De quina democràcia parlem? Revisat per Revista Treball a . La satisfacció amb el funcionament de la democràcia va de baixa a molts països europeus. No solament en el nostre. S’han analitzat sovint les possibles motivaci La satisfacció amb el funcionament de la democràcia va de baixa a molts països europeus. No solament en el nostre. S’han analitzat sovint les possibles motivaci Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » De quina democràcia parlem?

De quina democràcia parlem?

De quina democràcia parlem?

La satisfacció amb el funcionament de la democràcia va de baixa a molts països europeus. No solament en el nostre. S’han analitzat sovint les possibles motivacions d’aquesta valoració negativa del sistema de govern que tenim: corrupció i incompetència del seus operadors, deficiència de les seves institucions, manca de compromís de la ciutadania, degeneració dels partits i d’altres instàncies de mediació, etc. D’aquests i d’altres factors es fa derivar el malestar de l’opinió davant de la democràcia “realment” existent. Però és menys freqüent analitzar la qüestió des d’una altra òptica. No ens hem preguntat massa sovint ni de forma sistemàtica què entenen les ciutadanes i els ciutadans per “democràcia”. Manquen respostes prou afinades a la pregunta. Convé saber-ho perquè segons quin sigui el contingut que la ciutadania atribueixi a la democràcia explicarem millor la seva valoració sobre l’experiència que en tenen. Potser amb una visió més exacta de la idea popular sobre la democràcia podríem interpretar millor la insatisfacció ciutadana sobre el seu funcionament.

El debat teòric sobre la democràcia –el que fan acadèmics i polítics professionals– no ha permès arribar a una conclusió unànime sobre què cal entendre per “democràcia”. Es contraposen diverses nocions ideals de democràcia que després serveixen per homologar o no com a democràtics els règims polítics concrets que s’examinen[1]. Però, tenim informació suficient per saber quin és el “model” democràtic que domina entre la ciutadania i no solament entre teòrics i polítics?

Un llibre recent s’ha ocupat d’explorar el contingut que l’opinió de diferents països europeus atribueix al sistema democràtic[2]. Comprova que en la seva visió de la democràcia, els europeus hi inclouen una sèrie de característiques bàsiques. Són les que corresponen a quatre grans dimensions de la idea democràtica: liberal, electoral, social i participativa. La dimensió liberal inclou, per exemple, l’imperi de la llei i la protecció de les minories. La dimensió electoral és la que contempla l’existència d’eleccions lliures, el pluralisme de partits i el control sobre l’activitat del govern. La dimensió social integra l’acció pública contra la pobresa i contra la desigualtat de rendes. Finalment, la dimensió participativa s’expressa en la possibilitat de decisió col·lectiva per via de consulta directa o referèndum[3].

La ciutadania europea atorga importància diferent a aquestes característiques i a cadascuna de les dimensions democràtiques que representen. I tampoc no són idèntiques les valoracions que se’n fan en els diferents països. La tradició històrica de cada societat i el seu context influeixen en aquestes diferències. Però, en conjunt, els europeus entrevistats atorguen la màxima importància a les dimensions liberal i social de la democràcia per damunt de les dimensions participativa i electoral. La distància no és gran, però existeix. Què passa amb el cas espanyol? També són les dimensions liberal i social les considerades més importants. Però és de destacar com a nota prou significativa que la dimensió social (lluita contra la pobresa i contra la desigualtat) passa per damunt de la dimensió liberal segons l’opinió pública espanyola. Així, es pot resumir la versió ideal que les europees i els europeus de vint-i-tres països tenen del que hauria de ser la democràcia, inclosa la ciutadania espanyola, i amb diferències i matisos en cada context estatal.

Queda pendent de saber fins a quin punt aquesta mateixa ciutadania considera realitzat el seu ideal en l’experiència política de cada dia. En altres termes, quin grau de satisfacció obté del funcionament efectiu del seus governs democràtics. Això és el que ha volgut explorar també la segona part de la recerca que comentem.

Entre l’ideal i l’experiència de la democràcia, la ciutadania europea constata l’existència de dèficits importants. Això no és cap descobriment. Però amb aquesta recerca és possible detectar en quines facetes o dimensions són més percebuts aquests dèficits. Són relativament moderats quan es tracta dels elements liberals i electorals, és a dir, els que corresponen a garantia dels drets polítics i control del govern. Però són molt més acusats quan la ciutadania valora la dimensió participativa i, especialment, la dimensió social. És en aquesta última dimensió on es registra el grau més elevat d’insatisfacció, especialment en els països de l’Europa meridional. Com es pronuncien les espanyoles i els espanyols? La seva visió és particularment negativa en la totalitat de les quatre dimensions, sempre per sota de la mitjana europea. I molt especialment en la dimensió social, que, com abans hem dit, era la més valorada en el seu concepte ideal de democràcia.

Amb totes les seves limitacions, aquest treball de recerca acadèmica és políticament significatiu i permet deduir-ne tres conclusions. La primera és que la visió democràtica de gran part de la ciutadania europea incorpora una dimensió social o finalista a la que dona una importància gran. No és un “extra” marginal, sinó que aquesta cara social és vista com a part de l’essència democràtica. La idea que la democràcia és únicament un “procediment o una tècnica per decidir”, segons han afirmat alguns teòrics i polítics, no és compartida per la ciutadania: per a ella, la democràcia és un procediment per decidir, però aplicat a objectius socials. La segona conclusió és que aquesta dimensió social és la que més es troba a faltar en l’experiència concreta del govern democràtic de bona part dels països europeus. De manera destacada, això passa en el cas espanyol.

La tercera i última conclusió –si fem cas de les anteriors– és que no seran suficients ni les reformes institucionals ni la substitució del personal polític per aconseguir una democràcia més ben valorada. Caldrà parar molta més atenció a l’aplicació de polítiques que tinguin molt més en compte la dimensió social assumida per la ciutadania com a component democràtic essencial. Si no es fa així, la insatisfacció democràtica no disminuirà. Al contrari, augmentarà, i posarà a prova l’actual posició favorable a l’ideal democràtic que conserva la ciutadania. La temptació dels “autoritarismes electorals” pot ser perillosament seductora si s’acaben frustrant les expectatives dipositades en la dimensió social de la democràcia. És una lliçó que haurien d’escoltar tothom qui se sent sincerament preocupat per la insatisfacció popular amb el funcionament democràtic.


[1] Com a mostra de fa vint anys, cfr. Collier D.- Levitsky, S. (1996).- Democracy “with Adjectives”: Conceptual Innovation in Comparative Research. Working Paper #230. Kellog Institute.
[2] Ferrín, M.- Kriesi, H. (eds.) (2016).- How Europeans View and Evaluate Democracy. Oxford: Oxford University Press.
[3]Les característiques retingudes pels autors de la recerca corresponen a preguntes incorporades al European Social Survey (www.europeansocialsurvey.org), en la seva edició de 2012. Això limita les possibilitats del repertori seleccionat, tal com accepten els mateixos autors.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 12

Comentaris (1)

  • Pere

    Sense el desenvolupament de la dimensió participativa de la democràcia, és a dir, sense la implicació activa dels ciutadans en la política, les altres dimensions i la mateixa democràcia estan condemnades al fracàs, em temo.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top