Raimon, un dels nostres Revisat per Revista Treball a . El diumenge 28, Raimon va dir adéu als escenaris des del Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa, però amb un El diumenge 28, Raimon va dir adéu als escenaris des del Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa, però amb un Rating: 0
Esteu aquí: Home » Cultura » Raimon, un dels nostres

Raimon, un dels nostres

Raimon, un dels nostres

El diumenge 28, Raimon va dir adéu als escenaris des del Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa, però amb un perfecte ordre i concepció de les cançons triades.

Raimon, l’home i el cantant, és, sens dubte, “un dels nostres”, i al llarg d’aquest darrer recital va repassar el conjunt de la seva llarga carrera, tot deixant prou petjades per a descriure gran part de la seva concepció com a persona, com a cantant i com a ciutadà compromès.

Raimon va recordar les seves primeres cançons, des de “Som” fins “Al vent”, que va definir-la com el seu inici i la seva cloenda. Cantà les seves cançons més intimistes i personals vinculades a Itàlia i a l’Annalissa, passant per les cançons que representen la seva vinculació amb la llengua i la cultura catalanes, des d’una àmplia visió cultural reflectida en els versos cantats dels poetes Ausiàs March i Roís de Corella (del seu País Valencià d’origen), Anselm Turmeda (Illes) i Espriu (Catalunya).

Però Raimon també va deixar molt clars els seus orígens, que no oblida perquè no vol perdre la identitat, i malgrat el desconeixement d’alguns dels seus espectadors, que van tractar d’identificar-lo amb el crit d’«independència», ell va deixar explícites dues coses: la seva identificació amb les classes subalternes i una concepció molt clara, que va des del seu primigeni “instint de classe” fins a la seva clara “consciència de classe”.

Raimon va anar desgranant paisatges del seu pensament, com ara “No el coneixia de res”, on fa referència al lluitador desconegut, amb cinc anys de presó a l’esquena, que li explica com és d’important l’educació de la joventut si es vol alliberar. Va passar per la seva comprensió de la espriuana fraternitat plurinacional dels pobles ibèrics amb cançons com “País Basc” o “18 de Maig a la Villa”, referència del seu històric recital a Madrid.

I va arrodonir la seva adscripció ideològica, que no partidista, amb cançons clarament combatives, com “Als anys 40, quan jo vaig nàixer”, o la dedicatòria a tots els lluitadors clandestins amb la cançó que en el seu moment va dedicar a Gregori López Raimundo, “T’he conegut sempre igual”, fins a culminar amb temes com “D’un roig encès”, com ell voldria les paraules i el món, a “Jo vinc d’un silenci”, on ret homenatge a la lluita d’alliberament de les classes subalternes per part de qui no vol perdre ni els seus orígens ni la seva identitat, i com no, al “Diguem no!” de la fam que és pa dels treballadors i dels homes tancats a la presó plens de raó. I fins i tot es va esplaiar explicant la raó per la qual va cantar “Amanda com a homenatge a Víctor Jara, l’única cançó no composta per ell.

La veu de Raimon, la humanitat, la tendresa, la profunditat, la lluita que desprenen les seves cançons, ens són tan actuals ara com abans. Són cultura en estat viu. Són, alhora, defensa dels drets nacionals i dels drets socials. Són una història del nostre temps feta cançons.

Són, en gran part, un relat de la trajectòria personal de molts de nosaltres.

Va ser, en definitiva, un recital d’acomiadament acurat i encertat per part d’un Raimon en plenitud de facultats que tanca una pàgina de la seva història personal. Per sort, les seves cançons, els seus discs, continuaran amb nosaltres. Moltes vegades, per donar-nos moral en moments de defalliment.

I sens dubte, la personalitat de Raimon perdurarà sempre entre nosaltres, perquè “ELL ÉS UN DELS NOSTRES”.

Autor/Autora

Manel Garcia Biel

Militant d'ICV

Articles publicats : 3

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top