Qui controla els controladors? recordant Carlos González Revisat per Revista Treball a . Ha mort en Carlos González Zorrilla. Els seus amics i amigues sempre el trobarem a faltar. En Carlos en la seva projecció externa, més enllà de la seva dedicaci Ha mort en Carlos González Zorrilla. Els seus amics i amigues sempre el trobarem a faltar. En Carlos en la seva projecció externa, més enllà de la seva dedicaci Rating: 0
Esteu aquí: Home » Actualitat » Qui controla els controladors? recordant Carlos González

Qui controla els controladors? recordant Carlos González

Qui controla els controladors? recordant Carlos González

Ha mort en Carlos González Zorrilla. Els seus amics i amigues sempre el trobarem a faltar. En Carlos en la seva projecció externa, més enllà de la seva dedicació a la família, va ser un actiu lluitador antifranquista, militant de Bandera Roja i del PSUC, líder del moviment estudiantil als anys setanta a la Facultat de Dret de la UB, en la que exercia un paper essencial de mestratge en Jordi Solé Tura.  Allà es llicencià en Dret al costat de molts altres companys i companyes que ara el recordem. Va mantenir la vinculació amb la Universitat com a professor de Dret Penal i de Criminologia a la UB i a la UAB entre el 1976 i el 2007.

Entre el 1989 i el 1994 va ser subdirector del Centre de d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat.  Posteriorment va ser jutge a Girona i Barcelona, magistrat de l’Audiència de Barcelona i membre destacat de Jutges per la Democràcia.

L’any 2006 el conseller d’Interior Joan Saura el va nomenar Director de l’Escola de Policia de Catalunya. En aprovar-se al Parlament, l’any 2007, la Llei de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, que agrupava les Escoles de Policia i de Bombers i Protecció Civil,  va passar a ser-ne el primer director fins l’any 2010. Des d’allà va començar a impulsar projectes ,com el Grau universitari en Seguretat, que avui ja són una realitat.

Interessat en la solidaritat internacional va participar activament a ACSUR-Las Segovias, l’ONG creada pel dirigent històric del PSUC, Miguel Núñez,

Autor de diverses obres jurídiques que abordaven problemes socials complicats ( la justícia de menors, les drogues, l’explotació sexual, el tràfic de persones..), l’any 2013 va publicar “Quién controla a los controladores?. Policía, justícia y control democrático”, Editorial Base.

Potser seria el moment de reivindicar, al costat de tots els altres aspectes de la seva personalitat, aquesta obra. Avui, la policia, d’una banda, i el poder judicial, d’una altra, es troben al centre del debat polític, social i jurídic. I les reflexions de Carlos González, bon coneixedor d’ambdues realitats, ens poden ser de gran utilitat, tant al 2013 com, potser encara més, aquest 2019.

En l’excel·lent Pròleg de l’ex Fiscal José Maria Mena es destaca que en el text d’en Carlos “es percep amb claredat la inesgotable voluntat de prestar un servei públic amb qualitat ètica i jurídica, i amb una crítica lucidesa ideològica”. Per cert, en uns moments en que el paper com a policia judicial de Mossos d’Esquadra, de Guàrdia Civil i Cos Nacional de Policia, està essent objecte d’anàlisi en el judici al Tribunal Suprem als polítics i dirigents socials que varen protagonitzar el procés independentista del 2017 ( i serà també qüestió essencial en el proper judici al major Trapero) resulta imprescindible l’anàlisi que el veterà Fiscal fa del tema de la policia judicial: tota una lliçó.  Mena acaba el seu escrit amb aquestes paraules: “ El poder executiu, en legítim exercici de la seva voluntat política democràticament encomanada, exerceix discrecionalment el control quasi immediat sobre l’actuació policial, i un més que rellevant control mediat sobre els mitjans imprescindibles per a l’efectiu exercici de la independència jurisdiccional. Les dues rodes de la mateixa màquina que han motivat  aquests comentaris semblen les d’una bicicleta. Però el problema no està tan sols en les rodes ni en els pedals. Està en qui mou els pedals”.

En Carlos divideix el seu llibre en quatre capítols: El primer, “El sistema de control penal de l’Estat. La política de seguretat ciutadana”. El segon, “Control democràtic dels ciutadans i Estat penal”. El tercer, “Discrecionalitat i control de la policia en una societat democràtica”, i finalment, el quart, “Independència judicial i legitimitat democràtica”.

Citant al professor Enrique Gimbernat adverteix que els polítics han descobert que en l’enduriment del Dret Penal hi havia una gran pedrera de vots; i denuncia els nous populismes que hi ha al darrera d’aquestes propostes: avui la situació lluny de millorar ha empitjorat i alguns ja s’atreveixen a reclamar directament armes a les cases. Recorda les dades científiques sobre la delinqüència i les compara amb les taxes de empresonament, com a forma de desmuntar tòpics. Analitza el paper dels mitjans de comunicació i el descens de les mesures alternatives a la presó. Critica l’Ordenança de Civisme aprovada fa uns anys per l’Ajuntament de Barcelona. Descriu el paper de la Policia en una societat democràtica, la seva activitat i els seus poders. Reivindica l’obligació de la policia de retre comptes i la necessitat de que se sotmeti a un triple control: polític, judicial i ciutadà. Avalua les resistències que varen sorgir davant l’aprovació del Codi d’Ètica Policial de Catalunya. I repassa l’aplicació dels principis d’independència i imparcialitat dins el poder judicial, sense oblidar “el mercadeig partidista en que s’ha convertit l’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial o la dels magistrats del Tribunal Constitucional”. Recorda elements cabdals com la presumpció d’innocència, el principi acusatori o el dret de defensa. Reivindica “la responsabilitat social del jutge , és a dir, l’aptitud per retre comptes de la seva actuació ( motivació racional i comprensible de les seves resolucions) i per a rebre crítica raonada per part dels ciutadans”.  I aposta per l’aparició “d’un nou jutge constitucional, exigint d’ell tolerància per a les raons controvertides, atenció i control sobre totes les hipòtesis i les contra hipòtesis en conflicte, imparcialitat enfront de la contesa, prudència, equilibri, ponderació i dubte com hàbit professional i com estil intel·lectual”.

Els que estimàvem, i continuarem estimant, al Carlos, no li podem fer millor homenatge, en moments en que ens estem jugant l’encaix del poder judicial i de la policia en una democràcia avançada,  que recordar les seves reflexions i propostes. I desitjar que algun dia les idees d’aquest magistrat que venia de la lluita antifranquista siguin escoltades i aplicades també pels que provenen d’altres orígens ideològics.

Autor/Autora

Jaume Bosch

Exdiputat d’ICV al Parlament de Catalunya

Articles publicats : 24

Deixa el teu comentari

Scroll to top