A qui pertany la ciutat? Revisat per Revista Treball a . Som moltes les dones que ens hem preguntat si els carrers d’una ciutat estan fets per a nosaltres. Som moltes les dones que accelerem el pas quan ja és fosc i t Som moltes les dones que ens hem preguntat si els carrers d’una ciutat estan fets per a nosaltres. Som moltes les dones que accelerem el pas quan ja és fosc i t Rating: 0
Esteu aquí: Home » Món local » A qui pertany la ciutat?

A qui pertany la ciutat?

A qui pertany la ciutat?

Som moltes les dones que ens hem preguntat si els carrers d’una ciutat estan fets per a nosaltres. Som moltes les dones que accelerem el pas quan ja és fosc i transitem per un carrer amb poca llum, quan truquem a una amiga o un amic o familiar per avisar per on passem ‘per si de cas’. Som moltes les dones que, per situacions com aquestes o simplement pel fet de no trobar espais adequats a les nostres necessitats, a les cures, a les dependències, ens hem sentit excloses, estranyes o amenaçades a la nostra ciutat.

A partir d’aquestes situacions sorgeix la proposta de capgirar aquesta injusta situació i es planteja la possibilitat de definir un model de transformació urbana i d’urbanisme al servei de tothom. És en aquest punt que ens hem de fer la següent pregunta: com es construeix una ciutat amb perspectiva de gènere? La resposta és més senzilla del que sembla. Es tracta de crear espais inclusius, segurs, sense barreres i que donin visibilitat a tota la societat, no només a una part. Es tracta de situar la vida quotidiana en el centre de les polítiques urbanístiques, amb una visió inclusiva per donar resposta a les necessitats de la gent tenint en compte la seva diversitat de gènere, edat i origen, entre d’altres. Es tracta de tenir en compte el treball reproductiu que es desenvolupa en la nostra societat, és a dir, totes aquelles accions quotidianes que es duen a terme per tenir cura de les persones i la llar i que històricament han estat realitzades per les dones.

L’urbanisme no és una matèria neutra, ni tampoc una disciplina tècnica. Requereix coneixement i tècnica, sí, però té una enorme dimensió política. L’urbanisme pot ser una eina generadora d’igualtat i de drets o de desigualtats. I en funció d’això distingirem unes ciutats d’unes altres. Però que l’urbanisme hagi estat històricament lligat a una determinada transformació urbana, aquella que promociona l’especulació i un espai públic segregador, exclusiu i insegur, no és casualitat. Sabem que legislació del planejament urbà està feta per un grup de persones que són homes, blancs i rics, com han denunciat diverses urbanistes i arquitectes. Per això urgeix, i és una obligació, planificar la ciutat incorporant la veu de tothom, especialment d’aquelles que han estat excloses en el disseny de les ciutats. Llegir Jane Jacobs ens dona moltes pistes de per on no hauria d’haver anat l’urbanisme els darrers 100 anys, però sobretot ens deixa una gran recepta per donar-li la volta: fer ciutats on totes i tots estiguin inclosos, ciutats diverses i complexes, inclusives.

Avui són moltes les ciutats que estan trencant dinàmiques del passat. Barcelona, Madrid, Bilbao, Castelló i València entre d’altres, són ciutats que opten per incorporar la perspectiva de gènere en la seva planificació per resoldre aquesta injustícia urbana. Totes elles parteixen d’una diagnosi comuna: cal deixar de pensar la ciutat per als homes d’edat mitjana, poder adquisitiu mitjà o alt i amb cotxe propi. Ara, la planificació urbana situa en el centre l’activitat reproductiva (la cura i les tasques domèstiques), comunitària i personal, més enllà de la sobrerepresentada activitat productiva.

Precisament de la recuperació del valor de cuidar observem la necessitat d’incorporar diferents mirades. La majoria de nosaltres, en diferents moments de la nostra vida, som dependents: quan som nens/nenes, quan som grans, quan ens posem malalts o tenim funcionalitats diverses. Al llarg de la vida experimentem diferents situacions d’interdependència que en genera unes o diverses necessitats, i aquestes han de tenir cabuda en l’espai comú. La sostenibilitat de la vida ha d’impregnar el model de ciutat perquè siguin els espais els que s’adaptin a les necessitats de les persones i no les persones a les condicions dels espais. Per això, els perfils que inspiren la planificació urbana han de ser variats i diversos.

Aquest és un model que conflueix amb els objectius de la sostenibilitat ambiental i d’assolir una ciutat saludable per a tothom. Les ciutats, per tal de fer possible la vida, la de totes, han de ser sostenibles i saludables. Omplir de verd l’espai caracteritzat pel ciment, guanyar espai al cotxe per omplir-lo de vida, lluitar contra la contaminació, millorar la il·luminació dels carrers, incrementar la mobilitat en transport públic i amb itineraris segurs són algunes de les accions en marxa que s’imposen i fan possible les ciutats per a tothom.

En aquest sentit, recentment des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona hem anunciat la posada en marxa d’una prova pilot perquè els autobusos nocturns, els NitBus, facin parades intermèdies entre estacions quan ho demanin dones o menors d’edat. Es tracta d’una mesura que ja estan implementant altres ciutats europees, i que té com a objectiu incrementar la seguretat d’aquests col·lectius quan tornen de nit a casa. L’objectiu queda clar: dotar de més seguretat i confiança les dones i menors que viatgen de nit en autobús.

L’aplicació de l’urbanisme de gènere en una ciutat consolidada és un gran repte alhora d’una necessitat. Suposa un canvi cultural en la dinàmica tradicional de l’administració pública i una ruptura total d’algunes de les inèrcies adquirides. Aquesta nova forma de treballar requereix escoltar molt (sobretot escoltar a qui havia renunciat a participar), arribar a copsar totes les mirades. On el resultat sempre serà millor, perquè serà col·lectiu, naixerà de la suma de quotidianitats, la diversitat de perspectives i el diàleg a tots els nivells. En definitiva, la perspectiva de gènere implica una altra forma de fer i pensar la ciutat. Una nova forma de treballar que fa millor la ciutat, perquè la fa amb i per a tothom, sense exclusions i amb nous accents. Ara, tenim l’oportunitat de fer de l’urbanisme “la primera pedra” de la construcció de la justícia urbana, i fer de la ciutat un lloc per a totes.

Autor/Autora

Janet Sanz

Tinenta d'alcaldia d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona

Articles publicats : 2

Deixa el teu comentari

Scroll to top