Reforma penal: injusta i innecessària Revisat per Revista Treball a . Aquesta reforma, sense base racional i de caràcter ideològic, respon a un plantejament tant de populisme punitiu com de securitisme. [divide] Fins i tot per a u Aquesta reforma, sense base racional i de caràcter ideològic, respon a un plantejament tant de populisme punitiu com de securitisme. [divide] Fins i tot per a u Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Reforma penal: injusta i innecessària

Reforma penal: injusta i innecessària

Reforma penal: injusta i innecessària

Aquesta reforma, sense base racional i de caràcter ideològic, respon a un plantejament tant de populisme punitiu com de securitisme.

Fins i tot per a un llec és evident quan cal una reforma legal, en aquest cas penal. Només si la delinqüència puja i es fa insostenible la convivència ciutadana pacífica. Doncs bé: res més allunyat de la realitat. A Espanya i Catalunya la delinqüència baixa suaument des de fa més de cinc anys i Espanya i Catalunya són dels territoris europeu més segurs i menys violents (per exemple: taxa d’homicidis[1]. El que donen les dades oficials és més població, però menys infraccions penals registrades, de les quals més de la meitat són faltes, és a dir, infraccions molt lleus[2]).

El que ha de poder justificar el legislador d’un Estat democràtic quan empra el recurs de la llei penal és, primer de tot, justificar la necessitat d’aquest recurs. I en al cas espanyol, no està justificat. Malgrat això, el govern ha endegat una reforma penal, tot incrementant les penes i reduint les possibilitats de reinserció.

Aquesta reforma, sense base racional i de caràcter ideològic, respon a un plantejament tant de populisme punitiu com de securitisme. D’una banda, es proclama sense cap base, tal com demostren tant les estadístiques oficiales com els estudis científics seriosos, que la criminalitat no pateix cap augment. D’altra banda, es considera que qualsevol alteració d’una concepció molt plana de l’ordre ciutadà és mereixedora de càstig. L’increment del nombre d’infraccions i del volum de càstig té com a conseqüència l’increment de la població penitenciària, amb una lleu tendència a la baixa en els dos últims anys (deguda a la reforma penal de 2010). En tot cas, la població presonera està molt per sobre de la mitjana europea, també a Catalunya[3], sense cap augment correlatiu de les mesures alteratives a les penes privatives de presó i sense una implementació seriosa de mesures de seguiment i reinserció dels condemnats.

Espanya i Catalunya són dels territoris europeu més segurs i menys violents. En canvi, la població empressonada està molt per sobre de la mitjana europea, també a Catalunya.

Això té com a conseqüència principal que Espanya sigui un dels països, junt amb Polònia i el Regne Unit, que més índex de població encarcerada té. I ací tenim el resultat final d’aquesta paradoxa: el país tranquil i poc violent té el més alt índex d’empressonats d’Europa. Això vol dir que la política criminal governamental és una política criminal errònia, amb un inassumible cost econòmic i social i que aspira al càstig físic pel càstig físic. Les conseqüències: pèrdua de l’esperança personal de reinserció i, per rematar-ho, l’exclusió social. Així, la política criminal com una política pública més s’enfoca quasi en exclusiva a la repressió, tot deixant de banda els principis lliberals i democràtics de legalitat, proporcionalitat, humanitat i resocialització.

Veiem unes poques mostres. El securitisme es manifesta obertament tant en la presó permanent revisable, el que, de fet comporta una mena d’inconstitucional cadena perpètua (per assassinat i violació, en essència) i la llibertat vigilada, que ara s’estén als delictes més freqüents, fins i tot els no violents. Tanmateix, no són objecte de preocupació legal els delictes de forta alarma social, com són els financers o els de corrupció. A més, les condicions per accedir a la progressió en grau de compliment de les penes privatives de llibertat es fan més dures, la qual cosa és un fre a la motivació a la reinserció dels condemnats.

La política criminal governamental és una política criminal errònia, amb un inassumible cost econòmic i social i que aspira al càstig físic pel càstig físic.

Aquesta llibertat vigilada, ara limitada als delictes de terrorisme i als sexuals violents, pot arribar als 10 anys de control un cop excarcerat el subjecte, sense haver comés cap altre delicte. Però el més cruel és que a dia d’avui –i no s’espera per al futur– no hi ha cap mesura material que permeti aplicar aquesta disposició. Es tracta d’una enganyifa: es fa creure a la ciutadania que es modifica la llei penal i així, sortosament per manca de mitjans i d’intenció, la reforma neix morta.

El populisme punitiu el veiem en aquells fets delictius, benauradament infreqüents, però que precisament per la seva infreqüència han estat protagonistes als media: casos com el de Mari Luz han fet que fins i tot es modifiqui la secular fórmula de l’assassinat i es posi una pena única quan concorri un delicte sexual violent sobre la persona detinguda o finalment morta. Es tracta d’una reforma inútil: en l’actualitat la pena final resultant per assassinat i violació és mes greu que la futura pena agreujada d’assassinat i violació. Un cop més –el que ve sent una norma de política general– es defrauden les expectatives ciutadanes amb reformes anunciades a bombo i plateret que, en la pràctica, no ho són.

Finalment, tenim la supressió de les faltes. Doncs bé: aquesta supressió consisteix a convertir la immensa majoria d’aquestes infraccions en delictes, la qual cosa torna a suposar un nou agreujament de les penes.

En fi, som davant d’una reforma molt poc respectuosa amb les màximes d’una  política criminal moderna i d’un Codi Penal democràtic, en línia amb els principis de defensa de l’individu i de la convivència social. Deixo per a una altra ocasió una reforma paral·lela –a més del retrocés de 40 anys en matèria d’avortament– com és la de l’ordre públic. Vist que, malgrat certa agitació social, aquesta no és, en general,  violenta, i la Justícia no es decanta pels delictes més greus quan hi veu fets de rellevància penal, un dret sancionador desproporcionat en tots els sentits s’està endegant. La qual cosa representa un nou punt de profunda preocupació per a la sostenibilitat democràtica del nostre sistema sancionador.



[1] Veure Eurostat, Homicides, average per year, 2007-2009 (per 100 000 inhabitants)

[2] Doneu una ullada només al Anuario Estadístico del Ministerio del Interior, 2012 (http://www.interior.gob.es/file/63/63661/63661.pdf, p. 147

[3] Council of Europe. Annual Penal Statistics

Autor/Autora

Joan J. Queralt

Catedràtic de Dret penal a la UB. Director del TransJus

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top