Si realment es volgués el referèndum Revisat per Revista Treball a . Absolutament tothom sap que el 1-O no serà el referèndum que permetrà dirimir la relació entre Catalunya i Espanya. De fet bona part de la ciutadania capta perf Absolutament tothom sap que el 1-O no serà el referèndum que permetrà dirimir la relació entre Catalunya i Espanya. De fet bona part de la ciutadania capta perf Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » Si realment es volgués el referèndum

Si realment es volgués el referèndum

Si realment es volgués el referèndum

Absolutament tothom sap que el 1-O no serà el referèndum que permetrà dirimir la relació entre Catalunya i Espanya. De fet bona part de la ciutadania capta perfectament allò que cap dels membres del govern volen dir públicament: tothom sap que és un nou pols amb l’Estat, una nova batalla de confrontació que alguns esperen que acabi provocant una reacció excessiva de l’Estat que obligui a actuar a la comunitat internacional i afavoreixi les aspiracions independentistes, o que, si més no, aporti valuosos rèdits electorals als subsegüents comicis autonòmics-plebiscitaris-constituents.

El component èpic de lluita contra Goliat, i sobretot el xantatge emocional de la por a que la derrota ens deixi baldats, són les emocions amb les que tàcticament compta l’independentisme majoritari per guanyar partidaris. Es tracta d’un exemple evident de la famosa táctica que expressa la frase feta “cremar les naus” o jugar-s’hi el tot pel tot: tirar pel dret cap a una batalla de quasi impossible victòria amb un referèndum unilateral que excita l’agressivitat del PP, sabent que quan la confrontació s’escalfa les alternatives intermitges es difuminen i s’alimenta la bipolarització. No és que hi hagi només dues opcions possibles i per això es produeix la confrontació inevitable, és que la confrontació alimenta la bipolarització, especialment com més intensa es fa, cosa que simplifica la realitat i obliga a triar entre independentisme unilateral o PP, “o amb ells o amb mi”, “o RUI o statu quo”, “o règim del 78 o urnes”… i versions similars tan recurrents aquests dies. Es tracta de pressionar precisament als més propers per a que s’hi sumin. Com, sinó, es pot esperar que els no independentistes d’esquerres, tot i que partidaris del dret a decidir, reconeguin i donin suport com a tal un referèndum sense garanties (independentment que el culpable sigui l’Estat), sense imparcialitat en la seva organització, sense participació del no, de resultat amb tota probabilitat independentista (per la raó anterior), condicionat al sosteniment d’un govern de dretes, i que implicaria la desobediència de la societat catalana? Doncs intentant situar-los entre l’espasa i la paret.

És un plantejament tàcticament intel·ligent per a l’independentisme majoritari, i en particular per a ERC, si bé crec que estratègicament molt equivocat si realment es vol assolir el dret a decidir, i clarament per a l’esquerra, tal i com intentaré exposar.

Tal i com està plantejat l’1-O, i de fet tot el procés especialment des del 9N, no s’ha deslligat l’assoliment de l’objectiu independentista de l’assoliment de l’objectiu del dret a decidir, ni tampoc de les legítimes aspiracions partidistes de cadascú, i això és el que dificulta suports més amplis. Per això es passa del 9N a les plebiscitàries, i del full de ruta es torna al referèndum amb la mateixa frivolitat amb  què uns mesos abans s’havia donat per amortitzat. Estic d’acord que una participació massiva, una gran mobilització el proper 1-O, podria tenir el seu efecte en desencallar la situació, potser en benefici del dret a decidir. Però malauradament no s’ha plantejat com a tal, sinó com el referèndum definitiu i vinculant, tot i les dificultats evidents. Per què? perquè el 1-O bipolaritza, com he exposat a l’inici, i en canvi una mobilització reivindicativa del referéndum permetria acollir posicions nacionals diverses (no només independentistes), i a més donaria protagonisme als partits que sempre l’han reivindicat (Catalunya en Comú i Podemos). En definitiva, perquè hi ha més interès en engreixar les files de l’independentisme, i els rèdits electorals que hi van associats, que no pas les del dret a decidir.  Tot legítim, però no pot sorprendre que generi desconfiança en tota aquella gent que, independentista o no, creu que l’objectiu nacional prioritari hauria de ser el dret a decidir, i que el progrés social no té perquè veure’s subordinat ni relegat a aquest.

Perquè si l’objectiu prioritari sincerament fos el dret a decidir, crec honestament que tot plegat es podria haver fet d’una altra manera. Si realment es cregués, fins i tot, en la conveniència i possibilitat d’un referèndum unilateral, i s’hagués avantposat la honestedat intel·lectual al partidisme, es podrien haver generat espais per estudiar el què i el com dur-lo a terme, enlloc de perdre un any, per exemple, en una ridícula, diguem-ho clar, comissió parlamentària de procés constituent (que ja ningú recorda). Es podria haver estudiat rigorosament si era possible disposar d’un cens, si era possible aprovar una llei de l’administració electoral de Catalunya, com acomplir amb els requisits de la Comissió de Venècia, si seria possible aplicar el resultat, etc… Quan vols exercir quelcom tan transcendent com el dret a l’autodeterminació de manera unilateral, i ho vols fer amb la comunitat internacional, el Govern del PP i mitja Catalunya en contra, quin sentit tenen les presses?

Però res més lluny del que ha passat. El Pacte Nacional pel Referèndum, per exemple, on hi era tothom, es va (re)crear un any després de l’inici de la legislatura, va recollir signatures i se’l va liquidar. La data i la pregunta es va decidir, en canvi, en un acte amb l’ANC i Omnium, és a dir, amb l’independentisme majoritari de sempre, en un nou exercici d’entusiasme voluntarista (i de propaganda independentista) i no pas d’anàlisi realista de com contribuir realment a ampliar els suports per fer-ho possible.

En definitiva, es podia haver pensat primer en si el RUI era realment possible i com es podia dur a terme (a nivell legal i de suport social), i després, en cas de resposta afirmativa, fer-lo. Però primer es va decidir fer-lo (ens hi juguem el tot pel tot) i després s’han posat a pensar (poc i de pressa) en el com. Poc perquè en el fons saben que no és viable, i que és una mobilització. I amb l’exigència a la resta de partits polítics, especialment als Comuns, que acatin un calendari, una pregunta, i unes condicions en les que no han participat i que, en bona mesura, no comparteixen.

Si realment es volgués el referéndum i aquesta fos la prioritat es podia haver estat més honest, i començar per reconèixer la realitat: que no hi ha un referèndum possible i un d’impossible com s’ha vingut dient, que ara per ara i amb l’actual correlació de forces (socials i polítiques) cap dels dos, ni l’acordat ni l’unilateral, es poden dur a terme. Reconèixer un obstacle, com en d’altres aspectes de la vida, és el primer pas per superar-lo. Negar-lo, en canvi, no farà que desaparegui.

I a partir d’aquí estudiar les accions per continuar reivindicant-lo i impulsant-lo.  En un recent article Jordi Muñoz afirmava que l’independentisme només té dos escenaris: o renunciar-hi o fer-lo de totes maneres. El problema és que el segon escenari no és factible, però això no implica resignar-se a renunciar-hi. Potser cal canviar d’estratègia.

Per exemple, si realment es vol aconseguir en primera instància el referèndum no té més sentit un govern homogeni en l’eix social (d’esquerres) i divers en el nacional (independentistes i no independentistes), unit per l’objectiu del dret a decidir, i per això capaç d’impulsar àmplies plataformes i majories socials i polítiques a esquerra i dreta, de l’independentisme i el federalisme, per aquest objectiu que és el que ens uneix?  És a dir, el contrari del que passa ara (un govern homogeni d’independentistes però amb persones d’esquerres i de dretes). Si el que ens uneix amb el PDeCat és una única qüestió, que és el dret a decidir, perquè cal formar-hi govern? Formem govern amb qui compartim la majoria del programa, l’esquerra, i sumem al Parlament i amb la societat en allò que és transversal amb la dreta: el dret a decidir.

Em temo, doncs, que el 2 d’octubre tindrem el referèndum de debò pendent de fer i l’independentisme majoritari presumint d’una victòria (més virtual que real) que no podrà aplicar i que l’obligarà a nous malabarismes discursius. És a dir, exactament el mateix escenari que després del 27S. I es continuarà culpant a tothom dels obstacles, però l’independentisme majoritari, si realment vol el referèndum, i vol governs d’esquerres, caldria que comencés a fer autocrítica sobre l’estratègia seguida.

Si s’hagués plantejat l’1-O com un acte més de mobilització per assolir el referèndum de debò jo formaria part dels qui li donen suport. Catalunya no seria independent 48h després, però qui creu que ho serà ara? En canvi tindríem una massa social més àmplia i transversal donant-li suport (el famós 80%), el Pacte Nacional pel Referèndum continuaria viu i fins i tot el podria haver organitzat (sindicats, associació de veïns i veïnes, Comuns i tants més…), es continuarien multiplicant i impulsant iniciatives socials i polítiques per assolir el dret a decidir… I, a més, podríem estar parlant seriosament d’un futur govern plural d’esquerres a la Generalitat.

Autor/Autora

Sergio De Maya

Politòleg, professor associat de la UB. Director de Treball

Articles publicats : 15

Comentaris (4)

  • Pere

    Observacions molt encertades.
    Però si la conclusió pràctica és que l’1-O cal quedar-se a casa, malament anem, perquè això justament és el que propugnen Mariano Rajoy, Garcia Albiol i tota la colla.
    Per això penso participar en l’1-O com un acte de mobilització per tal de fer avançar la democràcia a Catalunya i, fins i tot, a Espanya.
    Fer una altra cosa em sembla actuar, ni que sigui per omissió, com a còmplice dels enemics de la llibertat, de la democràcia i del dret a decidir de Catalunya, aspectes que formen un tot inseparable.

    Responder
    • Josep

      Qualsevol conclusió que no sigui la teva està malament, no?
      I anirem a votar a un referèndum fent veure que és una mobilització. El següent què serà? anar a jugar basquet amb patins o al cine amb vestit de bany i tovallola? Si vols votar vota que no et fa falta el meu permís però no diguis poca-soltades d’anar “com a mobilització” que al final ja ofèn que el catequistes del procés et preguin per tonto en sessió continua.

      Responder
  • Josep

    I per cert, el Mariano Rajoy, l’Albiol i toda la colla ho seràs tú.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top