A qui s’ha de fer cas? Revisat per Revista Treball a . Qualsevol persona que hagi llegit els diaris del dia vint-i-quatre de desembre o que hagi escoltat altres mitjans de comunicació no podrà deixar de sentir-se co Qualsevol persona que hagi llegit els diaris del dia vint-i-quatre de desembre o que hagi escoltat altres mitjans de comunicació no podrà deixar de sentir-se co Rating: 0
Esteu aquí: Home » Catalunya » A qui s’ha de fer cas?

A qui s’ha de fer cas?

A qui s’ha de fer cas?

Qualsevol persona que hagi llegit els diaris del dia vint-i-quatre de desembre o que hagi escoltat altres mitjans de comunicació no podrà deixar de sentir-se confosa i perplexa davant la flagrant contradicció que posen de manifest les declaracions del president Puigdemont i les del vicepresident Junqueras, per esmentar només les de les dues principals figures executives del Govern català i membres de la candidatura Junts pel Sí, l’endemà de la cimera de partits, institucions i representants diversos del teixit associatiu català, celebrada a una sala del Palau del Parlament de Catalunya, prèvia convocatòria solemne del President de la Generalitat amb l’objectiu de passar del Pacte Nacional pel Dret a Decidir al Pacte Nacional pel Referèndum. Si hi afegíssim les de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, o les d’una parlamentària de la CUP, Anna Gabriel, el panorama encara seria més discordant. En efecte, mentre el president de la Generalitat, que havia dit rotundament poques setmanes abans en el plenari del Parlament “referèndum o referèndum”, aparca la seva unilateralitat per aconseguir el suport dels comuns -com deia un titular de primera pàgina de La Vanguardia-, el vicepresident de la mateixa institució, que té l’encàrrec formal del president de tirar endavant el referèndum, insisteix en la votació referendària encara que l’Estat la rebutgi, ja que el seu partit, ERC, mai condicionarà el referèndum al permís del Govern de Madrid.

Si per a un lector de Catalunya mitjanament informat, el resultat de la cimera és, com a mínim, poc clar, és evident que per a alguna persona de fora, de la resta d’Espanya o del món, és impossible d’entendre. Aquesta calculada i volguda ambigüitat només serveix per guanyar temps, per escenificar falses unanimitats i per simular, els uns, diguem els independentistes, que han portat al seu camí els comuns, i els altres, diguem els defensors del dret a decidir però no necessàriament independentistes, que han fet reconèixer als independentistes que cal pactar i consensuar el contingut de la consulta per tal que sigui vàlida i reconeguda arreu. De fet, el resultat de la cimera aprofundeix en la línia de la resolució que Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP) va presentar i  va fer aprovar en el debat sobre l’estat de la nació de fa poques setmanes al Parlament català. No oblidem, però, que en la mateixa sessió s’aprovà una altra resolució de JxS i la CUP de caràcter unilateral.

Mentre uns aspiren a embolicar tant la troca que els comuns hi quedin enredats sense poder-ne sortir, o que el preu de sortir-ne sigui massa elevat, i que així la majoria dels partidaris de la consulta sigui aclaparadora, cosa que ara no passa amb els defensors de la independència, els altres malden per evitar que tornem a fer el ridícul convocant una consulta sense acords i sense possibilitat de ser reconeguda dins i fora del país. Personalment em sento còmode en aquesta orientació i no dubto que, de la mateixa manera que ICV es va apartar de la deriva adoptada de forma unilateral pels partidaris de la independència que canviaren el dret a decidir per la independència sense més i, en conseqüència, va abandonar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que quedà mort i enterrat fins fa deus dies, quan va ressuscitar i es va transfigurar en el Pacte Nacional pel Referèndum, també tinc el convenciment que els comuns, si no s’arriba a una consulta pactada i reconeguda, també abandonaran el Pacte Nacional pel Referèndum i deixaran que els independentistes segueixin sols els seu peculiar recorregut.

Sense dir que aquesta qüestió no és important, sí que vull dir alt i clar que em sembla molt lamentable que tota l’atenció política, intel·lectual, social, periodística, o gairebé tota, estigui pendent del “procés” de forma escandalosament majoritària i que temes com el 60% de pensionistes per sota del salari mínim, la insignificant quota de refugiats acollits a casa nostra, els milers i milers de refugiats ofegats a la Mediterrània l’any 2016, els atemptats terroristes a Àfrica, Orient Mitjà i Europa, l’atur i el treball precari, la progressiva deriva populista i xenòfoba a molts països europeus, les eleccions a estats clau de la Unió Europea l’any vinent, la guerra siriana, el nou desacatament per part d’Israel de la darrera resolució de l’ONU sobre els assentaments il·legals en terra palestina, la condemna judicial sense conseqüències pràctiques per a la Sra.  Lagarde que seguirà al front del  FMI – i ja van tres màxims directius d’aquest organisme condemnats per la justícia-, la conxorxa entre PP i PSOE per ressuscitar el bipartidisme i fer veure que ni Podemos ni C’s tenen cap paper a Les Corts Generals, etc. i tants i tants altres temes de vital importància  passin mig desapercebuts.

Acaba l’any 2016. Voldria esperar, i així ho desitjo a amics, companyes, lectors, que el 2017 ens ofereixi perspectives més engrescadores, més justes, més solidàries i més amables. Tothom hi pot contribuir, tothom ho hauria de fer.

Autor/Autora

Eulàlia Vintró

Membre del Consell Nacional d'ICV

Articles publicats : 26

Comentaris (1)

Deixa el teu comentari

Scroll to top