Reflexionar sobre el procés. Lluitar pel referèndum Revisat per Revista Treball a . ON SOM. Llegeixo que el diputat Benet Salellas  ha guanyat un sopar en una aposta política. Jo també he guanyat una  aposta però el premi és un dinar. A princip ON SOM. Llegeixo que el diputat Benet Salellas  ha guanyat un sopar en una aposta política. Jo també he guanyat una  aposta però el premi és un dinar. A princip Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Reflexionar sobre el procés. Lluitar pel referèndum

Reflexionar sobre el procés. Lluitar pel referèndum

Reflexionar sobre el procés. Lluitar pel referèndum

ON SOM.

Llegeixo que el diputat Benet Salellas  ha guanyat un sopar en una aposta política. Jo també he guanyat una  aposta però el premi és un dinar. A principis de setembre de l’any passat una persona molt implicada en el moviment independentista, convençut de que “Junts pel sí” i la CUP aconseguirien un resultat impressionant a les eleccions del 27-S, es va jugar un dinar amb mi: Catalunya seria independent sis mesos després de les eleccions, és a dir el 27 de març de 2016. No li cobraré, perquè haver guanyat  no té cap mèrit i perquè no m’emociona celebrar la desil·lusió de molta gent amb la que comparteixo objectius  però de la que discrepo sobre el full de ruta escollit.

El meu amic no és l’únic en errar en les profecies. L’any 2014, a l’Acampada Jove de Montblanc, es va prometre als milers de joves allà concentrats que la propera edició del festival, la de l’any 2015, ja es celebraria en el marc d’una Catalunya independent: i això no ha estat així el 2015 ni ho serà aquest 2016. I alguns destacats independentistes preveien proclamar la independència aquest proper Sant Jordi, d’aquí pocs dies.

El panorama polític posa cada vegada més en qüestió un full de ruta equivocat: “Junts pel sí” i la CUP no varen saber llegir els resultats del 27-S i varen decidir enterrar la reivindicació del referèndum ( “ja hem votat” deien els que havien fet  “el vot de la seva vida” el 27-S), varen acordar auto-limitar innecessàriament  la legislatura a divuit mesos, varen aprovar una resolució al Parlament que no serveix per avançar cap a l’objectiu desitjat perquè , entre d’altres raons, resta suports internacionals,  i varen crear la curiosa  nova figura de la ponència parlamentària conjunta integrada només per dos dels sis grups de la cambra catalana en contra de l’opinió dels mateixos serveis jurídics del Parlament. I ens han explicat que al final del procés el poble podrà votar però no per decidir sobre si vol o no la independència sinó sobre si accepta o no la Constitució del nou estat independent, cosa molt diferent.

El que ha passat des de les eleccions del 27-S hauria de preocupar, i em consta que preocupa, a bona part dels sectors independentistes que creuen que cal actuar amb rigor i sumar voluntats enlloc de restar-ne. Fa pocs dies, un reconegut politòleg, expert en demoscòpia, es preguntava quants vots havien sumat “Junts pel sí” i la CUP des de les eleccions catalanes i afirmava que cap ni un.  Algunes de les coses que estan  passant son conseqüència de decisions equivocades.

UNA MAJORIA PARLAMENTÀRIA FRÀGIL.

La majoria parlamentària Junts pel sí-CUP és inestable i fràgil. “Junts pel sí”, en especial CDC, paga un preu per aquest acord que no sembla correspondre’s als beneficis polítics obtinguts . La CUP  té mala consciència per haver votat un president convergent i actua permanentment condicionada per les expectatives electorals d’” En comú podem” (“Catalunya sí que es pot” al Parlament) que poden posar en qüestió les seves previsions de creixement( o de simple manteniment). La CUP necessita compensar aquesta incomoditat amb gesticulació ( resolució del novembre, ponències conjuntes per les lleis de la desconnexió, ratificació de la resolució de novembre el mes d’abril, anunci d’una data límit per escenificar un gest de ruptura un any després de la investidura..): tot fum, però un fum difícil de respirar per al Govern de la Generalitat.  I ho complementa amb propostes com que els Mossos d’esquadra no actuïn com a policia judicial, que qüestiona un dels principis de la l’estat de dret i vol carregar tota la pressió sobre uns funcionaris enlloc de concentrar-la, tal com s’havia anunciat, en els polítics.  Però alhora, per les raons abans esposades, a la CUP li tremolen les cames davant les propostes socials de “Catalunya sí que es pot” i no dubta en deixar en minoria a “Junts pel sí” en temes com la resolució contra la reducció d’aules de P-3 al Baix Llobregat, el mateix dia que arriben a un acord sobre la ratificació light de la resolució del novembre de 2015. No sabem si hi haurà pressupostos però pinta malament.  I el malestar partidista s’ha traslladat ja a l’Assemblea Nacional Catalana.

QUIN REFERÈNDUM? QUIN DEBAT?

Està començant a emergir un altre fenomen que era fàcilment previsible: la barreja del debat sobre la independència amb el del país que volem. És una barreja lògica i necessària. Cal discutir quin país volem construir i molta gent pot acabar de decidir el seu posicionament en funció del model de societat que es vulgui impulsar. Però el full de ruta dissenyat complica el debat de forma perillosa. En haver explicat que el referèndum que es proposa serà sobre el text d’una Constitució catalana, i que aquesta consulta serà la que decidirà de forma simultània les dues qüestions, es posa en marxa un mecanisme diabòlic. Segons aquest plantejament tenim quinze mesos per fer la Constitució, però la seva elaboració i discussió, al Parlament i a la societat, s’ha de fer dins encara de l’Estat espanyol. I ningú sap respondre la pregunta de que si d’aquí quinze mesos estem en condicions de celebrar un referèndum sobre la Constitució catalana per què no podem fer un referèndum per votar sobre la independència (excepte que se’ns torni a dir que això ja ho vàrem votar el 27-S, oblidant que, en puritat democràtica, no es pot afirmar que aquell dia es demostrés que l’opció per la  independència té el suport de la majoria absoluta de la població). I com ha reconegut el mateix Artur Mas, qualsevol complicitat internacional només es pot sol·licitar a partir de demostrar de forma clara i sense equívocs que disposem d’aquesta majoria.

Han aparegut aquests dies dues polèmiques que il·lustren la inconveniència de barrejar les dues decisions. Una és la qüestió de si el nou estat hauria de disposar o no d’exercit. No és un tema menor: la defensa i la seguretat són ,en el món convuls que ens toca viure, qüestions fonamentals si es parla d’estructures d’estat. Mentre pren embranzida, fins i tot en l’enquesta interna de CDC , la idea d’apostar per  un estat sense forces armades, el Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), ubicat en posicionaments sobiranistes, ha acusat els plantejaments en aquest àmbit del Consell Nacional per a la Transició Nacional i de les diferents propostes conegudes de Constitució de “manca de seriositat i professionalitat”.

Més perillosa és encara l’altra polèmica. El manifest del grup Koiné sobre el català ha obert la caixa dels trons de la qüestió lingüística: Un estat amb una única llengua oficial o amb diverses llengües oficials?. El manifest aborda el tema des d’una perspectiva basada en una determinada visió lingüística però sembla no valorar la repercussió  política sobre una de les necessitats del procés:  preservar la cohesió com a poble i  sumar al moviment sobiranista a milers i milers de persones que tenen el castellà com a llengua pròpia. Jo m’he trobat en diversos actes polítics al Baix Llobregat amb persones  castellanoparlants que intervenien per dir que podrien donar suport a la independència si es garanteix la oficialitat del català i el castellà. Aquest no és un debat tan sols per a experts en lingüística…

La defensa i la llengua són dos bon exemples que mostren les dificultats per a definir un text constitucional. Convindria recordar que en el debat al Parlament del projecte d’Estatut, l’any 2005, el principal objecte de fricció entre les forces polítiques catalanes fou el Títol de Drets, Deures i Principis Rectors que prefigurava, amb una estructura similar a una Constitució, un model de societat: el tema més difícil de ser acordat , tancat en el darrer moment,  no fou el finançament ni el nivell d’autogovern sinó la laïcitat i el model d’ensenyament. No es poden barrejar dues decisions cabdals: primer cal decidir en referèndum si volem ser o no ser un estat independent; i després, si surt un sí majoritari, caldrà negociar amb l’Estat espanyol i la Unió Europea i fer una Constitució. Idees com les que han sorgit per evitar el conflicte entre els que voldrien la independència però potser no estarien d’acord amb la Constitució, proposant referèndums per capítols sobre el text constitucional per anar-los aprovant amb majories diferents, només poden ser enteses com a bromes benintencionades però ubicades fora de la realitat.

Si volem avançar cap a la plena sobirania cal fer-ho amb fórmules que tinguin, primer, l’acceptació contrastada de la majoria de la població catalana, i en segon lloc la dels estats que conformen la comunitat internacional. El full de ruta va establir el límit de divuit mesos aplicant de forma equivocada el model escocès: el govern d’Escòcia havia programat que necessitaria divuit mesos ,si la votació en el referèndum era favorable a la independència, per negociar amb el Regne Unit i la Unió Europea les condicions de la independència.  Aquí s’ha volgut començar a aplicar el compte enrere sense haver fet el referèndum i sense tenir obertes negociacions amb ningú. I per acabar-ho de complicar, aquests darrers dies s’observa un cert gir i ens parlen de que potser serà després de les properes eleccions quan caldrà fer la Constitució catalana…Massa confusió. Idees poc clares.

QUÈ ESTÀ PASSANT A L’ESTAT ESPANYOL I A EUROPA?

Cal tenir ben present la situació a l’Estat espanyol i a Europa. Alguns es fregaven les mans per les dificultats dels partits espanyols per fer govern: “ho aprofitarem per avançar”, ens deien; però jo no he vist cap avenç significatiu a casa nostra des de el 20 de desembre. En canvi, quan se’ns ha repetit mil vegades que el referèndum acordat amb l’Estat era una “pantalla superada” o “tornar al 2012”resulta que el referèndum català  és al bell mig del debat polític espanyol. Sí, ja sé, que alguns mitjans de comunicació de casa nostra, fins i tot algun de públic, ens anuncien cada matí  que Podemos ha renunciat al referèndum. Tot fa pensar que alguns voldrien que aquest debat acabi d’una vegada sense una sortida.  Hi ha posicionaments ben curiosos:  volen que els primers aliats potents que aconseguim ens abandonin! . Tot i que no sembla que ni el mateix president Puigdemont jutgi tan negativament el paper de Podemos….

A Europa, dissortadament entesa cada vegada menys com a projecte polític, atemorida pel terrorisme gihadista, assetjada pel creixement de la ultradreta, incapaç de fer front al repte humanitari i democràtic dels refugiats, la prioritat no és, ara menys que mai, la qüestió catalana. I a França, el nostre veí més proper, la positiva victòria de les forces nacionalistes a les eleccions regionals a Còrsega, i en menor grau, el debat sobre el nom de la nova regió que integra Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló, reforcen encara més ( si això és possible)  l’antiga visió centralista que tenalla a la dreta i l’esquerra franceses.

UN ACORD NACIONAL PER A EXIGIR UN REFERÈNDUM.

Algú des del Govern s’atrevirà a reconèixer que l’estiu del 2017 no serem independents? Com més es trigui més gran serà la decepció de la gent. Però no hi hauria d’haver decepció, si més no majoritària, si a partir de reconèixer la realitat es marquessin nous objectius amb el més ampli suport social possible. Soc dels que pensen que caldria refer, tornar a teixir, un ampli acord nacional d’exigència del referèndum.  Que ho acabi de proposar l’Assemblea Nacional d’ICV no és una qüestió menor si es té present que Iniciativa és part essencial d’En comú podem, la candidatura que va guanyar les eleccions generals a Catalunya fa ben pocs mesos. Tampoc es tracta de ressuscitar el Pacte pel dret a decidir. Han passat moltes coses i cal tenir-les ben presents. Però la bandera del referèndum suma a Catalunya, suma en determinats sectors de l’Estat espanyol i és la única opció que suma a Europa i als Estats Units. Ja sé que és molt difícil,  gairebé impossible; també ho semblava a Escòcia quan el  SNP ho va començar a plantejar. En tot cas és menys impossible que l’èxit d’una declaració unilateral d’independència amb costos interns elevats i sense cap reconeixement internacional.

No fa massa temps vàrem viure l’experiència de veure com els partidaris del dret a l’autodeterminació però que no optaven per la independència eren titllats gairebé de traïdors. Fins i tot aquests dies veiem la vergonyosa inclusió en una publicació, dins un llistat de “col·laboracionistes”, de persones que han defensat sempre  l’autogovern de Catalunya, com en Miquel Roca Junyent . I ara ja comença  a passar que els que defensen la independència però consideren que el full de ruta de “Junts pel sí” i la CUP no ens hi apropa sinó que ens hi allunya, poden ser desqualificats  per sectors que utilitzen la xarxa d’una forma cada vegada  més sectària i agressiva. A  mi m’agradaria un país on puguem reflexionar amb tranquil·litat sobre allò que més pot convenir a la nostra ciutadania. I debatre què significa el procés sobiranista en el marc d’un canvi de règim polític i del sistema de partits,  enmig d’una crisi econòmica que ha incrementat les desigualtats socials, i dins una onada d’indignació ciutadana que es veu esperonada per notícies com els papers de Panamà i que qüestiona el model econòmic en el que vivim.

Em dol  que mentre l’agressió centralista contra Catalunya continua, protagonitzada pel PP, per uns Ciudadanos que aquí coneixem prou bé, pels barons del PSOE i per pseudo-intel·lectuals que perden l’oremus quan parlen del nostre país, nosaltres ens entestem en un camí al que no li veig sortida. Perquè sortida n’hi ha: serà més lenta i complicada que la que alguns han anunciat; però hi haurà sortida en la mesura que el poble català la vulgui.


Jaume Bosch
Membre de la Comissió Executiva d’ICV i de Compromís per la Independència

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 25

Comentaris (9)

  • Avatar

    Roman

    «Si volem avançar cap a la plena sobirania cal fer-ho amb fórmules que tinguin, primer, l’acceptació contrastada de la majoria de la població catalana, i en segon lloc la dels estats que conformen la comunitat internacional.»

    Potser podriem haver començat per aqui fa uns anys i ens hauriem estalviat molts problemes que no eren nostres.

    Responder
  • Avatar

    Teresa Mira Lozano

    Estaria molt be que l’espai de l’antic PSUC ajudes a ampliar aquesta majoria. Si hagues estat així i si estigués treballant a fons per la república…. Però ara te l’oprtunitat de participar i si vol liderar el procés constituent ( per aix va ser la força més votada). #endavantrepublicacatalana

    Responder
  • Avatar

    Roman

    Liderar el procés constituent? quin procés constituent? No veig cap procés constituent…

    La veritat, crec que algun dia hauriem de deixar la politica ficció. Quan hagin passat els 18 mesos us sembla bé? o esperem sis mes per estar segurs?

    Responder
  • Avatar

    Pere

    Em sembla un article assenyat. No com algun altre. Però haurem d’explicar què farem quan el govern espanyol es negui a convocar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Esperarem 40 anys més, potser?

    Responder
    • Avatar

      Roman

      “Si volem avançar cap a la plena sobirania cal fer-ho amb fórmules que tinguin, primer, l’acceptació contrastada de la majoria de la població catalana, i en segon lloc la dels estats que conformen la comunitat internacional.”

      Per sortir del deliri s’ha d’acceptar el principi de realitat. La realitat pot cavia pero no caduca com a realitat, es la que es. Fer estrategies que proposin ignorar la realitat si no canvia en un cert temps, es mes deliri. La frase del Jaume es una veritat que no caduca. Es poden aconseguir les condicions que anomena o no, peró es un deliri pensar en independencia sense elles.

      Responder
  • Avatar

    Pere

    Als drets no s’hi renuncia. També responia al principi de realitat de l’era antiga el sistema esclavista

    Responder
  • Avatar

    Roman

    Tot respon al principi de realitat. La realitat es el que existeix realment i si volem canviar-la hem d’estar molt atents a com funciona.

    Per exemple Catalunya es un pais format per dues meitats i fer coses que separen aquestes meitats i entreguen una d’elles als seus enemics es fer mal a Catalunya que es el que fa l’independentisme dels Junqueres, Terribes, Empars Moliners, Mikimotos, Koinés, etc…

    Quan hom llegeix historia de Catalunya, troba molts moments en que pensa «vaja cagada». Per exemple tenim separar la infanteria de la caballeria durant el setge de Muret, l’herencia de Jaume I separant els regnes, l’avanç cap a Oriola al 1710, el 6 d’Octubre, regalar Barcelona a la CNT al estiu del 1936 alienant la classe mitja, etc… Ara tenim «cabrejar als castellanoparlants i identificar la cultura catalana amb un independentisme inviable en comptes de promoure la reforma del estat amb el reste de comunitats i persones que no estan d’acord en com funciona».

    Logicament es mes fàcil conformar-se quan son coses que varen passar fa segles. Quans veus la cagada devant teu amb tots els que l’estan cometent tant cofois i tant feliços de cagarla ben cagada, cabreja, per dir-ho en plata.

    Responder
  • Avatar

    Pere

    Dues meitats? Qui divideix Catalunya ets tu! Els «castellanoparlants», cabrejats? Pregunta-ho als de Súmate, per què estan cabrejats!
    Amb plantejaments etnicistes no anem enlloc.
    Es tracta de drets democràtics. Més democràcia i menys etnicisme
    Defensar les llengües minoritzades és democràtic.
    Defensar el dret a decidir dels catalans, parlin la llengua que parlin, i tinguin l’origen que tinguin, -no ens ha de donar permís Madrid- també.

    Responder
  • Avatar

    Roman

    Em sap greu dir aquestes coses peró, realmente creus que Sumate representa a algú?

    no son mes que un atrezzo del independentisme per disfressar la seva profunda arrel etnicista que prova ampliament el manifest de Koiné. I lo trist es que se la disfressa a si mateix. L’independentisme català sempre busca enganyar-se a si mateix amb fantasies d’una independencia ràpida i fácil i d’una majoria de catalans que la volen. Lo de Sumate es -si, ho sento es així- part del deliri.

    Si us plau mira els resultats electorals i veuràs les dues meitats separant-se. No es pot fer un pais contra la meitat de la seva població i quan mes feu, mes gent se sent espanyola. Aixó es el que esteu fent i quan sortiu del deliri ho entendreu.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top