berga

    No m’ha quedat clara quina és l’alternativa realista que proposes a part de no votar en aquestes condicions… Hi ha alguna alternativa més constructiva i realista?

    Responder
  • Francesc Bellavista

    La solució és la paràlisi per anàlisi?

    La solució és no fer res perquè el camí no és recte i fa pujada?

    La solució és no votar perquè al partit hi ha pseudodemòcrates tan acomplexats que prefereixen viure de genolls a votar un dia en la vida el mateix que Mas?

    Hòstia, jo em pensava que volíem transformar la realitat. I per això cal risc.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top