Qui paga, informa? Revisat per Revista Treball a . La xarxa ens ha permès estar informats al minut i fer un seguiment, a temps real, de les informacions que ens arriben per diversos canals. Però, tenim temps per La xarxa ens ha permès estar informats al minut i fer un seguiment, a temps real, de les informacions que ens arriben per diversos canals. Però, tenim temps per Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Qui paga, informa?

Qui paga, informa?

Qui paga, informa?

La xarxa ens ha permès estar informats al minut i fer un seguiment, a temps real, de les informacions que ens arriben per diversos canals. Però, tenim temps per distingir el que són fets, opinions o interpretacions? ¿Estem davant d’una crisi dels mitjans d’informació convencionals, públics i privats, que circula en paral·lel a les altres, com la crisi social i econòmica? Aquesta crisi, més enllà de la viabilitat de determinats projectes empresarials, la seva adaptació a les noves tecnologies, i l’exigència d’uns lectors i unes lectores que demanen interactuar, s’anomena “descrèdit”. Per això, com en la política, apareixen nous models que tenen com a denominador comú: recuperar la implicació dels subscriptors i les subscriptores, interactuar i oferir un periodisme de qualitat. Per saber què pensen els professionals hem volgut parlar amb Pere Rusiñol, d’Alternativas Económicas i amb Roger Palà, de Crític. Ambdues publicacions, nascudes post-15M. Gemma Lienas, escriptora i diputada, ens apunta que és importantíssim resoldre “el dret a l’accés universal dels continguts culturals i a la informació”, advertint, però, que “algú ho haurà de pagar”, i Leo Gonçalves, poeta i activista cultural brasiler, ens explica com al seu país grups empresarials de la comunicació han estat els “còmplices necessaris” per fer caure un govern elegit democràticament.

“Els principals enemics del periodisme i de la informació són les empreses de comunicació”. Aquesta afirmació la va fer el fundador de la publicació Rebelión, Pascual Serrano, l’any 2012. Al 2016, és incontestable que el cop d’estat parlamentari contra Rousseff ha comptat amb la complicitat del totpoderós grup de comunicació O’Globo. Per a Leo Gonçalves, en aquest joc de connivència entre poderosos, els mitjans de comunicació han treballat intensament per a garantir els seus interessos empresarials. Per a Gonçalves, “aquesta guerra bruta” va començar molt abans del cop, primer destruint la reputació de dirigents del PT i finalment  convocant manifestacions, com si fossin un sindicat o plataforma social. Gonçalves recorda irònicament que “només calia escoltar com els reporters entonaven els noms de Dilma o Lula. De vegades tenia la sensació que es referien a Pablo Escobar”. Subtilment o descaradament, aquests grups empresarials, aquests determinats mitjans brasilers, propietat de deu famílies, han treballat intensament per ajudar a fer caure el govern de Dilma.

En un món globalitzat, fins i tot en les societats amb democràcies més madures, no poden escapolir-se de les ingerències en els afers d’àmbit polític per part d’uns mitjans de comunicació que ara estan en mans de grups financers, fons d’inversions, empreses multinacionals i l’oligopoli comunicatiu. Però tot això no és nou. La campanya mediàtica negativa a Corbyn des que va ser elegit líder del Labour s’emmarca en un costum molt nostrat de la premsa conservadora britànica, especialistes a fer caure un a un els líders laboristes, exceptuant els que provinguin de l’ala més dretana del partit. La novetat en el cas Corbyn és el paper de parcialitat que han jugat les emissores públiques de la BBC. A Espanya, són molts els que estan en estat de xoc per l’evolució del que va ser el diari de capçalera del progressisme, El País, regalant als seus lectors i lectores durant “les fallides investidures” la seva negativa a fer qualsevol tipus d’acord entre el PSOE i Podemos, o les portades altaveus dels crítics durant la crisi interna dels socialistes.

Al maig d’aquest any, una editorial de CTXT, arran de nombrosos estudis constatava que molts mitjans “s’han apropat de tal manera al poder polític i financer que s’han convertit en coprotagonistes d’aquesta actualitat política i econòmica que, en circumstàncies normals, aquests mateixos mitjans haurien de dedicar-se a analitzar i criticar, però mai a protagonitzar.” Està clar que els mitjans mai no han estat imparcials. Per a Pere Rusiñol, periodista, soci redactor d’Alternativas Económicas, “fins i tot en els bons temps no és bo pensar que són imparcials, objectius o La Bíblia”. “Qui paga, mana”, diu, i per això ens aconsella que cal que ens preguntem qui hi ha al darrere de cada informació publicada: “Si qui hi ha al darrere és el ciutadà, té més credibilitat que si és un banc, una empresa de l’Ibex, un ric o el govern.”

L’escriptora i diputada Gemma Lienas apunta com a principal problemàtica “la vinculació de la majoria dels mitjans a uns interessos molt concrets d’uns grups molt concrets”, i que ens trobem amb uns mitjans amb “un clar biaix conservador i heteropatrialcal”, afirma. La prova és, per a Lienas, la poca presència de les dones als articles d’opinió i a les tertúlies radiofòniques i televisives, i lamenta que si una dona tracta un tema de gènere, allò es considera que “és de dones”, i en canvi la realitat és que “són temes que afecten a la meitat de la població, per tant haurien d’interessar a tothom, i tenen un efecte sobre l’altra meitat”.

Escapar de la seva pròpia crisi: el descrèdit
Sobre el descrèdit dels mitjans de comunicació, el periodista Roger Palà està convençut que la crisi més important que estan travessant no és l’econòmica ni de format, “és una crisi de legitimitat”, i ho atribueix al fet que “han prescindit de les eines clàssiques del periodisme”. Aquests mitjans que històricament s’havien definit com el quart poder i que actualment han perdut la seva funció essencial de contrapoder –com molt bé té teoritzat Ignacio Ramonet– actualment no poden sobreviure de les seves principals i tradicionals fonts d’ingressos: la publicitat i les vendes. Per a Palà, “aquelles xifres suculentes provinents de la publicitat en anys de bonança econòmica van provocar que molta premsa oblidés els seus lectors i lectores –una majoria– i es dediqués a escriure per a un altre tipus de lectors: els consells d’administracions de les empreses de l’IBEX 35, una classe social determinada”. Pere Rusiñol fa servir l’exemple de l’estafa de les preferents, i diu que “no se’n va parlar fins que l’escàndol es va fer tan evident que no van tenir-ne més remei.” Estem parlant de gairebé un milió de famílies estafades que van perdre els seus estalvis. Tot i així, “de vegades hi ha silencis fins i tot si es dediquen pàgines i pàgines a un tema… sense explicar-ne les causes reals i identificar els responsables”, ens alerta el periodista d’Alternativas Económicas, que han editat i finançat a través de crowdfunding el llibre La gran estafa de las preferentes, escrit per Andreu Missé, un exhaustiu treball periodístic sobre el major escàndol financer espanyol. El periodisme independent, però també els ciutadans actius i els moviments socials, són per a Pere Rusiño, els que ens alerten dels “grans silencis”.

I va arribar la crisi econòmica i la conseqüent pèrdua d’ingressos publicitaris per als principals mitjans, principalment a la premsa escrita, ara incapaços de recuperar aquella majoria de lectors i subscriptors que van desestimar en moments de bonança econòmica. En aquest context de “crisi sistèmica” apareixen nous actors mediàtics que miren de fer-se un lloc i que apel·len a la ciutadania més crítica i conscienciada, a la qual demanen suport. El gran repte “dels nous mitjans”, segons Roger Palà, “és recuperar aquesta gent” prioritzant un periodisme finançat per la gent. Això és Crític, ens explica Palà, publicació digital, que ha apostat per un model cooperatiu, que aquest setembre ha celebrat dos anys i que està demostrant que el periodisme amb punt combatiu, fet “amb ofici” i que dóna molta importància al relat, té un espai en el tauler de joc dels mitjans a Catalunya. El 55% dels ingressos de Crític provenen de les subscripcions. Aquests models cooperatius, amb socis i sòcies col·laboradores, que valora les subscripcions com a principal font d’ingressos junt a la publicitat, amb participació en l’estructura de l’empresa dels i les periodistes que fan el mitjà, està fent emergir un espai del “tercer sector” comunicatiu.

Qualitat i interactivitat. La clau de l’èxit.
Professionals d’aquests “nous mitjans cooperatius” reivindiquen la seva independència i ofici, i han trobat el camí per fugir d’un paisatge de molta precarietat laboral i sostres de “ciment armat” a les redaccions dels mitjans convencionals. Es podria començar a fer un balanç d’aquests pioners, que han aprofitat “aquestes noves eines, que ofereixen vehicles poderosos”, com descriu Palà, per tirar endavant projectes de qualitat amb pocs recursos. La clau de l’èxit rau en la interactivitat i el compromís d’uns lectors i unes lectores que necessiten d’aquestes publicacions. Un exemple d’això és el sorprenent èxit de la publicació holandesa De Correspondent, amb gairebé 50.000 subscripcions, basat en un model de proximitat entre lectors i periodistes i el tractament dels temes a “foc lent”, com li agrada reivindicar al periodista Roger Palà. En l’altra cara de la moneda del De Correspondent trobem l’agònica lluita per no desaparèixer de l’històric periòdic francès L’Humanité, fent campanyes d’ajuts econòmics dirigides al seus lectors de tota la vida per continuar fent un periodisme combatiu i amb “mirada ideològica”.

Autor/Autora

Rosa Mateu

Redacció Treball

Articles publicats : 17

Deixa el teu comentari

Scroll to top