Quin país i quina indústria química volem? Revisat per Revista Treball a . L’accident del passat 14 de gener a l'empresa IQOXE, al complex petroquímic de Tarragona, amb el trist balanç de tres persones mortes i vuit ferides, ha revifat L’accident del passat 14 de gener a l'empresa IQOXE, al complex petroquímic de Tarragona, amb el trist balanç de tres persones mortes i vuit ferides, ha revifat Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Quin país i quina indústria química volem?

Quin país i quina indústria química volem?

Quin país i quina indústria química volem?

L’accident del passat 14 de gener a l’empresa IQOXE, al complex petroquímic de Tarragona, amb el trist balanç de tres persones mortes i vuit ferides, ha revifat l’etern i darrerament silenciat debat sobre el model socioeconòmic del Camp de Tarragona, i específicament sobre la concentració d’activitat industrial d’alt risc al sud del país. Un debat que inclou la seguretat i l’actuació de l’administració, del govern de la Generalitat, envers les seves responsabilitats tant de control de l’activitat empresarial com d’informació, transparència i protecció a la ciutadania. I, en darrer terme, potser d’una manera més minoritària però essencial, inclou també el debat sobre el futur d’aquesta indústria en un escenari de canvi climàtic, descarbonització i necessària transició ecològica.

Sobre l’accident, a mesura que han anat passant els dies tenim més informació i esperem que, quan acabi el procés judicial, podrem saber què va passar exactament. Però, a data d’avui, podem constatar ja fets molt preocupants i que el Govern sembla voler minimitzar fent gala d’una irresponsabilitat intolerable en una societat democràtica.

Abans que res, cal fer memòria i recordar que durant els darrers nou mesos ja s’havien produït ja tres accidents al complex petroquímic: la deflagració i fuita d’amoníac a Carburos Metálicos (1 mort i 1 ferit molt greu, el 31 de maig de 2919), l’incendi a Miasa (el 7 de juliol de 2019) i l’incendi a Clariant (el 12 de juliol). Tot i la conseqüent activació de l’anomenat Plaseqta per aquests accidents, o precisament per les insuficiències mostrades, CCOO ja va denunciar i exigir aleshores la revisió de tots els plans de seguretat.

Pel que fa concretament a l’empresa IQOXE, sorprèn que ja hagués estat sancionada en quatre ocasions (una d’elles, per excés de producció) però amb multes irrisòries, si tenim en compte el seu volum de facturació, o fins i tot, com el 2015, amb un expedient que ni tan sols va acabar en sanció.

Un altre aspecte no menys rellevant és el fet que, com el nostre espai polític hem denunciat reiteradament que succeeix també a les centrals nuclears d’Ascó i Vandellós, diversos factors han agreujat en els darrers anys el risc d’accidents a la petroquímica: les jubilacions de personal format, les retallades, la manca de formació i les subcontractacions per abaratir costos de producció són realitats que fins i tot preocupaven específicament el cap de planta d’IQOXE, mort precisament per culpa de l’accident.

La pregunta és: Què feia l’administració? Què feia el Departament d’Empresa i Coneixement, responsable d’Indústria? Què feia el Departament de Treball? Doncs sembla que seguien tots instal·lats en aquell Govern “bussines friendly”, en el sentit més pervers del concepte “amic del negoci”. No pas en el sentit de facilitador, sinó de permissivitat, connivència i deixadesa de responsabilitats. El marc polític d’aquests anys ho ha facilitat, perquè els focus anaven en una altra direcció.

Quan vaig tenir responsabilitats al Departament d’Interior a Tarragona amb el conseller Joan Saura, sempre pensava que, malgrat tot el que ens passava, teníem molta sort. Què hagués pogut arribar a succeir, per exemple, amb l’incendi de Vandellós 1? I ara, que hagués pogut passar si en l’accident d’IQOXE la placa metàl·lica de gairebé una tona de pes que va impactar a l’edifici de Torreforta i va causar un mort a 2’5 km de la planta hagués impactat contra qualsevol tanc d’alguna indústria del costat, provocant l’anomenat “efecte dòmino”? Imagineu l’escenari i recordeu Seveso i Bhopal…

Hem de parlar de sort perquè, desgraciadament, no tenim la seguretat garantida. O almenys així va quedar palès en aquest accident en que es van incomplir tots els protocols que recull el Plaseqta. Les sirenes que havien d’haver sonat per avisar del confinament no ho van fer. Les informacions emeses van ser contradictòries, posant en risc la població i els mateixos cossos operatius que actuaven a l’emergència. I la cirereta del pastís va ser la compareixença del conseller d’Interior dient a la vegada que no hi havia perill però que la gent no sortís de casa. És a dir: desinformació d’aquella que provoca pànic i desconfiança.

Tot plegat no és casualitat, ni una maledicció divina. És el fruït de les polítiques (per dir alguna cosa) de seguretat i protecció civil dels darrers anys, en què, per exemple, no s’ha desenvolupat tot el potencial del Centre d’Emergències 112, no s’han fet simulacres amb població des del 2007, no s’han incorporat nous sistemes d’avisos per telefonia mòbil tal i com estava projectat… Per no reiterar també la manca d’efectius i d’equips de protecció.

El que és més terrible és la desconfiança de la població en una administració que, amb aquestes actuacions, perd tota la credibilitat i confiança. Arribats en aquest punt, cal demanar responsabilitats polítiques i, si s’escau, dimissions.

La indústria química de Tarragona representa el 50% de la producció química de Catalunya i el 25% de l’espanyola. Genera uns 6.000 llocs de treball directes, amb una repercussió directa o induïda sobre 40.000 llocs de treball. Més d’un 50% de les exportacions de Tarragona són productes químics. És una activitat econòmica que incorpora talent i va de la mà de la universitat, i que paga, en comparació a la resta de sectors, bons salaris. És una acivitat que engreixa els pressupostos municipals de petites poblacions a través de l’IAE que paguen les companyies i que conviu amb l’altre gran motor econòmic del territori, que són el turisme i els serveis. Tot plegat, un tàndem de difícil equilibri.

Cada dia aquest model és menys eficaç en termes econòmics i té mes detractors entre la població progressivament sensibilitzada en qüestions com la qualitat de l’aire que respirem. En l’escenari actual de canvi climàtic i necessitat de descarbonització de l’economia, cal preveure una reconversió per a aquest sector, una transició ecològica  basada en la sostenibilitat. El Pacte Nacional per la Indústria, signat el 2016, podia haver estat una oportunitat per començar a treballar en aquest sentit, però no ho ha estat.

La concentració actual d’indústries contaminants i perilloses en un territori reduït als polígons nord i sud del Camp de Tarragona no es pot seguir ampliant. Cal un pla de transició que, basat en els principis de la química sostenible o “green chemistry” faci possible el canvi de paradigma. Cal abandonar aquelles activitats més contaminants i amb més risc per a la població, substituint-les per noves activitats industrials. Això és possible, només cal la voluntat política per impulsar-ho, les inversions necessàries amb R+D, la capacitat de lideratge i concertació amb els diferents agents, i les ganes de fer d’aquest país un espai més segur, equilibrat i habitable per a tota la ciutadania. També la del sud.

Autor/Autora

Hortènsia Grau

Exdiputada d'ICV-EUiA al Parlament

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top