Quo vadis, Comuns?

La Història ensenya que mai s’aprèn de la Història, va deixar escrit Ciceró de forma lapidà ria. Dos mil anys després, Antonio Gramsci -que també va passar, com Ciceró, part dels darrers anys de la seva vida a Formia- reblava el clau afirmant: la il·lusió és la mala herba més difÃcil d’arrencar de la consciència col·lectiva. La Història ensenya, però no té alumnes. Recordem, ara i aquÃ, alguns afers de casa nostra i del nostre espai polÃtic.
La coalició ICV-EUiA, encapçalada per Joan Herrera, va aconseguir en les eleccions al Parlament del 2012 un 10% dels vots i 13 diputats. A les eleccions europees del 2014, col·ligats amb Izquierda Unida i amb Ernest Urtasun de candidat, vam augmentar el percentatge, amb un petit escreix. Malgrat tot, la irrupció de Podemos i l’emergència de la plataforma municipal a Barcelona impulsada al voltant del lideratge d’Ada Colau ens va fer tremolar les cames i no vam ser capaços d’evitar dos errors fonamentals: la constitució de la franquÃcia de Podemos a Catalunya i la configuració de Barcelona en Comú.
Pablo Iglesias, que pregonava que li hagués agradat militar en un partit com el PSUC, no va recordar la lliçó de la creació del PSUC i de les relacions entre el PCE i el PSUC. Ras i curt, sense la constitució de Podem Catalunya ens haguéssim pogut estalviar una pila de problemes, tot hagués estat més fà cil i Pablo Iglesias hagués pogut no tan sols predicar sinó donar exemple de la naturalesa plurinacional d’Espanya. En primer lloc, la composició d’una candidatura i d’un grup parlamentari de CSQP (un nom de pantalla d’aeroport), que ens ha tingut a tots durant dos anys amb l’ai al cor i als nostres diputats fregant el cobriment de cor (un altre dia parlaré del reconeixement que es mereix la nostra estimada patrulla nipona, Rabell i Lienas inclosos). En segon lloc, el mateix Pablo Iglesias i el conjunt de Podemos s’haguessin pogut estalviar friccions i maldecaps interns tant a Espanya com a Catalunya. I en tercer lloc, tots plegats ens haguéssim estalviat la frustració (alguns també l’emprenyada) en la creació de Catalunya en Comú i en la nova coalició electoral Catalunya en Comú-Podem.
Ningú ens ha de donar lliçons de cultura unità ria i de confluències en espais electorals i orgà nics d’esquerres, de generositat personal i fins i tot patrimonial. Ho hem fet des del nostre naixement (el PSUC, ICV i una tirallonga reeixida d’experiències municipals) i ho portem en el nostre ADN. Som d’una cultura de lluita i de govern per a transformar les coses també des de les institucions. Ningú a Iniciativa qüestionava el lideratge d’Ada Colau, ni tan sols el protagonisme de Guanyem Barcelona. Ja no érem el pal de paller i acceptà vem -a contracor, cal dir-ho- la subalternitat, però ens va doldre el veto als nostres candidats i candidates i el menysteniment costant de Guayem Barcelona. Ras i curt: sense l’Ada Colau no haguéssim guanyat l’alcaldia, però sense Iniciativa Ada Colau tampoc hagués estat alcaldessa.
En tot cas, l’error de Barcelona en Comú és la seva incapacitat de construir una organització col·lectiva democrà tica. Qui, què i com es discuteix? Qui i com es dirigeix? Qui i com s’aproven les coses? Anant al gra: a quin geni polÃtic se li acut fer una consulta sobre el manteniment del pacte municipal amb el PSC? També podrÃem fer una altra consulta d’aquà uns dies sobre si estem disposats a governar amb els vots d’aquelles forces polÃtiques que han deixat l’autogovern amb el cul a l’aire. Però, no érem un projecte municipalista? No havÃem acordat i signat amb el PSC que deixà vem al marge les qüestions nacionals? No en tenÃem prou de posar el dit a la nafra socialista dia sà i dia també? No estem en contra dels blocs polÃtics fracturats pel tema nacional? No ens adonem que el trencament del pacte ens deixa als peus del cavall de la dreta independentista? ¿No som conscients no tan sols de com governar sinó de com gestionar amb només 11 regidors en una situació excepcional i d’extrema gravetat econòmica, social i institucional? Calia, de debò, fer una consulta? Algú sap que Miquel Buch, del nucli dur del PDeCAT, president de l’Associació Catalana de Municipis i alcalde de Premià de Mar governa amb el PSC?
Bé, fem la consulta, però qui decideix que l’alcaldessa i el regidors no puguin dir la seva? Si la van donar, l’opinió i els arguments, en el moment del pacte, perquè no ho han fet ara? ¿És tan difÃcil d’entendre, que no tan sols és una irresponsabilitat polÃtica del nucli dirigent no dir ni pruna, sinó una manca total i absoluta de cultura democrà tica deixar orfe de raons els inscrits? Per cert, qui són els inscrits? No cal pensar en cap interferència russa per tenir dubtes sobre la voluntat real de la gent de Barcelona en Comú; en tenim prou amb la gent de la CUP, que es vanta d’haver participat en la consulta. Fet i fet, l’haguéssim pogut obrir a tot els cens electoral; seguint els criteris de la nova polÃtica, encara hagués estat una consulta més democrà tica. O no?
Algú és conscient que ens hem jugat l’alcaldia en un moment crucial del nostre paÃs i de construcció de la nostra força polÃtica? Algú em pot explicar com construïm la ciutat metropolitana de Barcelona sense el PSC? Em sap greu per l’Ada Colau, però en aquests moments qui exerceix millor d’alcaldessa metropolitana és la Núria MarÃn. Tan difÃcil és entendre que si perdem el Mobile World Congress serà culpa de Colau i si el mantenim serà grà cies a la MarÃn?
Se’ns ha girat més feina de la que volÃem i, sobretot, de carà cter intern, però les errades es paguen i hem de començar de nou, com l’admirat SÃsif. I el primer que hem de fer és reclamar una organització col·lectiva democrà tica a Barcelona en Comú, si més no, per poder elegir els nostres dirigents i els candidats a les properes eleccions.
Xavier Domènech en sap un niu d’Història i, per això, m’agradaria fer-la petar algun dia per a què em respongués a la pregunta que encapçala aquest article. Ben segur, que el dia que ho explicaven a classe vaig fer campana i ningú em va passar els apunts. Voldria creure que la raó, de la campana, fos que estava enamorat.
Hortènsia Grau
Grà cies Andreu per posar paraules als sentiments de molts de nosaltres, per la referència a la Patrulla Nipona de la que he tingut el privilegi de formar-ne part. Per a les que sempre hem cregut que calia sumar més gent, eixamplar el projecte ecosocialista, millorar i creixer per poder ser força de govern i transformació, el que està passant és un malson. Un Podem desmembrat en tantes faccions com cercles que imposa els seus candidats des de Madrid, sense coneixer el territori, sense lideratges, uns Comuns circumscrits a Barcelona i una part de l’à rea metropolitana i que a la resta del territori més que construir a partir del que tenien ICV, i en menor mesura EUIA, han anat a trinxar-los,una EUIA que aspira a tenir uns col.locats i una ICV noquejada, amb l’autoestima pel terra i per a mi més NECESSÀRIA QUE MAI.
Manel Garcia Biel
Estimat Andreu Comparteixo fil per randa el teu analisi, i crec que molta més gent de la nostra organització. CAL RETROBAR A LA NOSTRA ICV i com diu la Horte MES NECESSÀRIA QQUE MAI!!
Ramón Sánchez Ramón
Te’l agafo, Andreu, i el difonc.
Pere Riera
Crec que és un article injust. Si haguéssim competit amb Colau i Podem al seu moment à lgid ara segurament estarÃem fora del Parlament i amb sort tindrÃem 2 regidors a Barcelona. Ara bé, no entenc com s’han fet les llistes a Catalunya en Comú pel 21D. Els de Podem CAT arriben els últims i tenen millors llocs que nosaltres, ICV, després de la feina que hem fet i les votacions de primà ries? Qui ha negociat tan malament per part d’Iniciativa? Hem passat de tenir Coscu i Rabell al capdavant a no tenir a ningú entre els tres primers. Per exemple. A qui representa una independentista com Alamany com a nº2? No n’hi ha prou amb Domènech de suposat independent. Tornarem a picar l’ullet a l’independentisme?
Joan Manel
M’han compartit l’article aixà que el meu posicionament és una mica alié a Iniciativa, espai al que respecto i amb el que crec fermament hi ha més del que ens uneix que del que ens separa. Doncs entenc que la polÃtica s’ha de fer desde els valors compartits.
Andreu, respecte als comentaris que expresses sobre Barcelona en Comú, et deixaria caure algunes reflexions crÃtiques:
– Et recordo que els mateix espai decisió que qüestiones van ser ele que va validar la proposta de pacte amb PSC. En aquell moment el resultat li va agradar, llavors no et vaig sentir cap crÃtica sobre la democrà cia interna de Barcelona en Comú. Però com era la que t’agradava, llavors tot bé oi?
– Sobre la crÃtica que fas respecte a que l’alcaldessa ha comés “una irresponsabilitat polÃtica” juntament amb “el nucli dirigent” per “no dir ni pruna, sinó una manca total i absoluta de cultura democrà tica deixar orfe de raons els inscrits”… Hem d’entendre que el debat s’ha de reduïr a difondre consignes i a baixar lÃnia? No fos cas que les persones inscrites puguin pensar i decidir per si mateixes! On s’ha vist això en una organització polÃtica plural i amb posicionaments diferenciats, oi? Com som aquesta gent!
I respecte a aquesta mena d’avÃs final… Què vols dir? Asumiries la responsabilitat històrica d’arruinar la possibilitat de tornar a guanyar en les municipals del 2019? Quanta gent d’ICV-Barcelona pensen això? Estic completament convençut que ben pocs dels company que han participat i que avui hi participen activament compartiran cap afany de voler fomentar la divisió o introduir prà ctiques estranyes com les que dones a entendre. Doncs ells també tenen clar que és més el que ens uneix que el que ens separa, estimat Andreu.
Roman
Jo vull fer una reflexió que enllaça amb la que es pot trobar en aquest link.
La cúpula de CatComu considera que per guanyar les eleccions han de comportar-se com un partit americà , és a dir desenvolupar un hiperlideratge com el que demanen els mitjans de comunicació, fer un programa electoral tà ctic basat en enquestes, lluitar pels electors dels altres partits, etc… Com es compatibilitza tot això amb la tradició organitzativa de la III Internacional d’ICV-EUiA, amb l’assemblearisme radical de Podemos o amb l’activisme de Guanyem és el problema que tenim.
A on aquesta cúpula veu un grup cohesionat entorn d’un lÃder amb projecció medià tica i habilitat tècnica per col·locar el missatge en telenotÃcies i entrevistes radiofòniques que manega astutament les consignes assessorat per un prestigiós tècnic de mà rqueting polÃtic; la gent de les tradicions esmentades veu una camarilla diminuta que ignora a l’organització i als militants i que es dedica a fer polÃtica sense gens de respecte per la democrà cia interna.
Un debat seriós ha de tenir en compte aquest context perque ni es seriós omplir-se la boca d’assemblearisme i comportar-se com el Partit Democrata USA ni tampoc es seriòs obviar que l’aversió de l’esquerra pel mà rqueting polÃtic i el ús dels mitjans de comunicació de masses ha estat un handicap terrible durant dècades.