Referèndum o (convocatòria de) referèndum Revisat per Revista Treball a . El 23 de març del 1977, el BOE publicava el Reial Decret-Llei de 18 de març referit a les normes electorals que havien de regular la convocatòria de les eleccio El 23 de març del 1977, el BOE publicava el Reial Decret-Llei de 18 de març referit a les normes electorals que havien de regular la convocatòria de les eleccio Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Referèndum o (convocatòria de) referèndum

Referèndum o (convocatòria de) referèndum

Referèndum o (convocatòria de) referèndum

El 23 de març del 1977, el BOE publicava el Reial Decret-Llei de 18 de març referit a les normes electorals que havien de regular la convocatòria de les eleccions generals del 15 de juny de 1977. El president Adolfo Suárez va imposar a l’oposició democràtica la Llei electoral redactada per Landelino Lavilla, ministre de Justícia, i Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, alt càrrec del ministeri i futur membre de la ponència constitucional. El Decret-Llei establia per al Congrés un nombre de 350 diputats, la província com a districte electoral –amb un mínim de dos diputats– i sistema de repartiment d’escons, a partir del 3% dels vots vàlids d’unes candidatures tancades i bloquejades, basada en l’anomenada Llei d’Hondt, en referència al jurista vuitcentista belga Víctor d’Hondt, que privilegiava les candidatures més votades. Ras i curt: una llei electoral que dibuixava un sistema de bipartidisme imperfecte: centre-dreta (UCD) / centre-esquerra (PSOE), amb una presència dels partits nacionalistes o regionalistes i, penalitzada en escons, de la dreta (AP) i de l’esquerra (PCE).

Malgrat el caràcter provisional, “reguladora de estas primeras elecciones”, la normativa aprovada ha regulat fins a la data (amb uns petits retocs l’any 1985) tots els processos electorals generals, autonòmics i municipals. Mentre la Constitució ha estat modificada quan ha convingut i sense manies, el PP i el PSOE han guardat amb pany i forrellat la Llei electoral, que continua mantenint el nombre de 350 diputats malgrat que la població hagi crescut més d’un 25% (10 milions de persones), o bé el districte electoral provincial, malgrat que el desenvolupament de l’Estat de les autonomies hagi deixat obsoleta la província com a base de l’estructura administrativa territorial. Tot fa pensar que abans tindrem reforma constitucional que no pas reforma de la Llei electoral.

A Catalunya tampoc no hem fet els deures, i continuem sense aprovar una llei electoral pròpia i tenint parlaments amb majories absolutes d’escons sense majories absolutes de vots. No tan sols no hem millorat la proporcionalitat dels vots i els escons, sinó que tampoc no hem aconseguit millorar la regulació de les campanyes, el finançament, el mailing conjunt, els debats, la limitació de mandats… Com podem fer un referèndum sense haver-nos dotat abans d’una autoritat electoral pròpia? Com podem aspirar a construir un Estat si no hem estat capaços de fer una llei electoral? Tot fa pensar, també, que serà més fàcil aprovar la república catalana i una desconnexió de la legalitat espanyola i catalana (Estatut inclòs) que no pas una llei electoral pròpia.

El mantra governamental pregona que votar és democràcia i democràcia és votar, en una tautologia tan simplista com perillosa per a un país que aspiri a gaudir d’una cultura democràtica de gruix. El mantra governamental pregona que té un mandat democràtic per a subvertir les lleis democràtiques i utilitzar de forma partidista les institucions, que són de tothom i no tan sols de qui les governa. El mantra governamental pregona “referèndum o referèndum”, quan tot indica que la disjuntiva més plausible i real és “referèndum o convocatòria de referèndum”, és a dir, la utilització partidista del referèndum per a crear un escenari electoral favorable, del qual pugui sortir una majoria de vots independentistes.

Tanmateix, convé deixar ben clar que una majoria de vots independentistes (és a dir, de les candidatures que aposten per la via unilateral) no garanteix ni la independència de Catalunya ni la celebració d’un referèndum, sinó simplement continuar remenant les cireres del pujolisme 2.0 amb la tinta de calamar del procés. De les properes eleccions hauria de sortir una majoria àmplia de diputats i diputades, més enllà dels dos terços del Parlament, favorable a un referèndum pactat amb l’Estat i el suport de la comunitat internacional. Ras i curt: sense referèndum no hi ha independència, ni Estat propi, ni Estat federal, ni res.

La confluència dels Comuns ha de tornar a guanyar la centralitat política en les eleccions al Parlament de Catalunya, amb una aposta ben clara pel referèndum però també per un govern alternatiu per fer front a les emergències socials dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país. L’aprovació dels pressupostos ha deixat palès que ERC vol substituir CiU en l’espai nacional identitari i que la CUP ha renunciat a la sobirania social per intentar revertir les dependències dels concerts de les escoles i centres sanitaris privats o d’un model turístic basat en el joc, amb unes taxes de fiscalitat que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots plegats.

Autor/Autora

Andreu Mayayo

Catedràtic d’Història Contemporània de la UB

Articles publicats : 21

Deixa el teu comentari

Scroll to top