Records infantils de la presó Model: el pintor Francisco Cuadrado, director d’una orquestra a la presó, i la nina francesa Revisat per Revista Treball a . El locutori era una habitació quadrada de petites dimensions, on darrere d’un munt de reixes s’endevinava la figura del pare. El vam anar a veure els tres fills El locutori era una habitació quadrada de petites dimensions, on darrere d’un munt de reixes s’endevinava la figura del pare. El vam anar a veure els tres fills Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Records infantils de la presó Model: el pintor Francisco Cuadrado, director d’una orquestra a la presó, i la nina francesa

Records infantils de la presó Model: el pintor Francisco Cuadrado, director d’una orquestra a la presó, i la nina francesa

Records infantils de la presó Model: el pintor Francisco Cuadrado, director d’una orquestra a la presó, i la nina francesa

El locutori era una habitació quadrada de petites dimensions, on darrere d’un munt de reixes s’endevinava la figura del pare. El vam anar a veure els tres fills, en Pere, la Betona i jo (en Toni no havia nascut), i la mare, i ens acompanyava Mossèn Rovira. Els dos grans ens vam acostar a parlar amb ell amb la contenció i seriositat que ens caracteritzava, i la Betona es va posar a plorar arraulida, asseguda a terra amb el capet entre les cames en un racó a la cantonada del locutori. En aquell moment, la Betona acabava de fer 3 anys, en Pere en tenia 5 i jo 6.

Si el locutori era un espai lúgubre i sinistre i infonia molt de respecte, entrar a dins la Model era tot un repte; el misteri i la basarda ens envaïen. Tinc un record borrós dels funcionaris que ens rebien; si no recordo malament, intentaven ser simpàtics amb els infants. Dues vegades vam entrar a veure el pare, una per Nadal i l’altra pel Pilar. Els infants menors de certa edat podien entrar a veure els familiars directes en aquestes dates. Però en canvi, tinc un record molt clar de la Galeria, les cel·les, el taller on treballaven els presos per redimir pena, on fabricaven objectes que eren posteriorment venuts en uns grans magatzems. Després de visitar el taller, ens van obsequiar a cada un amb un objecte dels manufacturats allà: a en Pere, un vaixell veler de fusta; a mi, una bosseta de mà de tapisseria amb brocats, i a la Betona, un peluix.

La segona vegada que vam visitar el pare, per Nadal, ell i els companys de la Galeria van organitzar una petita festa amb orquestra inclosa, els instruments de la qual eren els pocs objectes que podien tenir allà dins. Les pintes, embolicades amb paper de fumar, feien d’harmònica; amb les culleres, feien la percussió; amb els llapis, també; els plats eren els timbals…. i el director, el qui havia organitzat l’orquestra, era el pintor Francisco Cuadrado, de qui a casa dels pares hi ha un preciós dibuix –datat l’any 1975– d’una dona gallega, amb la següent dedicatòria: “Para mi compañero y amigo de viaje Alfonso Carlos, que ya llegamos al fin. Con fraternidad, de Fco. Cuadrado. 17-1-76”.

Després vam anar una estona a la cel·la del pare, i li vam fer uns dibuixos que va penjar a la paret:

“Veo el dibujo de María, el que hizo el día de Navidad. ¡Qué madurez! Lo empezó por arriba, fue descendiendo. Equilibrio, rigor en los trazos, profundidad en los colores. Todos los compañeros se quedaron parados de la agilidad, sentido de la composición, forma de narrarlo, de arriba a abajo. A veces, temo que la tarea de los hijos nos desborda.” (Fragment de carta escrita des de la presó Model el 30 de desembre de 1969).

El pare va estar a la presó Model dues vegades. Una, tot just declarat l’estat d’excepció a tot el país. El 24 de gener de 1969 hi va haver a casa nostra una detenció massiva. Aquell dia s’hi havien reunit una vintena de persones que ho feien periòdicament, seguint la línia del grup de la Lettre francès, en aquella ocasió aprofitant la visita de Paulette, Madame Mounier (vídua d’Emmanuel Mounier). Era un grup de persones catòliques progressistes que es trobaven per parlar dels conflictes socials i polítics, temes sindicals, la lluita dels cristians en la resistència franquista… Poc després de les 12 de la nit, van trucar a la porta i era la policia; dues fileres de policia amb casc i metralleta ocupaven el replà de l’escala, la porteria i tot el carrer. Es van emportar detingut tothom menys el nostre avi matern, dues dones embarassades i ma mare, després de molt estira-i-arronsa. Abans de marxar detinguts per la policia, les reunides i els reunits a casa van llençar aquells papers que els podien comprometre a ells mateixos o a d’altres, des de la terrassa al pati del jardiner del costat, pel vàter, i alguns dels homes van canviar de jaqueta posant-se’n del pare. D’aquella nit en conservo el record molt clar de la mare entrant diverses vegades a la nostra habitació i aixecant els nostres matalassos per amagar-hi papers i documents d’identitat.

Els fills vàrem viure aquest episodi com una part més de la tasca i la lluita del pare, la mare, els seus amics i companys i companyes. Ens van explicar que l’Alfonso i totes les altres persones havien anat a la presó “per dir la veritat”:

“Querida María,

El lunes, día 10, cumplirás 7 años. Papá no estará contigo, con todos, cuando comáis el pastel, cuando soples para apagar las 7 velas. Pero sí que estaré muy cerca de ti porque ‘t’estimo molt’ y tú ‘m’estimes molt’.(…) Hemos pasado juntos 6 cumpleaños: 3 en Málaga y 3 en Barcelona. (…)’Has d’estimar’ cada día más a todos: a mamá, a ‘l’avi’, al Pere, a la Elisabet, a la abuelita, a los tíos, a los primos, ‘als nens de l’escola’; pero también a todos los niños que sufren en el mundo. Muchas veces hemos hablado de los niños de Vietnam. Piensa en ellos y en que de ti depende también que se acaben las guerras. Si ‘estimes molt’, habrá menos guerras. Piensa que aquí hay también ‘altres pares’ que no podrán estar con sus hijos el día de su cumpleaños. Por la misma razón que no estaré yo contigo.” (Fragment de la carta escrita des de la presó Model el 8 de febrer de 1969).

L’endemà, la policia va tornar a casa a fer l’escorcoll de rigor. Van arrencar els cartells i fotografies que el pare tenia penjats al seu estudi –“la cabaña”, n’hi dèiem llavors, i encara avui, perquè és una caseta de fusta que es troba a la terrassa–, una fotografia d’Emmanuel Mounier, un cartell del Che Guevara, que un policia va trepitjar després d’arrencar-lo, i un cartell d’Andalusia on deia: “Si el andaluz acomodado piensa en Madrid, y el andaluz pobre piensa en Barcelona, ¿quién piensa entonces en Andalucía?”.

Van ser cinc setmanes a la presó. El sumari no va prosperar, la jurisdicció militar es va inhibir i el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) va sobreseure el cas al cap d’uns mesos. Però, a la sortida de la presó, el pare es va trobar sense feina; per pressions de Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme, els companys de l’Editorial Nova Terra el van acomiadar.

El 7 d’octubre de l’any 1969, el pare va tornar a entrar a la presó, per la publicació, el gener de 1967, de l’article “Aprés le Referendum la répression” al setmanari francès Témoignage Chrétien, en el qual analitzava el referèndum convocat per Franco el desembre de 1966. Hi va haver una campanya europea perquè el pare no fos empresonat, inclús amb postals, impulsada des de França per Témoignage Chrétien.

Aquell Nadal van arribar tantes joguines a casa nostra com no les havíem vist ni les veuríem mai. Eren joguines impensables en aquella Espanya fosca i dictatorial, molt atractives. I a més venien de França, Alemanya, Itàlia… d’Europa! Però els pares ens van dir que cada ú escollís una joguina, perquè les altres serien entregades a les filles i els fills dels altres presos polítics i comuns de la presó Model, que segurament no podrien tenir cap regal de Nadal ni de Reis. Nosaltres vam estar d’acord amb la proposta i els regals van ser repartits entre les altres nenes i els altres nens fills d’empresonats –en aquell moment, teníem 3 anys la Betona, 6 en Pere, i jo, 7–. Encara recordo la joguina que vaig escollir: jo, que no era gaire de jugar amb nines sinó de dibuixar i llegir i de fer menjarets, vaig escollir, però, una nineta, perquè era molt i molt francesa (encara la conservo).

En el següent fragment queda reflectit com el pare vivia aquells dies a la presó:

“Pienso, a veces, te acuerdas, en cierto sentido de la alegría que aprendimos en Bernanos, en una pobreza que nos viene dada, como si nos tuvieran en una lista, y que al irla aceptando en lo hondo revela el sentido de mucho de lo sucedido anteriormente. Apenas hay margen para los romanticismos, las tareas se cumplen austeramente, ásperamente, en un difícil desierto habitado, en la aridez de la realidad, pero todo impregnado de las más tenues y verdaderas solidaridades cotidianas.” (Fragment de la carta escrita des de la presó Model el 30 de desembre de 1969).

Tinc molt presents també les cues inacabables dels familiars dels empresonats per portar el menjar i els pocs objectes personals que els deixaven tenir a dins la presó. Els familiars dels presos polítics estaven organitzats i es donaven suport mutu i també van crear un grup de suport i ajuda als presos comuns, i així no només portaven menjar pels propis familiars, sinó que tanmateix ho feien pels comuns i els ajudaven econòmicament. Hi havia una solidaritat que transcendia els presos polítics i abastava els comuns.

“Pasado mañana ya pondremos 70. Pasaron los 50, nuestros 50, pasaron los 60, nuestros 60, aún más nuestros, más fecundos. Los 70 los iniciamos así, ha vuelto el frío, la humedad, a veces el viento, aquí no se sabe si Norte o Sur, se nos resguarda de muchas cosas. Pasan los minutos, horas, días, semanas, meses… El día del cumpleaños de Elisabet, justamente tres meses. Hay una redención valorada en mes y medio para este tiempo, ¿la otra, quién la mide? Todo recuerda nuestras tareas, cuánto quehacer por delante, y es como si supiéramos de antemano que nos quedamos a medio camino. Como la corneta que ahora suena, que no acierta a liberar el sonido que anuncia. Tareas y quehaceres que necesitan la libertad y constatar el espesor del encierro. Y día a día ir construyendo, ladrillo sobre ladrillo, esta libertad interior, la que estamos aprendiendo, levantando juntos.” (Fragment de carta escrita des de la presó Model el 30 de desembre de 1969).

Autor/Autora

Maria Comín

Historiadora

Articles publicats : 1

Deixa el teu comentari

Scroll to top