Refutació dèbil de les objeccions laclaudianes a Marx Revisat per Revista Treball a . No és corrent posar-se a parlar sobre ontologia en una publicació com Treball , però els deixebles de Laclau han pres el costum de fer una desqualificació epist No és corrent posar-se a parlar sobre ontologia en una publicació com Treball , però els deixebles de Laclau han pres el costum de fer una desqualificació epist Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Refutació dèbil de les objeccions laclaudianes a Marx

Refutació dèbil de les objeccions laclaudianes a Marx

Refutació dèbil de les objeccions laclaudianes a Marx

No és corrent posar-se a parlar sobre ontologia en una publicació com Treball , però els deixebles de Laclau han pres el costum de fer una desqualificació epistemològica de Marx cada cop que n’escriuen o en parlen i voldria donar la meva opinió, deixant clar per endavant que mai he estat un creient de cap ortodòxia.

Per entrar en matèria, començaré explicant el punt de vista de Laclau i Mouffe tal com jo l’entenc. Com elles mateixes expliquen en la seva metàfora del terratrèmol, Laclau i Mouffe accepten l’existència de fets i objectes externs al discurs (elles entenen per “discurs” tot el que no sigui material), però neguen qualsevol objectivitat a les afirmacions que vagin més enllà de constatar el fenomen. En el cas del terratrèmol, accepten que existeix-hi, però neguen que l’afirmació “és un acte de Déu” sigui objectivament més real que l’afirmació “és un fenomen natural”. Dependrà del discurs dominant en cada societat, que consideri una o altra expressió  “veritable”. Dit amb més propietat, Laclau i Mouffe neguen que existeixi un metadiscurs que pugui discriminar entre discursos. Qualsevol metadiscurs no és per a elles més que un altre discurs i no pot jutjar als seus iguals. Jo discrepo radicalment d’aquest plantejament. Crec que un llenguatge en el qual sigui possible explicar no només les causes físiques del terratrèmol sinó també l’evolució del pensament religiós, des del xamanisme al politeisme i d’aquest al monoteisme i a l’ateisme, funciona com a metadiscurs d’un discurs que no ho pugui fer. També crec que inclús acceptant la inexistència d’una jerarquia de discursos, és possible classificar les proposicions discursives dins d’un d’ells en funció de la seva distància a la realitat, definint aquesta distància com la practicitat diferencial de cada proposició. Les mateixes autores Laclau i Mouffe accepten implícitament el principi de veracitat en posar-se a escriure per explicar-nos coses que consideren veritables.

Aquells lectors de més edat potser recordaran de la seva joventut la desesperació que sentien en llegir Althuser i no saber mai si estava parlant de la realitat o del llenguatge. És paradoxal que, mentre el psicoanalista insisteixi sempre al pacient sobre el principi de realitat, alguns autors de la dècada dels 60 –i molt especialment Althuser– fessin tot el contrari, utilitzant el llenguatge psicoanalític per crear uns llimbs discursius que barregen descontroladament significats i significants. Discrepo d’aquest gust per l’abstracció extrema que crea uns texts de lectura quasi impossible i que arriben a conclusions que es relacionen amb l’experiència real de forma difusa i metafòrica. Laclau i Mouffe no arriben als extrems d’Althuser, però a vegades hi estan ben a prop. Això és només una discrepància estilística, però no la considero menor, perquè la voluntat de claredat i simplicitat és part del mètode científic.

L’objecció epistemològica de Laclau i Mouffe contra Marx és doble: en primer lloc, acusar-lo del fet que la seva concepció de les classes socials sigui essencialista; en segon lloc, que sigui reduccionista (per economicista i mecanicista). Comencem per l’essencialisme i en el punt següent tractarem el reduccionisme economicista i el mecanicisme.

El debat sobre l’essencialisme té dos mil·lennis i és part d’una família de discussions molt abstractes, que implica altres conceptes com l’existència de genèrics o la formació de categories. Per al lector poc avesat, ho resumirem en poques paraules fent servir el cas de les zebres. La idea que tenim de zebra, prové d’una inducció del que tenen en comú tots els animals als quals anomenem zebres? O en realitat partim d’un a priori sobre què és una zebra i comparem als animals reals amb aquest patró? Existeix el patró a part dels individus? Una zebra és una zebra perquè té “essència de zebra” o perquè comparteix amb les altres “els trets d’una zebra”? Etc., etc., etc. Aquests debats avui en dia estan obsolets, i per tant l’acusació d’essencialisme contra Marx sona anacrònica. Està acceptat universalment que l’única cosa que existeix realment és l’univers compacte de la realitat exterior a nosaltres, que establim una distinció merament heurística entre les seves parts i que després agrupem aquestes parts de manera també heurística. Tot el coneixement és provisional i totes les eines intel·lectuals que fem servir per entendre l’univers exterior a nosaltres són artificis creats per la nostra ment dels quals prescindirem si no són útils. I això afecta les classes socials i les zebres. Quan parlem de classes socials no al·ludim a un etern platònic, sinó que definim una categoria operativa que intentarem fer servir per analitzar la realitat concreta. Si no serveix, l’abandonarem, però sempre partint de l’observació de la realitat, no d’una reflexió solipsista que per una part nega les essències i per una altra mai es refereix a cap fet empíric. Què hi ha més essencialista que la cosificació del llenguatge i el recurs continu a l’autoreferència del discurs? En cert sentit, llegint Laclau i Mouffe (com llegint Althuser) es té la sensació d’un retorn a l’escolàstica, perquè no hi ha ni un esforç per encabir la realitat en el discurs, ni un esforç per adaptar el discurs a la realitat; hom només percep la voluntat de construir un gran discurs.

Respecte a l’acusació de reduccionisme econòmic i de mecanicisme històric, a mi em resulta profundament injusta. Marx intentava entendre les societats humanes i va constatar que cada forma de produir els béns i serveis necessaris donava lloc a una estructura social i política. La separació de les instàncies econòmica i política permet estudiar-les i comparar-les. Separar i relacionar són les eines del mètode científic, com també buscar estructures profundes que expliquin les similituds entre objectes d’estudi aparentment allunyats. És obvi que les versions vulgars del marxisme, que consideren irrellevant qualsevol cosa que no sigui una relació de producció, són falses. És evident, també, que el mecanicisme teleològic de molts autors marxistes resulta grotesc i insulta el sentit comú. Ara bé, la crítica de Laclau i Mouffe cau en l’extrem contrari, i això té efectes molt greus en la seva praxi. En negar la primacia del fet econòmic, la seva transformació social deixa de tenir rumb. Qualsevol fricció que existeixi a la societat té la mateixa importància. Més encara, la rellevància que se li donarà en la lluita ve donada per la rapidesa amb la qual aquesta fricció es pot convertir en una arma. La tasca del revolucionari és aconseguir que tota la gent enfadada ho estigui amb el poder establert. Llavors, totes les causes s’unifiquen en una sola, i el líder carismàtic pot fer servir aquesta macrocausa que ha creat per assolir el poder. I aquí és on veiem la crítica que el marxisme ha de fer al laclaudisme: es tracta d’un mètode per arribar al poder (de fet, és una invitació al cesarisme, que explica moltes de les coses que passen en els partits d’inspiració laclaudiana). Però un cop assolit el poder, el laclaudisme no inclou cap voluntat de transformació social ni cap criteri per avaluar les alternatives d’acció de govern. Així doncs, el laclaudisme és bàsicament una eina per crear màrqueting electoral i agit prop, una tècnica molt més que una ideologia. El marxisme, amb totes les seves mancances i errors, i havent provocat desastres colossals per tot el món, va néixer per transformar la societat i fer-la millor, identificant l’economia com una de les principals fonts de poder i l’organització de la producció –així com el repartiment d’allò produït– com la clau per definir una societat justa.

Autor/Autora

Roman Ceano

Membre del grup de Cultura Federal i Dret a Decidir (Àmbit de Fet Nacional d'ICV)

Articles publicats : 6

Deixa el teu comentari

Scroll to top