Qui té por dels referèndums? Revisat per Revista Treball a . L’ofensiva contra els denominats “populismes” ha trobat en els referèndums un nou motiu d’escàndol i alarma. La crítica a aquesta eina de participació democràti L’ofensiva contra els denominats “populismes” ha trobat en els referèndums un nou motiu d’escàndol i alarma. La crítica a aquesta eina de participació democràti Rating: 0
Esteu aquí: Home » Opinió » Qui té por dels referèndums?

Qui té por dels referèndums?

Qui té por dels referèndums?

L’ofensiva contra els denominats “populismes” ha trobat en els referèndums un nou motiu d’escàndol i alarma. La crítica a aquesta eina de participació democràtica s’ha anat desplegant de manera més o menys descarada. De vegades, amb tons erudits quan s’invoquen les teories de la decisió racional i de la dificultat de decidir mitjançant l’agregació de preferències. De vegades, amb atacs estripats contra la presumpta ignorància o irresponsabilitat de l’electorat. El resultat és que ciutadans de bona fe s’han sentit afectats per aquesta crítica i expressen dubtes sobre la idoneïtat de l’instrument del referèndum com a eina democràtica.

L’exemple més recent el tenim en la valoració del resultat del referèndum britànic sobre la permanència a la UE, amb el triomf del Brexit. Ha servit per alimentar novament les desqualificacions del referèndum com a mecanisme d’expressió ciutadana. El resultat –la victòria del no- ha estat denunciat com a producte d’emocions primitives, del ressentiment, de la xenofòbia, de l’escassa informació sobre els beneficis de la integració a la UE, etc. S’ha afirmat que una qüestió tan transcendental com aquesta no havia de ser sotmesa a la valoració d’una opinió manipulable i poc informada. Els governants que ho van permetre -s’ha dit- van pecar de frivolitat i ingenuïtat, defugint la seva pròpia responsabilitat de decidir.

Em pregunto, però, quina hauria estat la valoració que alguns d’aquests detractors del referèndum del Brexit haguessin fet si el resultat hagués estat el contrari, és a dir, una majoria favorable a la permanència del Regne Unit a la UE. No em costa imaginar que, en aquest cas, s’hagués lloat la maduresa de la ciutadania britànica en apreciar “l’europeisme” del Regne Unit, el seu sentit històric per superar un aïllament anacrònic, la seva capacitat per esquivar la demagògia dels “brexiteers”, l’haver sabut ponderar el valor dels beneficis de la integració respecte dels costos suportats, etc. Potser fins i tot s’hagués admirat el tradicional sentit democràtic del govern britànic en consultar aquesta qüestió a l’opinió pública quan no li era constitucionalment necessari fer-ho, buscant així un plus de legitimitat per a la seva decisió.

Són reaccions imaginades a un resultat no produït. Però són reaccions que no “sonen” ni inversemblants ni extravagants. Són perfectament possibles. Si és així, per què tenen un sentit tan diferent de les que ha generat el resultat real del Brexit? Probablement, no per raó del recurs al referèndum com a instrument de consulta, sinó per raó del resultat que la consulta ha produït. Si el resultat agrada, no hi ha objeccions; o les reserves són menors. En canvi, si el resultat ens és desfavorable, es considera l’instrument inadequat, prescindible i fins i tot contrari a una certa “essència” de la democràcia.

Aquest rebuig oportunista de la consulta popular directa revela una desconfiança de fons en la capacitat ciutadana per orientar el sentit de les decisions que afecten la comunitat. Especialment, quan es tracta de decisions de transcendència sobre el model social, econòmic o polític. Són qüestions –diuen- que els ciutadans haurien de deixar en mans d’una elit reduïda, capaç de valorar amb el seu bon sentit els pros i contres de cada opció i, per tant, d’arribar a acords sobre l’orientació més convenient per al conjunt social.

La versió més exigent dels opositors a les consultes populars aspiraria a deixar les decisions fonamentals en mans dels “experts”, un grup restringit constituït per dirigents econòmics, acompanyats per líders d’alguns partits, aristocràcia burocràtica i uns pocs “creadors” d’opinió. Aquest desideràtum “postdemocràtic” és el que està prenent forma des de fa uns anys a escala estatal i, sobretot, supraestatal. Segons aquesta visió, la complexitat de les qüestions a decidir inhabilita la ciutadania per intervenir directament en el debat i la decisió. És perfectament comprensible l’al·lèrgia al referèndum d’aquesta opció com a instrument de govern. Perquè, des del seu punt de vista, només és acceptable i justificat el govern del cercle restringit dels qui saben “de què va la cosa”.

Més complicada és la posició d’una versió “light” d’aquella resistència al referèndum que el descarta perquè diposita tota la seva confiança en la democràcia representativa. En aquest cas, s’atribueix als gestors de la representació, els polítics elegits, la responsabilitat de deliberar i prendre decisions d’interès comú. No haurien mai d’abdicar de les seves funcions i refugiar-se en instruments de consulta directa a la ciutadania que presenten molts inconvenients i de gran importància.

Els arguments que utilitzen contra els referèndums semblen raonables. Afirmen que són instruments fàcils de pervertir: simplifiquen les opcions en contrast, es presten a propaganda demagògica, es converteixen en plebiscits sobre personalitats, afavoreixen qui té més recursos econòmics per fer una campanya, s’adrecen a ciutadans que no estudien a fons les propostes, etc. Però aquesta argumentació té un punt feble molt clar. Els inconvenients que s’atribueixen a la consulta directa també els veiem contínuament en les eleccions parlamentàries: simplificació de les alternatives, propaganda demagògica, personalització de les opcions, desigualtat de recursos econòmics entre contrincants, poca inclinació dels electors a analitzar els programes dels candidats, etc. Si aquests defectes valen per desqualificar el referèndum com a instrument de participació, per què no valen per prescindir de les eleccions parlamentàries?

Extremar, doncs, la crítica a les possibles perversions de la consulta directa ens acosta perillosament a la desqualificació del sufragi universal com a forma d’intervenció ciutadana en el govern de la comunitat. Fa sospitar d’una certa enyorança d’aquella etapa predemocràtica del liberalisme on el reconeixement d’alguns drets no comportava la participació plena i igual en la vida política. Perquè aquesta participació estava reservada als denominats “grans contribuents”, jerarquies administratives i elits acadèmiques, és a dir, els “experts” que pretenien acaparar el coneixement i el seny polítics d’aquella època.

D’on ve, doncs, aquesta por al referèndum? Potser és la mateixa por -latent o explícita- generada pel risc que el sufragi universal provoca en els qui desitjarien tenir sempre ben controlats els mecanismes de decisió política.   S’atribueix a Molotov –aleshores ministre d’Afers Exteriors de l’URSS- l’afirmació que l’inconvenient de les eleccions lliures és que no és possible assegurar-ne el resultat. Alguns crítics liberals del referèndum opinen de manera similar al polític bolxevic quan es tracta d’aquest instrument de consulta popular.

Acceptar sense por aquesta eina de participació democràtica no significa ignorar la necessitat de requisits i garanties de procediment per al seu bon ús: respecte de la qüestió a consultar, del quòrum i de la majoria que es requereixen, de la regulació de les campanyes i del seu finançament, etc. És a dir, igual que són necessàries determinades condicions i garanties per validar la celebració d’eleccions parlamentàries quan es vol obtenir la representació més autèntica possible de les preferències partidistes de l’electorat. Perquè allò que pot desqualificar un referèndum o unes eleccions no és l’instrument en si mateix, sinó la forma en què es practiquen.

Per tant, i des d’una convicció democràtica de debò, sembla difícil rebutjar –com ara ho estan fent alguns- el recurs al referèndum com a instrument de participació popular, tant si es tracta d’opinar sobre qüestions polítiques com socials o econòmiques. Una convicció democràtica de fons hauria de predisposar a l’acceptació de la voluntat popular expressada en un referèndum celebrat en condicions adequades. O, al menys, tan adequades com les observades en unes eleccions raonablement lliures i competitives.

Per això, crec que en aquesta ofensiva dialèctica contra el referèndum –a partir dels resultats de la consulta grega de 2015 i de la britànica o colombiana d’enguany- s’està jugant una altra de les batalles per l’hegemonia ideològica contemporània entre dues tendències: la que vol instal·lar una democràcia política “minimalista” que no s’interfereixi en les grans decisions socioeconòmiques i la que vol avançar i aprofundir en la participació igualitària de la ciutadania en totes les qüestions que l’afecten. Aquí i arreu del món.

Autor/Autora

Josep Maria Vallès

Catedràtic emèrit de Ciència Política de la UAB

Articles publicats : 9

Comentaris (4)

  • Pep Illa

    Enhorabona per aquest article valent i sobretot de radicalitat democràtica.

    Responder
  • Theresa

    Many many qulitay points there.

    Responder
    • Roman

      I am sorry to say that I do not see any good point. What I see is an atack to parlamentary democracy and a praise for “direct” democracy i.e. post-democracy. This article fits very well in the current revival of the 1930s ideas, calling for a direct relationship between the people and the leaders, taking out the mediation of a corrupt and selfish “political class”.

      What we need is political parties that represent the people, not a ghostly “new democracy” based on referendums and demagoguery. Please check history before casting aspersion on parlamentarism. Tx.

      Responder
  • Roman

    La democracia representativa te dos enemics. Un es certament la presa de decisions a base d’experts peró l’altre es el presidencialisme a base de referendums.

    Pel que fa al primer, els economistes pseudo-experts que han forçat a tot l’arc parlamentari a implementar politiques neoliberals son les culpables de la deslegitimació del sistema que estem patint. La sortida de la crisi del 2008 a base culpar al estat del benestar i impedir que els propietaris d’actius financers paguessin els seus errors es la causa principal del ascens dels populismes, dels anti-casta, dels anti-pobres i dels anti-futur, que de tot n’hi ha.

    Ara bé, considerar que la salvació de la democracia son els referendums es ben tonto perque es clar que els referendums son un altre enemic de la democracia representativa. Hagués estat el que hagués estat el resultat del referendum del Brexit, hauria estat producte d’un procés de decisió pataologic i basat en la demagogia tal com diu l’article. Els referendums tota la vida han estat un instrument del populismes.

    A Catalunya, els politics catalanistes que no volen que la demagogia del Junqueres els sumés amb el PP i Cs han trobat en cridar “referendum, referendum!” una sortida al seu problema. No obstant aixó, es clar que un referendum a Catalunya partirà politicament la societat i destruirà definitivament el catalanisme de majories que va sortir de la transició. La solució ha de venir de a democracia representativa que elabori un nou consens.

    I per acabar, en el cas de l’economia es clar que fa falta també que es tregui de les mans de pseudo-experts ultraideologitzats com el Sala-Martin i es posi en mans de politics d’esquerres que no siguin titelles dels grans propietaris d’actius financers com eren les politics de la Tercera Via de Blair.

    Responder

Deixa el teu comentari

Scroll to top